BUSCAR TRES PEUS AL GAT

La xiulada del Camp Nou amb la seva transparència i manca de violència es vol presentar a l’opinió pública com un greu delicte i greuge nacional quan l’Audiència va declarar que la mateixa xiulada, fa uns anys a València, no era delicte. Però al PP l’interessa com el pa que menja acusar Catalunya i a Euskadi per assegurar el vots de les properes eleccions generals. I s’entan buscant els tres peus o els cinc, que també existeix com a dita. Els tres peus es refereix a complicar i els cinc a un  impossible. Però la situació política estatal necessita remoure cels i terra per no perdre protagonista. Davant d’aquesta actuació d`’urgència contra Catalunya per què no actuen també com cal quan en els camps i estadis d’Espanya s’insulta i es befa als equips catalans i s’insulta la seva bandera. La Delegació Nacional d’Esports, representada pel seu president, té molt mala memòria de com l’Esport Català ha defensat l’honor esportiu d’Espanya al món. Catalans eren els jugadors d’Hoquei sobre patins que assoliren per a Espanya el Primer Campionat del Món. I tots els títols d’aquest esport els han guanyat per majoria aplastant jugadors catalans. Per què Espanya va poder participar amb la Selecció de Futbol els anys 20 en els Jocs Olímpics? On es fa fundar el COE? Quants jugadors catalans formaven la Selecció Espanyola dels Campionats del Món de Futbol l’any 2010? Em podria citar tots els títols mundials i internacionals que equips d’esports catalans, que molta gent d’Espanya no coneixen la seva existència, han portat a les vitrines de la nació espanyola? Hi ha alguna selecció espanyola en la que no hi deixin la pell jugadors catalans i jugadores catalanes? I per més INRI qui va fundar el Reial Madrid? Dos catalans. Una xiulada, que l’audiència diu que no és delicte, aixeca el crit el cel i els mèrits s’obliden i per més vergonya per a Espanya insulten el nostres equips, insults dels que no se’n salven ni els infantils, i en sóc, testimoni. Però encara hi ha un altre tema per fer pensar a Espanya com s’equivoca. Els Jocs Olímpics de Barcelona. Sí, Samaranch era català i president del COI, però la primera intenció era atorgar-los a la capital d’Espanya. Però l’Espanya deportiva no va saber

guanyar-se una candidatura, que no va presentar, i tenia a la butxaca. Samaranch no és persona de les meves preferències, tot i que fou ell que m’atorgà la medalla de bronze de l’Ajuntament de Barcelona al mèrit esportiu escolar. Però era una persona extraordinàriament política per promocionar-se i els polítics de l’estat, tan bons, no ho sospitaren tan sols. I quantes candidatures han perdut? I és precisament aquesta feble filosofia de l’esport que els porta a actuacions com la present de sancionar una xiulada quan l’audiència nacional havia reconegut uns anys abans que era un dret constitucional. Una sanció que és perillosa perquè profetitza un efecte boomerang. Ull”. Ho pensa l’avi que estima l’esport.

LA XIULADA TINDRÀ EFECTES ANTISANCIONADORS.

.No hi vaig ser present al Camp Nou, però la meva ànima va xiular. I ho va fer perquè entenc que també és constitucional. En el preàmbul, la Nació Espanyola, que rep el poder del poble, com ho reconeix l’article 1,2, proclama:” Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com expressió de la voluntat popular. Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions” Democràticament no és necessari un acord absolut, ho demostra el fet de governar el PP. Les minories democràticament tenen dret a manifestar-se i castigar-ho, opino, que és inconstitucional. És una demostració que hi ha una considerable expressió popular, que vota i atorga poder que no hi està d’acord, i constitucionalment és lícit i legal. I una xiulada en un estadi de futbol és una de les formes que el poble té a les seves mans. No han xiulat a Madrid l’equip francès jugant contra Espanya? Però i el respecte que es mereixen els ciutadans, tots? I ni el PP, ni el PDSOE són models de respecte a ciutadans de Catalunya i d’Euskadi, que constitucionalment, de moment, encara són espanyols. Tenen dret constitucional de dissentir. És vergonyós com la lectura de la Constitució desvirtua al llarg dels seus capítols els bons propòsits del preàmbul i els pactes internacionals en que el redactat espanyol de la Constitució s’hi emmiralla. La xiulada va fer mal a qui no és demòcrata. Però hi ha una xiulada que és molt millor i que actuarà amb els drets a la mà. Deportivament Catalunya només interessa a l’estat per sortir a la foto. I el partit de Copa Bilbao- Barcelona era una bona oportunitat. Espanya no reconeix internacionalment els mèrits esportius dels catalans, dels que en té les vitrines plenes. Aquestes vitrines tindran l’efecte boomerang. Sancionaran antidemocràticament Catalunya i Euskadi, perquè no és el Barça i al Bilbao, són les seves nacions que volen esborrar del mapa i l’esport manipulat pot ser un esborrador important. Però, l’esport a Catalunya és un element cabdal d’identitat. Espanya va poder participar en els Jocs Olímpics d’Amsterdam perquè uns catalans fundaren el COE, amb seu a Barcelona. La llista és molt llarga. El primer olímpic de Barcelona és del segle I. Espanya ha de valorar millor l’esport català i la seva força. La sanció contra la xiulada pot convertir-se en una molt important sanció del sancionador. Al temps. És opinió de l’avi que estima l’esport.

           

FINAL DE COPA DEL REI, UN MOTIU PER PODER XIULAR

Des d’una òptica de la distància, sóc un avi de 85 anys, la politització del futbol és una demostració de la continuïtat de la dictadura a la pell de brau. Que una competició esportiva porti el nom de la màxima representació política d’un estat, no és un reconeixement als mèrits sinó una manipulació del poder per fer callar el poble. No hi assistiré a la final entre el Barça i l’Atlètic però en el meu interior xiularé d’alegria perquè en un estat, que es creu democràtic, la torxa del futbol la porten dues nacions que volen ser lliures, Catalunya i Euskadi. Xiularé, protestant, perquè sóc enemic de la demagògia que es fa servir, una demostració n’és la provocació que suposa fer-la jugar en un camp dels dos equips finalistes. Políticament i esportiva incorrecte, demagògic i mal intencionat. Una pregunta, qui és el responsable de l’esdeveniment durant el partit?  Segons el reglament la Federació Espanyola de Futbol. És a ella que s’ha de dirigir Antiviolència i sancionar-la si no actua com cal. Precisament aquest és un motiu per xiular. Des de la bona voluntat d’un independentista com sóc, el procés periodístic i polític abans partit , mereix un forta condemna per mala fe, predisposició i provocació i per imposicions antidemocràtiques. Els pobles tenen dret a manifestar-se i per fer-ho han d’aprofitar tots els esdeveniments que són altaveu divulgadora de la seva voluntat. I un partit de la projecció nacional i internacional d’un Barça- Atlètic ofereix garantia de fer escoltar la veu. I és demagògic intentar amagar les vergonyes i corrupcions polítiques fent callar als ciutadans. I per això és reprovable el fet de demanar al CF Barcelona que eviti la xiulada fent-lo responsable, quan en realitat no ho és perquè la instal·lació en aquest partit la gestiona la Federació. I les autoritats polítiques i esportives han de ser coherents amb els seus actes i respectuoses amb la gent. La responsabilitat de la xiulada, que hi serà, només cau sobre l’Estat a través de la Delegació Nacional d’Esports i la Federació Espanyola de Futbol. Sancionar a la gent i als Clubs català i basc seria una demostració de la corrupció que regna en la política espanyola. Perquè en el cas de referència els problemes neixen de la politització de l’esport i un exemple rau en el fet de portar el nom d’una personalitat política. La xiulada és una xiulada de la llibertat dels pobles, Espanya inclosa.

XIULADA A LA FINAL DE LA COPA DEL REI

És molt significatiu que el finalistes de la Copa del rei siguin els equips més representatius de dues nacions que reclamen el seus drets, el FC Barcelona i l’Atlètic de Bilbao. La consciència de país existint en les dues, per ara, autonomies, és molt normal que expressi, davant d’un esdeveniment important, les seves preferències en forma de xiulada a qui no els hi reconeix els seus drets. Per altra banda els dos clubs, punters en la història del futbol espanyol, es mereixen un tractament de reconeixement de mèrits que no se’ls hi dóna. Una de les formes podria ser deixar sonar els dos himnes, el de Catalunya i Euskadi. Però vivim en un estat tan compromès que davant d’un esdeveniment protagonitzat per Barcelona i Euskadi, en allò que primer es pensa, és com castigar una segura xiulada. Si les autoritats d’una nació són incapaces d’entendre i acceptar un fet com aquest, em demostren un sentit de la democràcia molt feble. La dignitat no la donen els càrrecs, es mereix i és inherent a la persona. Una persona indigna no ho serà mai malgrat la seva posició social, política o religiosa. En una democràcia, el rei que no és elegit, no és anormal que no sigui ben acceptat per tothom. I això ho han d’entendre les autoritats democràtiques per enzimballades que estiguin. I si no ho entenen fan un pobre servei a la democràcia. És veritat que no seria aquesta la primera xiulada. Precisament aquest fet encara esdevé més acusatori per preguntar: s’ha fet una anàlisi com cal dels per què i quina responsabilitat hi tenen les autoritats esportives i polítiques estatals? La filosofia, que estan manifestant sobre el tema, demostra una gran falta de respecte a les persones que pensen en la independència de la nació que elles no reconeixen, per què encara són espanyoles i estan emparades per la Constitució que castigant-les incompleixen. El partit finalista de la Copa del Rei, disputat deportivament pels clubs de les dues autonomies més independentistes porta un missatge democràtic de la urgència d’un diàleg per trobar el model més favorable als ciutadans. És significatiu que aquest diàleg el demani un partit de l’esport que arrossega més passió al món. Cal saber llegir els missatges de la naturalesa i aquest essent esportiu, també ho és. I no és un missatge d’odis, és un missatge d’amistat i en defensa de la dignitat de les persones. I una de les característiques rau en els orígens, que al prohibir-se, es despersonalitza perquè a Euskadi, una persona serà basca, i a Catalunya, catalana, despersonalització que comporta l’obligar a ser espanyola. Estic convençut que el partit serà una festa de l’esport i el comportament del públic defensant els seus drets un advertiment a una política que no és massa democràtica. No hauria de ser cap deshonor nacional que el Campió i els sots-campió siguin  equips capdavanters de Catalunya i Euskadi i curiosament també d’Espanya. Menys estudis de sancions i més política de solidaritat. M’agrada molt l’esport, sóc avi, tinc 85 anys i, sincerament, la política dels partits estatals la considero perjudicial per a Espanya i els pobles que la configuren. L’esport hi té molt a dir i espero que es faci sentir. Abans d’acabar. Em sembla una provocació fer jugar a final al camp del CF Barcelona, a Catalunya, com si maquiavèlicament es desitgés un desordre públic o una xiulada. Penso humilment que la responsabilitat dels possibles esdeveniments cau únicament i exclusiva en les autoritats esportives i polítiques que no ho han organitzat en un camp neutral. Honestament un suspens en política esportiva. I d’acord amb això, per què no, una xiulada?

La independència és el partit més important en la meva vida

La independència de Catalunya és un esport transcendent en la meva vida i a la meva edat de més de vuitanta anys seria un regal poder celebrar amb un brindis el dret del meu país a ser independent i un estat nou en el mapa de la Unió Europea. El dia 24 de maig hem d'aconseguir que una majoria absulta dels Ajuntaments estigui formada per alcaldes i regidors favorables al dret a decidir i a la independència. Catalunya és una nació per dret propi natural, històric i cultural.

LA MEVA OPINIÓ DEL BAYERN-BARÇA

La meva reflexió de la presència del Barça en les competicions internacionals i nacionals es basa en dos apartats. A) l’esportiu i B) en l’identitari. Penso que per valorar la qualitat esportiva d’un equip català cal tenir presents els dos apartats. Si només analitzo l’eliminatòria contra el Bayern des de la qualitat esportiva, amb tota franquesa he de reconèixer que el Barça fou superior i es mereixia la classificació per jugar la final. Però el Barça és un equip català. Manté la catalanitat un equip que salta al terreny de joc només amb tres catalans i set estrangers i un castellà? Sempre he pensat que la identitat la palesen les persones que formen les entitats, en aquest cas els equips de futbol. Una presència massiva de jugadors que no són del país fa un trist favor a l’esport català. I encara s’agreuja més el tema quan els jugadors de fora no s’esforcen per aprendre la nostra llengua. Personalment m’entristeixo quan escolto que Barcelona té el millor jugador del món i mai l’he sentit parlar català. Que s’aixoplugui darrere un “visca Catalunya” m’agrada però nom em satisfà. Se’m dirà que el seu llenguatge és el futbol. D’acord, en el camp, però al carrer, no. I quan intento entendre aquest problema, em pregunto, cap a on va el futbol? És aquest el camí de la verdadera globalització? La globalització d’un jugador estranger serà vertadera quan sota la bandera del futbol s’integri al seu nou país amb tots els drets i deures. Potser, l’orientació globalitzadora de l’esport planteja un nou model de convivència en el que l’esport sia la centralitat i les identitats parts bastides en base a diferents nacionalitats. Aleshores quin nom li donem a una entitat catalana que fa esport? Òbviament l’organització haurà de tenir un caire mundial i com a conseqüència dividirem l’esport, encara que dissortadament ja n’està de dividit, perquè l’esport és la imatge d’una societat desequilibrada i injusta. I l’esport com activitat humana que és no hauria de ser col·laborador d’injustícies socials. És desconcertant escoltar en el camp del Barça en un moment símbol el crit d’independència. Aquest crit afalaga i palesa una contradicció posant la identitat al servei de l’esport, quan l’esport ha d’estar al servei de la identitat. Ens trobem en la cruïlla d’un nou concepte de l’esport global? Intentaré entendre el missatge, perquè hi és. Però una activitat humana no pot ser mai més important que el ser humà. M’agradaria entendre l’evolució progressiva de l’esport en la millora de la convivència universal. El FC Barcelona està en aquest camí? M’agradaria entendre-ho però de moment no em convenç.