KH7 BM Granollers, un equip amb projecció de futur.

La secció del l’handbol femení en el BM Granollers ha tingut una trajectòria en la que ha triomfat la voluntat de ser sobre l’orgull de figurar. Va començar amb força però les circumstàncies no foren prou favorables i la continuitat era difícil però van sembrar la llavor. I la llavor fructifica amb projecció de futur. I aquest futur el vaig intuir en l’espai que vaig tenir la sort de visionar del partit KH7BM Granollers- Mecalia Atlético Guardés. Havia llegit que el partit es presentava difícil per a les granollerines per la millor classificació de les visitants, però més que el resultat, molt meritori i que dóna confiança, alló que em va convèncer fou l’actitud de les jugades en la pista de joc. No es van sentir inferiors i em trametien amb el seu joc un sentiment de ser importants i ho van aconseguir. És un  molt bon resultat de cara al partit de tornada però millor que el resultat, que penso molt merescut pel joc desenvoilupat, alló que és esperançador rau en la qaulitat palesada en el joc i el control de la pilota en moments de conmpromís. Hi vaig llegir un lliurament a l’equip per demostrar conjunt i un tractament digne del contrari, desafiador, és veritat però no insultant i una voluntat de ser millors. I a la seva pista ho van aconseguir. Què succeirà en la pista contrària? Sobre la taula, tot es possible. Però aquest possible em va semblar que manifestava una inclinació vallesana. És veritat que els resultats són importants a l’hora de la veritat, però també ho és que aquesta hora és molt indicadora envers el futur. Espero una victòria a Galizia, però la victòria que més celebrarè serà la del joc amb projecció de futur. Que el van demostrar. Em van satisfer els dos equips, però alló que em va fer més feliç va ser contemplar un joc d’una  demostració de vida. Per què la vida és veritablement un joc. I la millor victòria és el saber jugar-lo. I les granollerines em van demostrar que en sabien. Enhorabona per la victòria en el partit d’anada i sigui el que sigui el resultat del partit de tornada, també enhorabona per saber-lo jugar.

L’esport del gel enamora l’avi que estima l’esport

El cap de setmana de la segona setmana de febrer l’avi va gaudir la sort de trobar la retransmissió del partit d’hoquei sobre gel entre el Puigcerdà i el Barcelona. Certament que fou una estona de somnis. L’esport del gel és un dels més estimats per l’avi. Amb ell va merèixer la medalla d’argent de la Federació Catalana de patinatge sobre gel. L’avi el Puigcerdà el porta al cor. Ell en va ser promotor els anys cinquanta del segle passat quan una onada de fred va originà una capa de gel de més de mig metre de gruix, de tal manera que la gent podia passejar-hi tranquil·lament creuant el llac en totes direccions. Si no recordo malament era l’any 1956. I comprovà seixanta anys desprès com familiars i amics dels iniciadors de l’esport del gel tornaven a patinar damunt del llac gelat, desvetllà una emoció intensa. Fou una llàstima que per segons es perdès un partit que el Puigcerdà tenia dominat. La veterania de jugadors professionals del Barça va posar-hi la cirereta i encara que fos amb dubtes, els àrbitres el declararen triomfador. A mi em va fer la impressió en la repetició de la jugada per tele que el rellotge ja havia sonat quan es va fer el gol. De totes maneres cal felicitar al Puigcerdà perquè és un model de deportivitat i fa més de mig segle que és protagonista del gel a Catalunya i a Espanya. El primer Campionat de Catalunya d’Hoquei sobre gel el van jugar a Núria el Club Alpí Núria i l’Escola Pia de Puigcerdà, dirigida per Pere Dosta, jugador i capità amb el resultat de 2-1 favorable al Núria.

L’any 1956 al bell mig del llac es va jugar el primer partit d’hoquei sobre gel a Puigcerdà en el marc d’una festa amb un partit, curses de patins i patinatge artístic.Viuen jugadors d’aquest partit que eren jovenils i ara superen els setanta anys i que estarán molt contens de contribuir en l’efemèride amb la seva presència. Era un diumenge i unes tres mils persones segons La Vanguardia en foren testimonis. I aquella, explicada en dos llibres de la història del club escrits pel Sr. Busom, fou el llençament de l’actual club, que enguany celebrarà els 60 anys de la seva fundació, recordant un torneig internacional amb el Puigcerdà, bàsicament amb alumnes dels escolapis i jugadors de la Cerdanya, el Núria i un equip suïs, que també portava patinadors d’artistic, Es va jugar en la pista construida a la banda nord del llac  i fou el llençament definitiu d’aquest esport a la Cerdanya. Hi ha molts noms a recordar i la memoria em falla però dos noms foren l’ànima, un d’ells en Joan Ramon,q.e.p.r, i l’altre Pere Dosta, també traspassat. I en aquells anys unes dades significatives, un dels fundadors feia els estics i un altre, feia patins de gel. Una autèntica lliçó de com es fa més volent que podent. En el festival de gel al bell mig de l’estany hi fou present la premsa de Barcelona i el NODO. Fou un triomf de l’esport, Puigcerdà amb el seu capítol en el llibre de la història de l’esport a Catalunya.

L’avi que estima l’esport comenta el diari L’Esportiu

La veritat de l’esport català no es promociona com cal en la premsa esportiva catalana. Lector com n’és l’avi, ha dedicat un exàmen de continguts a l’Esportiu del dia 10 de febrer de 2018. El diari constava de 24 pàgines amb un domini aclaparador del futbol. D’elles 18 estan dedicades al futbol, en 3 es parla de bàsquet, en 2 d’handbol, en altres 2 als Jocs Olpìmpics d’hivern i repartits en les pàgines lliures dels futbol s’hi troben petites informacions de ciclisme, esquí, hoquei patins, golf i rugby. Senzillament l’avi ha deixat,  desencisat, el diari sobre la taula. I es pregunta, per què tan futbol i de molts esports ni una paraula? Òbviament que la premsa és un negoci però també és un servei. A Catalunya existeixen més de vint federacions esportives reconegudes per les respectives internacionals al costat de les no reconegudes que incomprensiblement són les més celebrades. Rarament he llegit comentaris als mèrtits esportius d’aquestes federacions catalanes que participen en campionats mundials amb resultats excel·lents per l’esport català. I la premsa catalana fa un trist servei a la categoria i qualitat dels esportites gairebé oblidats. A Catalunya existeixen dues entitats dedicades plenament a l’esport català com són l’ UFEC (unió de federacions esportives catalanes) i la Plataforma pro seleccions catalanes. Afiliades a l’UFEC hi a 71 federacions que donen fe de la gran capacitat d’acció de l’esport en les modalitats més inversemblants. En el número que l’avi ha analitzat només hi figuren 9 modalitats esportives amb una abrumadora presència del futbol. La realitat de l’esport dóna una imatge de la realitat política de la societat, perquè el futbol és en el món de l’esport el màxim representant del domnini del diner. L’avi defensa el futbol esport, està en contra del futbol diner. La persona futbolista esdevé un esclau de l’economia i davant d’aquesta perspectiva l’avi s’incomoda en gran manera quan es pretenen donar lliçons sobre els valorss esportius del futbol. Pensa que aquests valors dels que es parla s’han de treballar, promoure i educar els esportistes d’acord amb ells. Dissortadament en el món del futbol els valors són els diners i aquesta política necessita un reciclatge en benefici de la societat, perquè el futbol com esport és un configurador social. I el que fa avui dia dissortadament, és posar-se al costat del poder econòmic pervertint el necessari treball educatiu. És hipòcrita parlar de valors quan els fitxatges es mesuren per milions d’euros i les clàusules de rescissió de contracte per més de 100 milions. És una contradicció de la pedagogia esportiva perquè les competicions no estan pensades en l’esport per l’esport sinò per l’esport com fàbrica de guanyar diners. L’avi no té res en  contra de l’esport com un treball, però d’un treball amb unes pagues justes i raonables, no amb pagues que divideixen més la societat en rics i pobres. I en aquest camp, penso que la premsa esportiva no hi juga des de la pedagogia dels valors sinò des de la manipulació per fer diners. És molt trist que la premsa es vegi obligada a fer aquest joc. Els aficionats de les més de setanta federacions catalanes no se sentirien orgullosos d’una premsa que parèes d’ells, comentès les seves competicons, donès a conèixer els seus esportistes i donaría vida al diari? És una pregunta. L’avi pensa que   l’equilibri humà necessita la pedagogia de la formació esportiva. La premsa hi és necessària, però des d’els valors humans, perquè l’esport no té valors necessita i exigeix valors humans per poder ser un configurador social.

NO ENTENC LA SORT DE L’ESPORT CLUB GRANOLLERS

Llegint el diari ESPORTIU del dia 13 del mes actual em va entristir al comprovar la classificació del club de futbol de la ciutat. Penúltim en zona de descens amb 10 punts a la clssificació desprès de 19 partits jugats, 15 de perduts, 3 guanyats i 1 empatat. L’alegria que em va donar quan recuperà la Tercera Divisió es canvia a tristesa a l’adonar-me que està en risc de descens. On està aquell club del Pitu Boix o el club del Sr. Civit que vaig viure amb el camp ple d’aficionats. Moltes vegades m’he preguntat perquè el futbol dels pobles viu una decadència que el porta a desaparèixer. I m’és difícil la resposta. Encara que molta gent no hi estigui d’acord, estic convençut que la culpa és de l’actual professionalitat del futbol, que oblida la pedrera catalana, quan havia estat la creadora dels futurs ídols de la Primera Divisió. És una vergonya que a la lliga espanyola hi hagi repartits en els vint clubs que la composen més de dos cents jugadors estrangers. Entenc perfectament que els grans clubs desitgin grans figures però en el futbol mundial, avui, no existeixen dues centes figures genials. I aquest desembarcament  en el futbol nacional perjudica i manipula directament la base del futbol de casa. Segueixo la marxa del club, però no tant com anys enrere que coneixia les entreteles de l’entitat. La meva implicació en el món del futbol en la categoria infantil en els anys 60 del segle passat, crec, que fou positiva per Granollers, havent jugat una final del Campionat de Catalunya Infantil i dos jugadors del meu equip foren fitxats pel FC Barcelona. I el Granollers jugava a Tercera Divisió. Desconec la marxa dels equips de base, però no em lliga que amb una escola de jugadors impressionant que tenia el club i que penso que encara té, no és pugui presentar un equip capdavanter a Tercera Divisió. En l’actualitat no assisteixo a cap partit esportiu perquè em dedico a la meva gran afició que és la poesia, si bé m’informo de la marxa esportiva de la ciutat i tinc el meu bloc d’esport amb el nom, UN AVI QUE ESTIMA L’ESPORT. I em sap molt de greu que l’EC Granollers estigui situat en la zona de descens i que els amics em diguin que l’assistència als partits és molt escassa. Tot em fa pensar que el futbol català necessita una nova filosofia de l’esport, una nova reglamentació i sobre tot una reorganització a l’alçada tecnològica del segle XXI. No és acceptable, que un esport com el futbol que a Granollers fou capdavanter i envejat arreu de Catalunya amb un juvenil a Divisió d’Honor i amb jugadors de base cobejats pels grans, en la segona dècade del segle XXI, pateixi per mantenir la categoría. Penso senzillament que s’ha de mimar molt el planter, tenir fe en ell, donar-li confiança, perquè amb jugadors de casa es tornaria a omplir el camp. Desitjo una nova cursa d’èxits, la ciutat s’ho mereix.

L’equip femeni Divisió d’honor BM Granollers un poema de l’esport

Contemplar per TV el partit de la Super Copa Catalana femenina jugat pel BM. Granollers fou un veritable somni. La velocitat del joc, la intel·ligència entre les jugadores, l’entuiasme i l’esforç, els encerts i també les errades eren vibracions que em portaven a viure la veritat del ser humà quan en el que fa és ell. Jo sóc jo en cada jugada, deien des de la portera als extrems i la pilota era el pinzell que pintava el quadre o la ploma que escribia el poema. El partit d’handbol que més m’ha il·lusionat de tots els que he presenciat en la meva història esportiva. Amo i senyor de la pista i del joc, l’equip de noies del BM Granollers no va humiliar al contrari més aviat li va obligar a descobrir el seu futur d’un altre gran equip català. Dos  equips, dos estils però al  marge de les diferències grans jugadores de l’avui i del demà en els dos conjunts esportius. És innegable que el partit va presentar moments vibrants i no tan vibrants i alguns d’ells un xic decebedors no pel moviment en la pista sinò per què la pilota es negava a entrar. Cal destacar el joc de les dues porteres i precisament fou la portera de l’equip lleidetà que va aixecar la moral de les seves jugadores en el moment més crític del seu joc. Que el partit va palesar una superioritat técnica i de joc per part del BM Granollers no és cap secret, com tampoc ho és que precisament la voluntat de demostrar-la amb una intensitat sorprenent era la causa de no poder acabar la jugada com elles volien. Independentment dels primers minuts dominats per les lleidatanes, el control del partit fou sempre de les vallesanes que estan en el camí dels grans èxits esportius de l’entitat vallesana. El plaer que vaig viure contemplant el parti fou un gran regal. Gràcies, equip femeni granollerí de la Divisió d’Honor. Per cert que la TV3 a la mitja part trametè un bon reportatge de com treballa l’entitat vallesana l’handbol femení. Granollers al món amb l’esport.

El fundador GAMPER no col·locaria aquesta pancarta.

Essent suïs tenia un tarannà més català i defensor dels drets dels pobles. Tampoc la posaria el president mártir, Josep Sunyol, i d’entre els darrers presidents dubto que Agustí Muntal l’haguès permès.”Diàleg, respecte, esport” és un slogan per desenvolupar en temps de pau però en les circumstàncies actuals, Catalunya necessita unes entitats esportives amb més essència i fermesa catalana. És molt significatiu que l’ANC i ÒMNIUM CULTURAL hagin renunciat a la invitació. Estic convençut que el comportament del públic sí, honorarà als dos Presidents d’entitats civils injustament empresonats. Trista imatge de defensar el seu país als ulls del món que estaran posats en el partit i també en la situació actual de Catalunya. No vull fer d’adivinaire pensant quina serà l’actuació dels jugadors. Esportivament ho donaran tot, però tots no, alguns tindran el cor i la mirada més lluny i els seus sentiments els faran ser millors jugadors per defensar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. En el camp del Barça molts cors estaran ferits per la feblesa de la junta amb una pancarta per sortir del pas. No és just, Catalunya és mereix més, i aquesta no és l’ADN fundacional del club. Em sap molt greu escriure el que jo pensó per què encara que no sóc “culè” el club me l’estimo per català i pel nivell esportiu mundial. Però em fa por que ara el veurè tacat. I no m’agrada. Gàmper fou desterrat de Catalunya per una xiulada a l’himne d’Espanya perquè el que el públic volia era el de Catalunya. Sunyol fou afussellat en una emboscda quan anava a encoratjar les tropes de la república i va caure en la trampa de les franquistes. Muntal era una gran persona i cívicament tenia un gran concepte de la formació dels joves. Ho sé per experiència personal. M’esperava un altre comportament encoratjant en la pancarta amb els noms de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Són, avui, dues persones capdals en el món de la cultura i del civisme, i el que volen de la política és més humanisme. Fins i tot ho demanen des de la presó contradint les acusacions de secessionistes que els hi fan. El Barça ha de fer un futbol de categoria de primera línea col·locant Catalunya en l’elit, però el futbol sense deixar de ser elit ha de defensar amb fermesa els drets de Catalunya i la pancarta que no ha agradat ni a l’ANC, ni a ÓMNIUM és feble malgrat sigui veritat el que diu. Esperem que el futbol dels jugadors estigui a l’alçada del que es mereix Catalunya.

Pau Garcia, del Club Patí Parets

Fou una sorpresa. Conec la trajectòria del Club Patí Parets i sé de la qualitat de molts dels seus patinadors i de les seves patinadores. La Gala del Patinatge de la Federació Catalana, Catalunya Stars em feia gaudir interiorment la bellesa de les figures que dibuixaven patinadors i patinadores, individuals i per grups i em traslladaven als anys cinquanta del segle passat, quan en una pista de gel al bell mig de llac de Puigcerdà vaig gaudir com organitzador i com espectador de la bellesa del patinatge artístic. Gràcies Club Patí Parets per fer-me present la memòria. I la sorpresa fou gran, primerament amb la presència del CP  Lliçà de Vall amb el seu Grup de Show i com a ciutadà de Parets, la presència del jove de 16 anys Pau Garcia em trasnportà al cel del patinatge. Elegant, segur, creatiu, escribia sobre la pista del Palau d’Esports de Girona un poema magnífic, perquè l’expressió artística esportiva també és poesia. I mentre el jove Pau em meravellava estava pensant si serisa capaç d’escriure una poema tant expressiu, com ho feia ell amb els seus patins. El patinatge és una de les modalitats esportives més antigues de la història per la senzilla raó que és conserva un patí d’òs de la prehistòria, mitjà de desplaçament durant les èpoques glacials. El Palau d’Esports de Girona no és de gel, sinò de patins de rodes, i s’hi dibuixen figures artístiques amb patins de rodes. I Pau Garcia, amb la seva curta edat, escribia figures de mestre. He dit que m’agradaria escriure el poema que escriguè amb els seus patins, però també m’agradaria tenir una còpia de l’obra d’art que dibuixà en el parquet del Pavelló gironí. Seguint la informació, que vaig seguir per Vallès Visió, el patinador paretà gaudeix ja d’un reconeixement nacional i internacional amb la previsió d’un futur de figura mundial. I mentre l’admirava, i sabedor de l’existència de patinadors i patinadores de primera fila del Club Patí Parets, vaig somiar amb la possibilitat d’un Espectacle poètic, musical i patinatge. Somiar és lliure, però el Club Patí Parets és una realitat de primera línea nacional i internacional. Felicitats Club Patí Parets. Pau Garcia, noi dafalleixis, endavant, el futur està a les teves mans.