PER SALVAR EL FUTBOL, UNA SUPERLLIGA EUROPEA.

Les idees comencen amb un desig, però el desig sense madurar enterra les idees. Que  entenc per madurar? Desenvolupar una filosofia de millora per sobreviure. Corre el   futbol algun risc? L’evolució actual del futbol pateix una saturació d’egoisme de classe. I aquesta saturació és culpable d’una desvaloració del futbol de base. S’ha convertit el futbol en un negoci, que ha perjudicat en gran manera les categories de base, fins a l’extrem que massa gent pensa fer-s’hi ric. I aquest objectiu ha portat a molts esportistes al fracàs. Evitar el fracàs del futbol fou la idea impulsora de la proposta d’una superlliga europea capitanejada pel president del Reial Madrid. Personalment penso que el temps demana una organització millor estructurada de l’esport del futbol i la idea d’una lliga europea fa temps que la reflexiono. Penso que seria l’evolució lògica d’una Europa Unida. Óbviament aquesta superlliga l’haurien de formar els vint millors equips europeus, fruit d’un estudi seriós de les federacions nacionals i de la UEFA. No és una idea descabellada des d’una mirada de millora de l’esport, sí ho és des de la visió econòmica de l’esport. L’argument fonamental del President del Reial Madrid era econòmic i l’amenaça de la UEFA contra la idea també. S’ha de donar per perduda la idea?  No. El que s’ha de fer és seure i dialogar perquè el món del futbol necessita un reciclatge en profunditat per culpa del diner, dominador de les cúpules federatives i clubs de màxima categoria. El problema més greu del futbol federat rau en la pèrdua d’interès en les categories de base. Un altre problema greu està en el fet de la compra de jugadors d’altres clubs, que no té altre objectiu que demostrar que els grans jugadors els fan els diners que es paguen per ells. No estic en contra del futbol  com mitjà de vida, però el futbol professional no serà un mitjà de vida si tots els professionals de l’esport no poden viure dignament. El futbol, mitjà de vida, necessita una nova filosofia i una nova reglamentació. I un pas molt important ha de ser la valoració de base del futbol dec competició. Una superlliga no aportarà res de bo si allò que vol són els diners per a nous multimilionaris. Comencem per dignificar el futbol dignificant les persones. Dic sí a una superlliga europea respectuosa amb les diferències de categoria. El futbol professional sense uns bons pedagogs de l’esport de base no va enlloc, continua el mon actual en el que per fer diner tot si val. La controvèrsia viscuda entre els promotors de la superlliga i les autoritats esportives palesa la prioritat econòmica davant la qualitat pedagògica. El futbol de competició necessita una bona filosofia. Els pensadors hi són, cal escoltar-los. Seurà la UEFA amb les Federacions europees per arribar a un bon acord? El primer punt ha de ser irrenunciable: la dignitat dels jugadors com persones que son

SOMRIURES I LLÀGRIMES EN PARTITS DE FUTBOL

 

El futbol és una activitat humana en la modalitat de l’esport. I massa sovint es llegeixen comentaris que li donen a l’esport qualitats i condicions que no li pertoquen per la senzilla raó que no en té. L’esport no és un valor, és una exigència de valors perquè els valors només els gaudeix l’ésser humà. Quan la pràctica de l’esport dona més importància al guanyar que a l’exercici pedagògic regna allò que se’n diu el joc brut i la manca d’esportivitat. Son freqüents en el mon del futbol frases com “quan la pilota no vol entrar”, “son coses del futbol...” Una manera de justificar les errades humanes. Quan la pilota no entra, simplement és una errada humana. Una errada tan simple que depèn de falta d’entrament. La direcció de la pilota la condiciona l’angle del peu a l’hora del xut. No s’ha treballat prou la jugada? La sort no sempre és positiva. No es domina la mecànica de la jugada. Cal tenir molt present que fins i tot un bon entrenament a l’hora de la veritat pot desil·lusionar pel mal joc. Per què? La persona no és una màquina. La veritat matemàtica no hi té espai. És veritat que és intel·ligent però també és passional i el domini de la passió sobre la intel·ligència pot desvirtuar la veritat. I els jugadors de futbol quan salten al camp no sempre poden controlar les seves emocions i molt menys quan aquestes són negatives. El Club de Futbol Barcelona n’és un exemple. Pot un jugador rendir normalment quan el seu club no li garanteix la seva fitxa? Pot un jugador donar tot el que sap quan la premsa el posa pels núvols com si fos un déu?  Una pregunta tècnica. Pot l’equip jugar be quan es dona més importància a l’esquema de joc, que a la intel·ligència? I podríem continuar fent preguntes. Saltar al terreny de joc dominat per una passió, encara que sigui la de guanyar, sempre és negatiu, encara que sovint es guanya jugant malament i es perd jugant be. En els comentaris dels partits hi trobo a faltar massa sovint manca de respecte al contrari. La sort o la intel·ligència en aquell partit poden ser superiors al que se suposa ser millor i malgrat tot perd. Guanyar o perdre és una circumstància que no sempre es valorada racionalment. És la responsable dels somriures o llàgrimes. Somriure o plorar pot ser l’aval de perdre o guanyar. Hi ha equips que perdent somriuen perquè han jugat be i d’altres que guanyant ploren per haver jugat malament. Massa sovint en la valoració dels partits de futbol no es té en compte la realitat de la llibertat que és aquella facultat humana que garanteix el dret a equivocar-te amb el deure de corregir l’error quan se n’és conscient. L’esport, dissortadament, avui, també és un servidor de l’economia, origen dels seus mals. No és un servidor de la convivència.