BM Grnollers-Naturhouse la Rioja

El partit que jugarà el BM Granollers el dia 2 de desembre davant l'equip de la Rioja presenta motivacions importants per aplaudir-lo i recolzar-lo. El gest per col·laborar amb La Marató de TV3 és un gest solidari que esdevé doblement significatiu quan el corrabora la solidaritat dels seus socis i aficionats. El BM Granollers no ha perdut mai la seva característica popular i de col·laborador de l'enriquiment cultural, cívic i sanitari dels pobles. Una altra oportunitat rau en el fet de merèixer ser rebut quan salti a la pista amb un sorollós aplaudiment per la seva classificació europea. Tornen els vells temps. I tercer per consolidar la seva classificació en les places d'honor. Des de la seva fundació el BM Granollers sempre hi ha estat i el fet de ser un club entre els millors és la fita més important de la seva història. Tots amb el BM Granollers.

L’esport català al món

Dues modalitats esportives han participat, aquest mes, en dos esdeveniments internacionals amb bons resultats i fins i tot excel·lents. En la Copa del Món de  bowling celebrada a Les Vegas (EEUU) els dies 15-19 de novembre, en la que hi participaren 153 esportistes de 86 països, 84 masculins i 69 femenins. Els representants de Catalunya foren CRISTINA SANZ i ÀLEX GUIMÓ que aconseguiren resultats homologats internacionalment.

El segon esdeveniment en el que hi ha participat també Catalunya és la COPA D’EUROPA DE FUTBOL SALA FEMENÍ, assolint el títol continental l’equip de Teià, el Teià Futbol Cinc. La competició es celebrà a Lloret aquest mes de novembre. És la primera vegada que un equip català aconsegueix el màxim guardó europeu.

El món coneix el potencial esportiu català també amb els esports que no són majoritaris però que tenen molta repercussió internacional i fan país. Son vint-i-un els esports practicats a Catalunya que competeixen internacionalment. No fa massa dies comentaven l’èxit del fisioculturism. L’esport també defensa el dret de Catalunya a ser independent i ho fa amb les armes de la dignitat esportiva, democràticament responsable.

Sr. Mariano Rajoy, llegeixi la història del dia a dia

El President del Govern Espanyol és declaradament un fan del R. Madrid. Hi té tot el dret. En el descans del R. Madrid-Barça , en que el seu equip perdia per 0-2 va profetitzar:”El Madrid és un gran equip i segur que en la segona part reaccionarà”. I és va equivocar el President. Com a President de tots els espanyols que diu ser, penso que hauria de mesurar les seves paraules. Si  un detall, políticament indiferent, com és l’esport  no és equànime reconeixent els mèrits i demèrits, dóna una pista de la capacitat d’equilibri passional. Un partit de futbol és anecdòtic en la història d’un país, però mou moltes persones incidint també en la seva formació humana. I des d’aquesta vessant esdevé una invitació a l’auto reflexió sobre el propi comportament en el desenvolupament que la història li ha assignat. En un partit de futbol, tothom vol guanyar  però també es perd i és imprescindible saber-ne. I ho és per corregir les errades i continuar la competició anímicament enfortits. Sr. Mariano Rajoy, la vida és un partit de futbol i en aquest partit  us ha tocat la imparcialitat de l’arbitratge. Com en el futbol, en política el reglament (la llei), sovint, està sotmès a interpretacions que són l’iniciï d’un recomençament. El partit que vos dirigiu us està dient que Espanya i Catalunya són dos equips diferents. Vos sou del R. Madrid, d’Espanya, ja, espectador sóc del Barça, Catalunya, i el partit que juguen el voleu tòrcer amb interpretacions del reglament que té per finalitat que l’espectacle esportiu sigui un model de convivència. I el partit que juguen Espanya i Catalunya, no és un model de convivència i vos com a àrbitre teniu el deure de conèixer per què i posar-hi remei. Els partits de futbol els juguen persones i totes volen guanyar, el partit de la història també el juguen persones i massa sovint els responsables de l’arbitratge no els permeten jugar reglamentàriament i gaudir del seu esport. Sr. Mariano Rajoy, vos teniu tot el dret de ser del R. Madrid, d’Espanya, però aquest dret comporta el deure de ser respectuós amb el joc de l’altre i perdoneu les meves opinions, però quan us escolto només penseu en guanyar, no en jugar esportivament. I sovint, l’equip que defenseu s’enfonsa i perd. Un detall esportiu que dóna lliçons. Les valorem?

Terrorisme i esport

Dos partits internacionals han estat suspesos per por a un possible atac terrorista. No dubto de la bondat de la decisió però, per què l’esport és objectiu terrorista? Se’m contestarà que l’objectiu no és l’esport en ell mateix sinó el gran ressò internacional que un esdeveniment com aquest aconseguiria. Però l’objectiu terrorista va molt més lluny. No és res més que copià l’estratègia practicada en la guerra civil espanyola amb el bombardeig a Granollers amb la finalitat de sembrar la por entre la gent i demostrar que són més forts que els altres. Un atac terrorista en un partit Madrid- Barcelona aprofitaria el fet criminal per aconseguir control i domini social. I per què a ple segle XXI el terrorisme és una arma política? Sembla ser perquè en política por assolir els objectius, tot si val. És verdaderament incoherent que una pràctica com l’esportiva que per ella mateixa és educadora i educadora del ser humà com a persona, es converteixi en una oportunitat per destruir i matar per adquirir poder. És incomprensible que cents de milers d’anys d’història la humanitat encara no tingui clara la lliçó de la natura. I tot va començar quan alguns mortals es proclamaren déus amb poders totals sobre la resta de mortals. I és molt més lamentable quan s’invoca Déu matant a un germà. La força educativa de l’esport que sembla tan potent ens adonem que també pot ser un instrument en mans dels criminals. Un contrasentit que un partit de futbol que en un principi és un espectacle festiu es converteixi en un espectacle del crim organitzat. Quin és el nivell de les civilitzacions d’arreu del món que amb tants milers d’anys d’història encara no han assolit mai una verdadera convivència universal en pau? L’esport, treballador de la pau, convertit en una arma destructiva. Inconcebible. És veritat, se’m dirà, que són una minoria, els terroristes. Però una minoria que fa tremolar a la gran majoria. Per què. Senzillament per què la gran majoria ha sembrat amb el seu comportament les llavors del crim. Els terroristes són tan naturalesa humana com els que són persones pacífiques. El problema comença quan no es respecten les diferències i una vol ser superior a les altres. I aquest principi cultural negatiu està molt actiu al nostre segle XXI. No existeix una pedagogia i una filosofia amb prou capacitat per adoctrinar a tots els mortals sobre la seva veritat. I la política i la religió traeixen els seus objectius i el món que tenim no és un món en pau. I davant d’aquesta realitat, què hi pot fer l’esport? Ser esport en tots els seus moviments i no donar opcions de ser manipulat. Però dissortadament també hi ha manipuladors. Alguns conscients i d’altres inconscients, però les manipulacions porten al deure d’ajornar partits per evitar catàstrofes. Pot contribuir l’esport a la pau mundial? N’estic convençut, com també que mitjançant l’esport és possible assolir resultats positius dialogant amb els terroristes, diàlegs que seran més efectius que els enfrontaments armats. Es necessiten gran pedagogs en el camp de la política i de la religió. Hi són?, penso que, de moment, no.

CAP A ON CAMINA EL FUTBOL?

Dóna la impressió que el futbol compleix l’objectiu de la globalització. Però és una autèntica interpretació de la filosofia globalística?  No és la meva intenció restar mèrit a una política esportiva amb objectius d’universalització però una veritat són els objectius i una contradicció poden ser les formes. I el problema neix d’on neixen tots els problemes, del ser humà. Els objectius els proposen i els compleixen persones, són les persones que defineixen la universalitat dels fets. I són persones els protagonistes en terrenys de joc. I una ullada a la composició dels equips de futbol de primera divisió em genera alguns dubtes sobre la raó de la globalitat futbolística. Concretament pel que fa referència a la lliga espanyola em pregunto: a) és possible una globalitat només amb jugadors espanyols, b) és possible una lliga espanyola amb un percentatge gran de jugadors estrangers? c) una lliga espanyola amb força estrangers és lliga espanyola? d) amb la filosofia de la globalitat han de canviar les estructures nacionals del futbol? e) una estructura global amb jugadors d’arreu milloraria la filosofia del futbol, la seva tècnica i la seva universalitat? Són moltes preguntes amb respostes no massa fàcils. Però primer fem una ullada a la presència estrangera en els clubs de primera divisió espanyols. La informació l’he aconseguida preguntant per internet plantilles dels clubs de futbol espanyol de primera divisió. I la resposta ha estat aquesta: Nombre d’estrangers per club en la Lliga 2015-2016:  1 jugador (un club), 4 jugadors (un club), 5 jugadors (un club), 6 jugadors (tres clubs), 7 jugadors (un club), 9 jugadors (tres clubs), 10 jugadors (dos clubs), 11 jugadors (dos clubs), 13 jugadors (un club), 14 jugadors (tres clubs), 17 jugadors (un club) i 19 jugadors (un club). Nota curiosa entre els vint clubs de la lliga espanyola, 8 clubs poden alinear en un partit  onze jugadors estrangers sense cap espanyol. El total d’estrangers en plantilla és de 195 jugadors. Repartits proporcionalment entre els 20 de la competició li corresponen a cada equip entre 9 i 10 estrangers. Imagineu una jornada de lliga en que els 195 jugadors fossin tots titulars? Només hi sortirien 25 espanyols. Amb aquests números podem dir que la lliga és espanyola? Em direu que la globalitat va per aquest camí. Penso que aquest és un fals concepte de la globalització. La filosofia del globalisme defensa els drets de les diferències amb l’objectiu de millorar les individualitats per que la globalitat sigui més íntegra. No m’allargo més però crec que cal estudiar el problema en profunditat perquè el progrés sigui de tots i no només d’uns pocs. I el futbol hi té molt a dir i a fer.