Un nou poema del BM Granollers

La valoració de les activitats humanes en la globalitat del seu missatge serà veritat si el barem mesurador és la vida. L’esport, en el tema que ens ocupa, l’handbol, com activitat humana gaudeix i pateix dels condicionants físics i psíquics, per què esdevingui una vivència integradora en el conjunt de moments de l’existènciaa. Les vivències, quan són reals, són fruit de la voluntat i la intel·ligència amb una base creativa passional. I són les emocions en el seu grau de passió que aporten aquella sensació de felicitat que fa sentir l’orgull de viure. I és precisament aquest orgull la base de la creativitat poètica. I l’ésser humà en la seva essència és fonamentalment creatiu i la paraula poesia, en la seva etimologia, aporta el sentit d’acció creativa. No és cap exageració afirmar que el poema més valuós del poeta és la seva vida que contemplada des de l’angle de la convivència és la imatge que causa a la mirada de l’altre. I aquesta imatge també la donen les col·lectivitats com pot ser una entitat esportiva. I des de la meva mirada, el BM Granollers em regala una imatge esportiva que troba en la poesia la seva projecció de l’ahir, de l’avui i de l’esperança del demà. Òbviament que l’esport no té els seus objectius en la literatura, però sí que els té en la formació de la persona i per aquesta raó camina de la mà amb altres activitats cresatives de l’ésser humà. I com no pot ser d’altra manera la realitat de la imatge dependrà de la qualitat de l’esportista com a persona i com a jugador. I la imatge poètica será fruit de la pràctica de valors del seu esport. Les pinzellades seran els seus moviments en la pista, la seva qualitat a l’hora d’exercitar-los, la imatge que dongui amb els resultats que se’n derivin i la qualitat humana del jugador des de la capacitat de lluita, passant pel companyerisme i la solidaritat, l’entusiasme en la lluita i la intel·ligència en el desevolupament del partit.

La valoració dependrà de la capacitat de despertar l’emotivitat de l’espectador, que es pot comparar amb l’emotivitat del lector, amant de la poesia, que llegeix un poema que l’entusiasme. La sensació física i psíquica d’entusiasme que viu l’ésser humà és la mateixa que pot desvetllar un partit, un poema, una pintura o una encaixada de mans. I enguany la contemplació de la imjatge del BM Granollers, creada per tots els equips de l’entitat, pel seu joc i els seus resultats i la seva presència en el món de l’esport, és un desvetllador d’emocions i de joia al ser esport de la meva ciutat, comarca i país, Catalunya. El gran trofeu del BM Granollers és la seva història i la creació d’una imatge esportiva creativa.  

El PP contra el F.C.Barcelona

No sóc soci del Barça, ni de l’Espanyol però en els dos clubs catalans s’hi llegeix, encara que amb diferents llenguatges, un missatge de país. Trobo decepcionant que un partit polític no sigui capaç de llegir, ni d’entendre el curs de la història. El futbol, gràcies a les diferències, també és un configurador històric. I malgrat m’és difícil, encara, entendre la orientació globalitzada d’aquest esport, intueixo en ell que la globalització és el procès de futur. Referent al FC Barcelona, com en altres equips, m’és difícil acceptar la possibilitat de jugar una competició estatal pràcticament sense jugadors de l’estat. És un procès llarg, no fàcil, però és orientatiu de com una societat, respectant les diferències, obre els braços a tothom sense limitacions d’orígen, raça i tendències ideològiques. La globalització que en l’actualitat practica el futbol equival al procès històric de progrès? El missatge de tots som germans en l’espai on vivim i treballem independentment del propi orígen és la traducció evangélica que tots som fills de Déu. En aquesta tendéncia, política, religió i cultura es donen la mà. I és curiós que un dels màxims factors sigui un esport, en aquest cas el futbol, encara que d’altres com el bàsquet, l’handbol, l’hoquei, el waterpolo, per exemple, segueixen a una distància raonable la mateixa tendència. Però en l’exercici de la globalització cada club de l’esport en questió no renuncia a la seva identitat. Una aportació més de la importància de les diferències per valorar la qualitat de la globalització. I al PP no li agrada la defensa de la diferència al proptestar contra el FC Barcelona perquè dóna suport al procès de Catalunya cap a la independència. Un veritable incomprensió de la filosofia de la globalització i, a la vegada, una incapacitat d’entendre la història i el seu curs. El FC Barcdelona, independentment de l’us de la seva força econòmica que es fonamenta en la credibilitat que desperta, des de els principis de la seva història l’ADN sempre ha estat cent per cent català. I el seu primer president i fundador fou processat i desterrat per aquesta defensa. La trajectòria del Barça, en aquest sentit, és una demostració que, malgrat les manipulacions patides i que pateix, és una icona mundial de la identitat del poble català. I és vergonyós i antidemocràtic que un partit polític espanyol, en el que hi militen catalans, siguin precisament els catalans els que s’avergonyeixen de la identitat catalana independentista de més de dos milions de catalans. Una aberració democràtica que la història borrarà del mapa. El CF Barcelona amb un president  víctima de l’odi contra Catalunya, amb situacions difícils de subsistència desprès de la guerra, amb presidents que han mirat més el futbol que el país, no ha deixat mai de ser un club esportiu d’esperit català. Quan les circumstàncies han estat adverses la natura i la història han tingut cura de la seva conttinuitat i supervivència. I el poble ha estat la salvaguarda de la seva identitat. La seva imatge mundial, malgrat taques que no ens agradin, és un missatge que cal tenir en compte perquè és un exemple de globalització. I la globalització sense diferències és impossible.

I és precisament aquesta filosofia la que porta a criticar la signatura del FC Barcelona del dret a un referéndum del poble català per decidir el seu futur. Amb el FC Barcelona, el futur de la convivència universal és la globalitat creada per estats independents i lliures, i Catalunya ha de ser un estat exemplar en el procès de la història. Catalunya té en l’esport un defensor capdal dels seus drets. No debades més del vuitanta per cent dels seus habitans actuals practiquen algun esport. La cultura i el treball són els esports que armen la voluntat dels catalans.

Partits de futbol amb missatge

Amb el panorama futbolístic de Divisió d’Honor en les darreries d’una de les lligues més importants del món, el darrer partit Reial Madrid-FC Barcelona (2-3) guanyat en temps afegit pels visitants i en la Diada per a Catalunya de la rosa i el llibre, ha esdevingut, possiblement per la sort, una lliçó magistral per a tothom. La primera part de la lliçó es basa en el procès futbolístic a partir del primer partit de lliga per arribar a la classificació abans partit. Al Barça per tenir opcions a la victòria final no podía ni empatar, ni perdre, havia de guanyar. El Madrid empatant o guanyant tenia el camí lliure. Però el resultat d’ahir deixà les opcions dels dos equips gairebé en igualtat d’oportunitats, amb la condició que tant l’un com l’altre han de guanyar tots esl partits que els hi resten. De quina banda caurà la sort? Per què cal contar-hi. Una circumstància, el Barça va guanyar en temps de descompte i el Madrid i té la mà trencada en aquesta condició. La sort esdevindrà l’àrbitre en la jugada final. Com? Valorant el partit d’ahir, els arbitratges seran força decissius en tots els partits que resten de tots els equips en competició. El dau de la sort pot caure en el partit menys imaginat. Pel que he vist i he llegit l’arbitratge d’ahir no estava a l’alçada del partit. Es diu molt sovint que el futbol és (era) un esport d’homes, justificant la violència.

I en el partit en questió n’hi va haver i no gaire ben resolta. Serà la violència la mà del dau de la sort? Podria ser. De quin partit? Possiblement d’un dels de la darrera jornada. Però de mans del dau de la sort n’hi ha d’altres. Els mateixos jugadors amb el seu estat anímic creat per múltiples raons i no necessàriament esportives. Ambients, per exemple, de persecucions judicials contra jugadors importants. Davant dels fets viscuts a llarg de la lliga amb la doble bara de medir, es pot pensar tot. I no ho descarto. Una altra mà pot venir de la manipulació de l’ambient polític que es fa de certes autonomies generant males convivències. Diuen que no s’ha de barrejar esport i política però  la política espanyola actual aprofita, fent veure que allarga la mà al diàleg, totes les vies per sembrar marors. I sembrar marors esportives contra equips catalans és una possibilitat que ha tingut ja realitats clares. I en aquest capítol nom podem oblidar la premsa oral i escrita. És una altra mà del dau. Quina és la gran lliçó del partit darrer Madrid-Barça? Que la victòria final d’un dels dos està sub judicie, i el judice és la sort que per bé o per mal existeixen massa mans per decantar-la. I una lliçó molt important, que en les grans festes culturals Catalunya sempre hi és i és capdavantera.

Amb la Constitució a la mà ningú em pot obligar parlar castellà

Article 3.

1.-El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2.-Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.

3.-La riquesa de les diferents modalitats liunguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Conèixer i parlar idiomes que no són els propis és una riquesa cultural innegable i que tots els catalans no nomès ho reconeixem sinò que en parlem. Vaig aprendre el castellà per immersió i n’esticc orgullós. Òbviament que amb la lectura i la pràctica l’he millorat i enriquit culturalment. No tinc cap necessitat d’agraïr-ho a la Constitució. Alló que sí li agraeixo, que no m’obligui a emprar-lo. Prefereixo més emprar-lo amb llibertat. I la llei de les lleis, la Constitució, em diu que és un dret, no un deure. Conseqüentment amb la Constitució a la mà puc contestar en català arreu, fins i tot als jutjats. Però no nomès de paraula sinò també per escrit. I si la Constitució és la llei voluntat dels ciutadans, cap altra llei la pot contradir. I si repassem els fets trobarem que qui imcompleix més aquest punt de la Constitució són els estaments estatals i d’una manera especial la policia. Contestar a un policia i a un jutge i a un governant en català és un dret constitucional quan ens diu que l’us del castellà no és un deure. Per altra banda el castellà no és la única llengua espanyola i quan un policia em diu que li parli en espanyol  està faltant a la Constitució. Massa vegades s’ha multat per aquest motiu i dissortadament ho fan desobeïnt la llei de lleis.

Si en la meva autonomia el català és també oficial, qué m’obliga a contestaar en castellà? És el meu interrogador qui ha de dirigir-se a mi en català i si no en sap, que per deure hauria de conèixer, als menys ser respectuós i amb humilitat demanar-ne la traducció. Si com reconeix el punt tercer de l’article l’existència de diferents modalitats linguïstiques és una riquesa que es mereix un especial respecte i protección, que es compleixi aquest punt quan a Catalunya un jutge i un policia m’interroga. Em pot demanar que per educació li par-li en castellà, però amb educació i no enmanillar i portar a comissaria com ha succeït manta vegades. La llei està al servei dels ciutadans i els governants i els seus assistents ho han de tenir en compte. Són ells els serviddors de la llei, no els ciutadans.

La Constitució té molts cops amagats, que cal conèixer. Saber llegir no vol dir interpretar. Jo em penso que en sé de llegir, però a lo millor… encara se me’n pot ensenyar.

Valors i contravalors de l’esport

Vivim una etapa de la història en la que una de les constants és queixar-se de la pèrdua de valors. Personalment penso que el problema rau en la deshumanització del ser humà. La valoració s’ha centrat en la dita castellana “tanto vales, tanto tienes” perjudicant notablement la vida passional. Dissortadament a la passió se la manipula contemplant prioritàriament la incidència material del desig corporal. Dóna la impressió que la història de la humanitat ha perdut el nord. Per sort la natura actúa i desperta la ment. De la valoració del mal porta a la necessitat del reciclatge i d’un treball per entendre quins són els valors que la humanitat del segle XXI ha d’integrar en la seva imatge. Hi ha un valor que no és perd mai perquè és imprescindible: el ser humà. La persona per ella mateixa és el gran valor de la història. Per una raó molt senzilla: és el subjecte i objectiu dels seus actes. Pensa i el pensament millora la seva imatge. Treballa i el fruit del treball repercuteix en la seva subsistència. Es relaciona i el contacte amb els altres crea convivència.

L’esport és una activitat humana fàcil de comprovar com incideix en el seu desenvolupament. La pràctica esportiva urgeix unes qualitats que sense elles no és possible gaudir-ne però a la vegada fer esport col·labora en la formació integral del ser humà. Desenvolupa la intel·ligència, regula la passió i aporta salut. La pèrdua de valors es manifesta en la manipulació de l’esportista en benefici dels seus egoïmes personals. La guerra dels contravalors. I dissortadament l’exèrcit dels contravalors és molt poderós, té l’arma atómica del diner. El contravalor no és el diner sinò la manipulació que l’ésser humà en fa. A l’hora de parlar dels valors de l’esport se citen qualitats, com la solidaritat, la companyonia, el respecte, l’amistat, qualitats que massa sovint fluixeigen per culpa dels diners. En l’esport, sobre tot en el futbol, es produeix la circumstància que s’exigeix el  màxim rendiment a tots els jugadors malgrat les diferències de sous siguin sovint astronòmiques. No cal donar noms. Les diferències han de ser equitatives i l’equitat és enemiga de les injustícies. Aquest detall, malgrat es digui el contrari, mossega el subconscient amb els coherents efectes en el rendiment. I es produeix una injusticia que no es té per tal: s’obliga al jugador a sobreposar-se al seu estat psíquic. No tothom ho aconsegueix. En aquest aspecte també existeix el geni i és aquest geni el que sovint salva a l’altre geni fenòmen. I aquest valor no es contempla i sovint ni es coneix. Dissortadament la guerra entre valors i contravalors és un espantall, que en futbol té el seu advocat, el gol. El gol ho justifica tot. Una pregunta, a qui es dóna el mèrit del gol? És una reflexió per no oblidar. Fer un gol quan el company te’l posa a l’abast no és una genialitat. Fer gol no és un valor és un deure que sense valors és molt difícil de complir. Amb la máxima humilitat, l’enfrontament valors contravalors pot esdevenir un exercici positiu favorable a la convivència esportiva i ciutadana.

Ser o no ser en l’esport

Guanyar o perdre un partit és accidental, particularment quan els dos equips militen en la mateixa categoria i, més encara, en l’èlite. Que el BM Granollers perdès a casa contra l’equip de primera categoria alemany no em desmereix gens la qualitat de l’equip granollerí. Que la diferència sigui curta o àmplia hi juguen moltes circumstàncies que condicionen el bon joc i la qualitat dels jugadors. És inquestionable que les diferències hi són i que marquen. Són les físiques i les tècniques que, a vegades, no reben el suport degut de les psíquiques. Alló veritablement important és ser-hi i el Granollers des de la seva fundació hi és. No negarè que l’actual no és la gran etapa dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, però les circumstàncies han canviat i força i malgrat tot el BM Granollers hi és. I aquest mèrit té molt de valor, i no em canso d’afirmar que és el seu millor guardó. No és una copa però és capítol important de la història. La presència del BM Granollers en el grup europeu revela garantía de futur perquè es treballa bé i com cal amb projecció de ser gran. Penso, i n’estic convençut, que el club granollerí, encara, hi té molt a dir i a aportar a l’esport de l’handbol. No oblidem, que el capítol de les relacions internacionals de l’equip vallesà, pesa molt en la història de l’handbol nacional. Ningú li pot negar que fou un històric i encara ho és en la projecció internacional de l’handbol de la pell de brau, encara que avui no es recordi i el Granollers actuà en el camp del coneixement, en el camp d’una filosofia pròpia i en la pràctica. Més de setanta anys d’història ho avalen. En la competició europea en la que milita, quin paper hi desenvoluparà? Arribarà als quarts de final? Personalment penso que sí. Però si per alguna raó es quedès en el camí, el mèrit hi és, la qualitat gran, força i present, i la història continua. El primer equip del BM Granollers empeny i és recolzat. Empeny la extraordinària pedrera i la pedrera el recolza. I aquest exercici mutu és una condició molt interessant per la continuitat de ser un dels grans i estar en les grans competicions. I en aquesta situació, sovint, una derrota esdevè el leimotiv necessari per superar-se. I jo hi crec. Hi crec perquè, penso que conec la filofia del club, perquè he gaudit de vivències molt emotives de l’esport granollerí de l’handbol i malgrat per circumstàncies personals no poder visionar directament els partits dels equips del BM Granollers, la meva absència esdevé una companya virtual que hi aporta el seu petit gra de sorra. No perdo la fe en l’equip i espero confiat gaudir del bon hanbol que el Granollers jugarà en els partits de quarts de final de la seva competició europea.