CRUIFF HA FET EL SEU MILLOR GOL

El futbol l’ha posat a primera línia social i sobre tot esportiva, malgrat els contratemps propis de la naturalesa humana. La seva qualitat tècnica, a la vegada artística com a jugador cal afegir-hi la seva saviesa com entrenador i com artista del futbol. Per què Johan Cruiff era més que un jugador. Oblidem les febleses humanes que tots en tenim i parem esment en la seva aportació a la història des de la vessant que li va tocar viure. El seu nom en la història del FC Barcelona cal escriure’l amb majúscules i amb lletres d’or. L’esport és un configurador social i Cruiff ha estat una de les seves figures creatives. Però al costat de l’esport hi ha una evidència de qualitat humana provocada per la seva malaltia, un càncer. I Cruyff ha estat exemplar en la manera com l’ha viscut, l’ha suportat i no l’ha vençut però ha guanyat la partida davant la història. Tinc molt clar a la meva memòria aquell xut a un paquet tabac en la seva lluita. El tabac fou el seu enemic, però va vèncer al tabac i el regal ha estat més anys de vida entre els seus i entre els admiradors del bon futbol. Òbviament no tothom ha estat d’acord amb les seves idees però tothom està d’acord amb la genialitat de les seves jugades i sobre tot ell fou el gran defensor i promulgador de l’Escola Esportiva de Can Barça i un gran treballador en la tasca d’alló que l’esport significa per a la societat començant per la base. Un exemple de pedagogia esportiva en les escoles dels nens. Johan Cruiff és molt més que una figura del futbol mundial, és una figura de la història de com el futbol pot ser un configurador social i un exemple excel·lent de com ha d’afrontar la persona les malalties. No fa pas massa dies que ell manifestava la seva filosofia de la lluita contra el càncer i no defallia. Ha lluitat fins el darrer moment. En pau reposi i que el seu darrer gol sigui el de l’entrada a l’eternitat.

Sport Club, programa de TV3

El programa esportiu de TV3 s’ha afegit al dol internacional per l’atemptat terrorista de Bèlgica i m’he decidit  visionar-lo, com algun altre dia però avui en la seva totalitat. I amb tota franquesa, l’esport a Catalunya comença i acaba amb el Barça o aquest programa està dedicat cada dia al FC Barcelona? No tinc res contra el club de la capital catalana però sí molt a defensar de l’esport català. Senzillament la tertúlia m’ha semblat un escolanet del club de Barcelona. Donava la impressió que des d’el programa decidien l’alineació del partit Barça-Madrid de dintre uns dies. Francament m’ha fet la impressió que es dedicaven a buscar tres peus al gat. I al mateix temps s’hi respirava una mena de fòbia antimadridista. Comprenc i entenc la preocupació dels culés perquè el seu equip no perdi l’avantatge que li porta al seu rival. I les anàlisis que feien dels partits i dels jugadors em respirava una certa ferum de riscos innecessaris. Si el Barça té més jugadors seleccionats pels seus països d’origen, els seus dirigents directius han de córrer amb la responsabilitat i les conseqüències corresponents. Que si els jugadors del Barça han de fer més quilòmetres que els del Madrid és una conseqüència de l’organigrama. Per altra banda, els jugadors han d’estar a les verdes i a les madures i complir amb les seves obligacions. A l’hora de la nòmina quin són els criteris que predominen. El seu físic ha de respondre també als arguments del fitxatge i precisament els jugadors dels que més es parlava pel cansament que els hi suposarà el viatge eren els més ben pagats pel club. Hi ha situacions a la vida a les que se les hi ha de fer front d’acord amb la qualitat física, tècnica i humana valorada. Senzillament algunes comparances em semblaven totalment fora de context. Mentre visionava el programa me’n feia creus de tot allò que escoltava. I encara més llenya al foc , perquè s’entaulà un intercanvi d’impressions amb dos programes més, EFECTIVAMENT, de TV3 i EL CLUB DE MITJA NIT, de Catalunya Ràdio i, si no ens vol una, tres cullerades. Una altra vegada el mateix tema. Desitjo com ells que el CF Barcelona esdevingui campió de lliga i guanyador de la xampions però cal, també en la premsa, ser creïbles, racionals i prudents. Penso senzillament que altres esports catalans es mereixen un tracte més esportiu i més humà perquè porten, sense cap dubte, Catalunya al cor millor que més d’un jugador del Barça. No perquè els esports siguin més minoritaris deixen de merèixer atenció. I la premsa de casa nostra els té molt, massa, arraconats. Quin seguiment fa la gran premsa catalana de les més de vint federacions catalanes adherides a les respectives federacions internacionals i les corresponents seleccions participen en competicions internacionals i campionats mundials? Amb l’esport cap a la independència, però és amb els esports minoritaris que més i millor hi camina el nostre país. L’espai que els esports de l’UFEC té a la televisió i a la premsa són tan mínims que és impossible que l’afició esportiva de l’esport català s’assabenti dels partits i competicions que juguen. Senzillament, començant per Sport club de TV3, més espais de tots els esports federats que es practiquen a Catalunya. Ells també tenen dret als serveis de la televisió pública catalana que paguen tots els catalans i ells també. I el mateix penso de la premsa escrita.

UN GRAN RECORD DE FA SEIXANTA ANYS

El món de l’esport ha donat una gran vitalitat a la meva existència. Els esports d’hivern han estat molt importants en la meva vida particularment el patinatge sobre gel. La Federació Catalana de Patinatge em guardonà amb la medalla d’argent d’aquest esport. I la feina es va fer a Puigcerdà al Pensionat d’Alta Muntanya de l’Escola Pia. El 26 de febrer de 1956, fa seixanta anys, se celebrà un Festival de Gel sobre el llac glaçat de Puigcerdà. Era tan forta la glaçada que la capa de glaç que cobria l’estany feia una quaranta centímetres de gruix i per més seguretat i tranquil·litzar la gent abans del festival es va passar un corró per comprovar-ne la viabilitat. El dia d’hivern fou força assoleiat i les tres mil persones assistents a la festa van gaudir d’una matinal esportiva molt agradable i complerta. Fou el primer gran esdeveniment del gel a Puigcerdà i punt d’arrencada del que en un futur seria esportivament la capital de la Cerdanya amb els esports d’hivern. Com anècdota els periodistes del NODO que havien plantat les càmeres en l’angle de l’estany més proper de l’Hotel del “Lago”, minuts abans de l’espectacle el gel va cruixir amb la provocació d’un ensurt sense conseqüències perquè el festival se celebrà en tota la seva integritat. Juntament amb el NODO eren presents a la festa els germans Carles i Joan Pardo, periodistes del Mundo Deportivo i el periodista gràfic Sr, Postius. El Festival fou organitzat per l’Escola Pia de Puigcerdà amb el suport de l’Ajuntament i la Federació Catalana de Patinatge que donà al festival el nom de COPA DE LA FEDERACIÓ CATALANA. El programa va consistir, en un partit d’Hoquei gel entre l’equip de les Escoles Pies de Puigcerdà i el C.A. Núria, guanyador de la copa. Segon plat fort exhibició de patinatge artístic a càrrec dels campions de Catalunya i una exhibició de la parella de patinatge artístic Joan Casanovas i Magda Cassany. Complements importants foren curses de velocitat protagonitzades per alumnes de les Escoles Pies amb anècdota d’esportivitat glosada pel Mundo Deportivo. El petit patinador que anava primer pocs metres abans de la meta va caure i el que el seguia, s’atura, l’ajuda a aixecar-se i donant-se la mà arriben els dos a la meta amb corresponents aplaudiments com no podia ser d’altra manera. Un altra complement fou una demostració de patinatge de velocitat a càrrec d’un patinador català i amb barretina, que vivia als països nòrdics i aquells dies era a Catalunya. La Vanguàrdia, uns dies desprès, se’n feu ressò amb aquest títol: “El lago de Puigcerdà, pista de hockey sobre hielo”. Certament, una gran festa de l’esport i personalment un estímul pedagògic  molt important.

Guanyar i perdre són exigències del progrés.

Els dos verbs, quina acció és molt present a l’existència, són indicadors de diferències causants de l’èxit o del fracàs. La valoració de les victòries i de les derrotes ens manifesta el nivell en el moment que es produeix l’acció. I el nivell senyala amb el seu dit els motius. Però a l’hora de valorar una o altra actitud no s’ha de maximitzar en accés, ni devaluar massa el fracàs. El fracàs important rau en el fet de no formar part del grup en el que el progrés decideix que cal lluitar. Dues derrotes han causat en l’handbol granollerí un sentiment de fracàs quan en la realitat tant l’equip masculí com el femení jugant contra equips punters van demostrar la seva qualitat i el dret a competir en la mateixa categoria. Ni el màxim èxit és ser campió, ni el pitjor fracàs és classificar-se darrer. El valor esportiu important rau en el fet de ser-hi. Les victòries i les derrotes són accidents fruit de diferències, algunes superables i altres no. El problema el trobem en el diner. Alguns clubs configuren les seves plantilles a cops de talonari i altres amb una gran tasca de formació tècnica i humana. Aquests segons, amb un bon treball, tenen en la seva filosofia un motiu per millorar el seu pressupost i poder estar entre els millors. Són dos conceptes esportius respectables però que precisen d’una racionalitat equilibradora. Tothom té dret a formar el millor conjunt. Però, també, tothom hauria de poder gaudir dels valors indispensables per formar un equip que lluités en igualtat de possibilitats. És veritat que el físic i el psíquic de les persones consagren diferències, a nivell de força, de rapidesa, de flexibilitat, d’intuïció, d’intel·ligència, de raonament i de solidaritat i altres condicionants necessaris per un esportista. Però també és veritat que un jugador pot ser excel·lent físicament i lent intel·lectualment, i aquesta dicotomia genera accions bones i d’altres no tan bones. La naturalesa compensa qualitats i condicions. I en aquest món buscant l’excel·lència, tot jugador o jugadora té dret a millorar, també econòmicament quan l’esport és el seu treball. El problema rau en com arribar a l’equilibri racional i de progrés que sigui positiu per a tothom. El diner no hauria de ser un desequilibrador, però dissortadament la llei de l’oferta i la demanda hi juga massa fort i desequilibrant. Com substituir el segon adjectiu? Opino que és una qüestió de cultura humana i d’una filosofia esportiva al servei de la humanitat. Estic convençut que s’hi treballa força i bé, però encara s’hi barregen massa elements distorsionadors a tots nivells, no només econòmics, sinó polítics, religiosos, filosòfics i formatius. El procés de millora continua, cal treballar-hi molt i aconseguir una gran esportivitat tant quan es guanya, com quan es perd. Guanyar i perdre són els elements a conjugar i conjugar-los bé.

Les acampanades als escolapis de Puigcerdà

Els càmpings en el Pensionat d’Alta Muntanya dels escolapis de Puigcerdà eren un extraordinari reclam per a l’internat de l’hivern. El meu destí als Escolapis de Puigcerdà fou per cobrir un professor durant el mes d’agost de 1952, destí que es perllongar fins  l’estiu del 1960, que en principi anava destinat a Mèxic on m’hi van enviar però encara no hi he arribat. Les estades d’estiu eren unes activitats que destinades a recuperacions escolars allò que millor feien era despertar la verdadera vàlua de l’intern. L’estudi era important, però hi havia un altre valor que ho era més, la persona. I una de les activitats formatives eren les acampades. Les consagrades, per dir-ho d’alguna manera, eren les del Llac de Meranges. Des de Puigcerdà s’hi anava en cotxe fins a Guils de Cerdanya i de Guils a peu fins els llacs. El dia d’anada s’havia de matinar. Abans de la sortida del sol era convenient haver fet la part de camí més difícil que era la de Guils fins a l’entrada del bosc. Ben bé un parell d’hores de camí de  muntanya si no més. La sort era que el material fort el transportaven les mules de l’exèrcit i els alumnes només portaven allò més indispensable. L’internat havia fet un tracte amb l’exèrcit. Consistia en l’assistència tècnica del transport del material de cuina, tendes i aliments. Si no recordo malament eren cinc mules amb cinc  soldats que s’alliberaven durant el càmping de les guàrdies i per altra banda s’ho passaven bé amb els monitors i amb els seus fusells feien pràctiques i n’ensenyaven als professors i als alumnes més grans. Les tendes es plantaven prop del llac. L’excursió més important era la pujada al Puig Pedrós un xic més alt que el Puigmal. La vista des de la seva alçada era una meravella de la natura amb la visió del Pirineu francès i català. De pujada era freqüent la sorpresa de la perdiu  blanca que aixecava el vol a pocs metres de distància. El camí de tornada no era el mateix del d’anada perquè s’aprofitava el pas per un túnel de neus perpètues que donaven una sensació de la naturalesa dels temps prehistòrics. Un dels moments més impactants el donaven els focs de campament que vorejaven l’estany i encesos desprès de sopar li donaven a l’indret un espai màgic i mític. Una altra sensació eren les glaçades que et trobaves els matins al sortir de les tendes i la visita de es vaques, que a vegades feien de despertador als dormilegues. Un dels darrers anys de la meva estada a Puigcerdà el campament es plantà a Andorra en els terrenys on hi ha l’Andorra Parc Hotel, que s’estava construint i eren propietat d’un pare d’un intern del Pensionat i gaudia d’un càrrec molt important del govern d’Andorra.