La tecnologia al servei de l’arbitratge no li pot arrabassar
a l’esport aquell regust sensible entre el sí i el no, perquè el jutge
determini si el gol és vàlid o no. Les errades arbitrals li aporten a l’esport
aquell caliu humà que se sent quan un jugador erra el xut i la pilota se’n va
als núvols. La tècnica benvinguda però que no malmeti les emocions de les
errades i dels encerts. Segurament em dirieu, que estic malament de la xabeta,
si demanès que la tecnologia s’apliquès també a seguir els encers i les errades
dels jugadors. En un partit, el millor jugador s’equivoca més vegades que l’àrbitre
més dolent. En el joc d’equip les errades arbitrals es detecten amb més
facilitat que en els individuals. Però la tecnologia és la solució? Em temo que contribueixi a fer un xic més aborrit
l’esport perquè la seva essència radica en el caliu humà. Ajudarà a
radicalitzar els sistemes defensius a tots nivells i les defenses creixeran en
duresa i possiblement en violència. Per contrapartida els atacants esdevindran
més durs, també i la gresca s’armarà perquè no crec que la tecnologia ajudi a
millorar tècnicament. Perdre un partit per una errada, sigui arbitral, sigui
una jugada, certament que fa mal. Però per altra banda pot estimular la psicologia
de com burlar el contrari. No nego que en certes ocasions la tecnologia sigui
la solució però amb la condició que ajudi a la creació artística del joc. M’ha
cridat molt l’atenció el crit al cel que s’ha escoltat amb l’anul·lació d’un
gol legal al Barça, amb les consequències que suposaren, també econòmiques, i
per contra partida no he conegut que la mateixa polseguera s’aixequès si es
tractava d’un equip menys rellevant. La raó important no era l’errada arbitral
en ella mateixa, si no les consequències en la classificació i en l’economia. I
quan aquestes consequències són resultat d’una errada d’un geni perquè no se
l’ataca com s’ataca a un àrbitre? I de situacions negatives per errades dels
grans fenòmens de l’esport se’n podria escriure una novel·la prou interessant i
divertida. I quan l’errada és d’un jugador o d’una mala direcció amb un “són
coses del joc” s’arregla tot i demà será un altre dia. Una idea, l’ull del
falcó podria emprar-se en els entrenaments per estudiar les errades dels
jugadors de futbol xutant a porteria.
Per què la técnica en la posició del peu
és fonamental en la direcció de la pilota. Filant prim la tecnologia al servei
de l’entrenador per seguir els moviments dels jugadors i comprovar si són
correctes o no. Quan, com en el futbol hi ha milions en joc, potser la tecnologia
podria esdevenir un entrenador tecnològic prou important. Seria un espectacle
un camp de futbol vigilant els partits amb una sèrie d’ulls de falcó
estratègicament col·locats. Penso, però, que seria molt aborrit seguir tot el
partit mirant una pantalla. Ens trobariem amb un esport mancat de caliu humà i
d’aquells sentiments i emocions que entre el plorar i el riure inspiren els
crits i els aplaudiments dels espectadors. Sí, la tecnologia però que l’esport
sigui un esclat de vida.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dimarts, 31 de gener del 2017
diumenge, 15 de gener del 2017
Gimnàstica rítmica, llenguatge del cos, poesia de l’ànima
El Club Esportiu Vallesà de Rítmica Cardedeu ha obert les
pàgines vives del seu llibre d’història de cada dia, quina lectura convidava a
entendre la filosofia de la grandesa de l’ésser humà. Més d’un centenar de
nenes i noies han coordinat amb els seus moviments un llenguatge poètic que s’escriu
amb figures humanes jugant també amb pilotes, cordes i maces. L’elegància dels
moviments escribien poemes amb metàfores
de la simpatia d’un somriure, unes passes de dansa i curtes curses dibuixant
estelades. Francament des de les més petites a les juvenils amb un somriure
donaven valor a petites errades i palesaven amb senzillesa un futur curull d’esperança
d’assolir èxits esportius. La lona del Pavelló d’Esports de Cardedeu esguardava curosament figures en
moviment modelant la imatge corporal amb les filigranes d’un joc i la il·lusió
de superar una contursió, un salt, un espagat o uns pasos de dansa. Per què les
nenes i noies del Club de Cardedeu amb el seu treball feien brillar els ulls
dels seus familiars, pares, avis i germans. Senzillament la voluntat de ser
anava més enllà de la imatge que dibuixaven.
Elegància en els moviments,
aquella que s’atorga al desig, voluntat de brillar, aquella lluïsor de les
campiones del demà però aprenentes d’avui, simpatia en l’execució encara que la
corda s’escapès de la mà o la pilota rodès un xic més enllà i tot plegat
narrava una bonica història esportiva d’avui amb l’horitzó lluminós del demà.
Estrelles amb llum pròpia i constel·lacions de l’univers esportius esdevenien
les metàfores que les gimnastes escribien en les pàgines del parquet del
Pavelló Esportiu. Una demostració de la capacitat humana de narrar poèticament
la seva vida, per què l’esport és també configurador de la identitat de les
persones.
dissabte, 14 de gener del 2017
No m’agrada la catalanitat del Barça

dilluns, 9 de gener del 2017
Per què pateix tant darrerement el Barça?

Subscriure's a:
Missatges (Atom)