Campionat d’Europa de Waterpolo 2018

La participació d’Espanya en el Campionat d’Europa, masculí i femení, aporta un gran missatge esportiu de solidaritat i una lliçó política de com s’assoleix la convivència. Catalunya té tots els drets a defensar la seva identitat en una bona convivència i la primera lliçó és crear-la. Catalunya no hi podia participar perquè no és un estat, però Catalunya hi ha donat un do de pit important. I ha demostrat que en Waterpolo pot formar una selecció de primer nivell mundial. Primer esportivament i desprès convivencialment. En les dues seleccions espanyoles, tan masculina com femenina la presència catalana era majoritària. I els resultats han donat la raó. No només hi han participat sinò que han palesat un alt nivell de joc, nivell mundial entre els millors. No s’ha assolit cap primer lloc, però no vol dir que no se’l mereixeissin. I La lluita ho ha palesat. Poden haver estat tècnicament superades per les seleccions guanyadores, però l’esperit fou igual o millor. I aixó és un mèrit, una victòria. Les dues seleccions han  demostrat que vivien intensament el seu esport i que el consideren integrat a la seva vida.

I aquesta condició és fonamental. El coneixen, l’estimen, el practiquen, el viuen i figuren entre les millors seleccions europees i mundials. I aquesta és la gran victòria esportiva. El tercer lloc de la selecció femenina, per mèrits, podía haver estat el segon i el primer. Eren les campiones de l’anterior campionat. Però en l’esport cal no perdre la idea que els altres també milloren i que les jugadores d’alt nivell, avui són d’una selecció i demà d’una altra. I els mèrits assolits per les femenines també cal reconèixer en els nois. Van jugar la final amb l’assoliment de la medalla d’argent amb possibilitats fins al darrer segon de ser campionts, perdent en la tanda de penaltys. Un fort aplaudiment pels jugadors. I abans de signar aquest article m’agradaria fer esment de la presència catalana en els dues seleccions, dirigides les dues per entrenadors catalans i formades, la femenina per tretze jugadores de les quals deu eren catalanes, i en la masculina, tretze jugadors i d’ells set catalans. Evidència que en l’esport espanyol, el català hi palesa un alt nivell i una excel·lent participació, reconeixent el  d’altres autonomies. Quin fou el miracle? Senzillament estimar l’esport i segon ser solidaris amb tothom independentment de l’autonomia a que es pertany. I aquesta lliçó esportiva de companyonia i solidaritat de l’esport no l’enten la política incapaç de fer-la brillar, tot el contrari la situa a la cua d’Europa. L’esport alliçona, respecta les diferències, fa país i accepta els altres.

Tapar les vergonyes amb els Jocs Mediterranis

L’acte inaugural dels Jocs Mediterranis 2018 ens convida a lectures contradictòries que evidencien la veritat desitjada de l’esport i la manipulació que en fa la política espanyola. El desenvolupament de la festa inaugural denuncia, acusa i manifesta. L’esport per l’esport era un desig, l’esport per a la política espanyola una manipulació. Sincerament considero una provocació contra Catalunya que els esportistes espanyols, dels quals cent eren catalans, desfilessin onejant banderins espanyols. La presència a les grades de banderes espanyoles no era un signe de germanor sinó de venjança com ho demostraren els xiulets contra el President Torra al ser nominat i felicitat pel Batlle de Tarragona. La dignitat, seriositat, respecte del President Torra palesà la voluntat de Catalunya per la pau, en particular quan obsequià al monarca espanyol amb dos llibres sobre el dia 1 d’octubre. Fermesa en la defensa, dignitat en la presència i Catalunya en el cor. La bellesa de la festa en ella mateixa, denunciava la feble presència, en les paraules, en la música i els artistes, d’una cultura catalana que l’estat no reconeix, però que malgrat la feblesa pretesa, la dignitat la va fer brillar. I foren els nens i nenes que amb els seus moviments li donaren un aire d’universalitat i globalitat que les paraules d’inauguració del Rei donava la impressió que feien trontollar. La presidència donava més la impressió d’una festa no volguda que una mà estesa a un poble que treballa, col·labora, vol ser lliure i és solidari. No era l’actitud d’una festa sinó d’un deure que la llei obligava però no es desitjava. Contrastava amb la presència estrangera. Malgrat el missatge que vaig interpretar de la presència política de l’estat, espero que en els terrenys esportius regni la deportivitat i l’esport esdevingui un configurador social donant una lliçó a la política. La qualitat esportiva catalana institucional, que del silenci a la que se l’obligava oblidant les seves federacions, encengué la torxa de l’esportivitat, serà la verdadera llum dels Jocs del Mediterrani 2018. Hi ho serà perquè els esportistes catalans són primer persones, a continuació demòcrates i sobre tot solidaris en l’exercici de la seva llibertat. Desitjo i espero que els Jocs Mediterranis de Tarragona, com en el seu dia els Jocs Olímpics de Barcelona, siguin un model esportiu desitjat per tot el món. I ho seran perquè el sacrifici en l’exercici de la llibertat és la llum més brillant de la veritat. La veritat dels jocs, desitjo que sigui el boomerang del títol d’aquest article.La història de l’esport ens posa davant dels ulls la diferent manera de celebrar-los des de la política. El Olímpics grecs se celebraven amb la pau i aturant les guerres, els actuals de Tarragona se celebren amb polítics i ciutadans empressonats perquè defensen la llibertat.

Jugada bruta d’Espanya als mundials de futbol

La intencionalitat de certes accions que, a primer cop d’ull, poden semblar una jugada brillant, fa que esdevingui bruta. Poder dir que en el meu club hi treballa el que serà el millor entrenador del món és una temptació difícil de resistir i molt més quan competint amb un altre club li vols arrabassar la llum de la seva imatge. He escoltat una estona les paraules del President de la Federació Espanyola, que està en el seu dret, la defensa dels seus interessos però m’ha semblat que les seves paraules patien la hipoteca d’un altre personatge tant o més representatiu, no federativament, en el món del futbol. L’estona que he seguit l’entrevista no ha pronunciat nom quan es referia als responsables. La defensa d’uns drets no s’ha de fer a la televisió sinó en un despatx amb un cara a cara amb l’actor principal. I no he llegit ni escoltat enlloc que amb motiu d’aquest escàndol s’hagin reunit el President de la Federació i el President del Club que ha comés l’acció. Crec que a l’instant de conèixer el fet el President de la Federació havia de moure fitxa per solucionar el problema a les bones i no deixar a l’estacada la Seleccio dos dies abans de començar el Campionat Mundial. En aquest problema hi juga molt la llibertat de cada actor i no s’ha respectat en públic aquesta condició, al marge del deure que és cert i obligatori de comunicar-ho primer al President que el tenia contractat. Però en el món de la fama hi ha situacions que juguen males passades a l’ambició i orgull dels responsables. Els jugadors, davant de la immediatesa també havien de ser consultats i perquè no s’ha fet? És un exemple de com no han d’actuar les autoritats. M’agrada l’esport i tinc la meva filosofia de la seva condició de configurador social. I en la ralització d’aquest concepte hi tenen part, els directius, els jugadors, els tècnics, els socis, la premsa i els aficionats. I aquesta condició no s’ha tingut en compte, només una norma molt pròpia dels governants d’imposar la seva autoritat i la millor manera d’imposar-la és dialogant amb els que hi tenen part en el problema. Un bon diàleg soluciona la immediatesa. I una veritat desagradable és la taca al futbol espanyol que coneix el món sencer. Aquest és el fruit de la immediatesa que no s’ha tingut en compte.  Com es pot esborrar aquesta taca? La millor manera seria proclamant-se campions del món. Suposem que el joc de la Selecció no convenç. Uns dirant, la Federació tenia raó i va actuar molt bé, altres, donaran la culpa a la destitució de l’entrenador. Qui hi sortirà perdent? Dissortadament el futbol. I aquesta vegada el culpable directe no seran els diners, encara que en els tractes se n’hi movien molts. Personalment penso que el futbol espanyol està de dol. Cal esperar que la competició superi els desitjos.

Carta oberta al granollerí Víctor Font

Víctor, felicitats i enhorabona per presentar una nova filosofia esportiva del C.F.Barcelona i amb ella presentar-se per presidir-lo. Són molt alliçonadors els tres punts programàtics per potenciar encara més la imatge del CF.Barcelona al món. La dignitat esportiva no pot minvar i han de desenvolupar-se noves idees i iniciatives per continuar millorant i ser present no només pel potencial econòmic sinó fundamentalment per la seva filosofia esportiva basada en el saber de les persones. És molt important la idea del que ha de ser i significar la Masia per potenciar el club. La Masia no és només una escola de futbolistes sinò que hauria de ser també una escola d’estudiosos de l’esport i en particular del futbol. Per què el futbol com activitat humana és un generador de convivència i aquesta condició és básica per assolir el millor nivell. Societat i esport són dos conceptes que es donen la mà i aquest fet tan senzill i tan humà és imprescindible i bàsic per assolir esdevenir elit. Sr. Víctor Font, vos baseu la vostra doctrina esportiva en tres capítols, que personalment penso que són essencials i necessaris. Però cada capítol necessita els seus especialistes des de la vessant esporiva. Els capítols són: a) modernitzar el club en l’àmbit financer. b) apropar els socis i c) deixar la tasca esportiva en mans d’exfutbolistes. En relació a la part económica vos sou un especialista i jo no hi entenc, però m’ha cridat l’atenció d’humanitzar-la i donar més protagonisme als socis. Una idea fundamental en l’organització d’una societat en un món democratitzat. El segon punt és imprescindible perquè els socis són sobirans en l’organitzación de les entitats i la seva presència és básica per desenvolupar la filosofia d’un club esportiu i molt més quan es tracta d’un club amb una imatge mundial com el Barça. Però aquest punt encara és més necessari par millorar la seva projecció. Amb el tercer punt hi estic d’acord però amb un incís que considero important. Exfutbolistes capaços de cobrir dos aspectes: 1) el joc i 2) la filosofia del joc. Calen exfutbolistes o persones especialitzades que es dediquin a una o altra modalitat o a les dues. Personalment penso que els exfutbolistes poden ser més efectius i decissius en la part tècnica i en la part de la filosofia  esportiva no ho són tant, encara que sortosament, com em comentava el meu amic Alfonseda, avui, són molts els jugadors amb estudis universitaris. Crec que aquest tercer punt és bàsic i imprescindible per potenciar la imatge del club que us agradaria presidir. Des de la meva humilitat, endavant, són necessaris en la societat del segle XXI persones amb visió de futur.

Sergi Mingote, la muntanya és tu

Escalar és un verb molt important en la teva vida. Una activitat, que assolida és felicitat profunda, però en l’ascensió, entrebancs de tota mena la dificulten. Només els escollits per la natura els poden superar. Sergi, perdona que et tutegi. El meu primer contacte amb la teva vida fou cultural, col·laborar en la publicació del teu llibre SERGI MINGOTE L’AVENTURA. I la cultura ha estat present en totes les relacions amb tu. Personalment estic agraït perquè, al marge de les tendències polítiques força oposades, la nostra relació fou sempre de mútua comprensió encara que darrerament els deures d’un i altre ens posaren més difícils les trobades. Recordo molt les teves paraules quan vas presentar a la Plaça de la Vila el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL, que vas dir que jo sempre em mullo dient el que penso. La teva vocació d’escalador dels 8000 la vas canviar per la política municipal, assolint l’alcaldia, una ascensió més difícil que la pujada a l’Everest, una fita històrica en la teva vida. Per a mi, malgrat les diferències, sempre has estat Sergi Mingote, persona, i ara que tornes a la teva afició vocacional, permet que et digui, que ets el Sergi, que millor conec. Portes Parets al cor i només li porten aquelles persones capaces dels riscos més perillosos per situar la seva població a la història. Amic, Sergi, sóc molt conscient que tu i jo políticament estem molt distants però, estic convençut, que des de les diferències vivint la mateixa idea, treballar pel benestar de les persones. I aquest treball també s’asolleix escalant els cims més alts del món. Quan trepitges l’alçada de 8000 mts., no estàs sol, la teva gent és amb tu, Parets ha fet història respirant l’aire més net de la natura. Sergi, quan el 12 de juny d’enguany comecis una nova aventura, no estaràs sol, jo no sóc ningú, però el meu jo t’acompanyarà en totes i cada ascensió del nou projecte de vida que has escollit, que no és altre que convidar a les persones a fer el seu cim, cim que és pujar la muntanya de la própia dignitat. Molta sort, Sergi, i que des d'el primer cim de 8000mts, sentis l’alè de la teva gent de Parets. Aplaudirem les teves gestes perquè les considerem nostres. La felicitat és de qui la busca.Tornarè a llegir el teu llibre i el recomano.La teva vida és la muntanya.

FINAL EUROLLIGA DE BÀSQUET

No vaig veure tot el partit de la final entre el Madrid i el Feuerbache amb aquell  punt emotiu de pensar que la final podia haver estat Madrid-Barcelona. No va poder ser perquè l’esport és un joc i en el joc hi juga la sort i la psicologia. Òbviament que el meu sentit independentista desitjava presència catalana però d’alguna manera també hi va ser. TV3  va transmetre el partit i el trofeig treball d’una empresa catalana

. La meva manera d’entendre l’esport em va portar a la realitat i interiorment vaig felicitar als guanyadors. Cal reconèixer que el contrari també va fer mèrits però uns imponderables de la segona meitat del partit li van minvar molt la possibilitat malgrat que en el cinc minuts finals l’emoció guanyà intensitat i es podia haver canviat el resultat. Aixó no vol dir que el Madrid no fos un digne guanyador que ho fou. Alló que m’agradaria de la força de l’esport és que esdevingués un argument factor de democràcia, com activitat humana que és. I perquè no ho és? Senzillament perquè la política ho embolica tot. És una activitat humana que la realitzen persones, per tant les normes polítiques alló que han de fer és des de fora que sigui una activitat verdaderament humana amb unes relacions d’amistat deportiva i democrática, que vol dir de respecte mutuu sense interferències extraesportives. La part de partit que vaig veure em va mostrar un Reial Madrid més compacte, més conjuntat i més segur en els seus moviments, tot amanit amb la lluita sense defallir que tant bons resultats li ha donat i li dóna. Des del meu sentit d’una Catalunya lliure amb esperit democràtic he de reconeìxer els mèrits i felicitar-lo. Felicitació que a la propera Copa d’Europa m’agradaria tramétre-la al CF Barcelona. Amb democràcia cap a un esport verdaderament sport i factor de bona convivència.

És el futbol un esport globalitzador?

L’esport òbviament és una activitat globalitzadora a nivell individual i a nivell col·lectiu. El futbol per coherència també ho és. Però en aquest aspecte la teoria i la pràctica sembla ser que no es donen pas la mà. Però abans de fer afirmacions cal observar la realitat. Avui, els clubs de les grans lligues internacionals no estan configurats només per nadius de les federacions corresponents sinò que hi ha clubs que poden jugar un partit de futbol amb onze jugadors que no són nascuts al país de la federació corresponent. Espanya n’és un exemple. Davant la realitat, cal preguntar-se, qué  cal fer, seguir o canviar? El problema no està en els jugadors sinò en l’economia que els domina. Globalitzar no vol dir canviar d’idees sinò amb les teves idees ajudar a configurar la humanitat. I l’esport i per tant el futbol han d’aportar la seva col·laboració. Com? Aquesta resposta en l’actualitat és molt difícil. El futbol d’èlit és una professió remunerada, dominada per l’oferta i la demanda. Aquesta oferta quina llei la regula? Penso que la llei espanyola de l’esport la facilita, no la regula. Cada Club pot pagar els seus emoluments d’acord amb el seu potencial. I per a més inri, les clàusules de rescissió és una norma esportiva de fer esclaus. He llegit una nota de premsa que un club italià ha pagat la clàsula de rescissió d’un cadet. Un cadet és un noi que depen dels seus pares, no del club. És verdaderament llastimós que fins en l’edat escolar l’economia dirigeigi la vida dels jugadors de base. Des del meu punt de vista és una verdadera anomalia i una anormalitat. No és el primer cas perquè alguns pares davant el futur de fer diners ho accepten tot i fins i tot canvien de residència, que és la menara lícita de poder fer el canvi. Se’m dirà que al club la formació no li ha sortit de franc, d’acord, però la base esportiva, dissortadament, també la paguen els pares. No sé si hi ha alguna excepció. M’agradaria saber-ho. Penso que en aquest tema, el vist i plau i els beneficis els han de donar i rebre els pares. No podem oblidar que la possibilitat de ser milionari amb el futbol és una idea obsessionant i no és d’ara, ja la vaig viure els anys seixanta del segle passat. Em pregunto i m’agradaria trobar la resposta, quina orientació económica s’ha de donar a l’esport que sigui justa i raonable? Per què els milions que s’hi mouen avui dia no són ni justos, ni raonables. I aleshores l’esport passa de ser un configurador social a un manipulador per causar desequilibris. Cal seguir amb la línea actual en el futbol d’elit? La meva idea és que necessita un reciclatge just i humà afavorint a la humanitat, a tota, no a uns pocs. I no fuijo de les diferències, que són necessàries, però han de ser raonables, racionals, justes i solidàries. El jugador té dret a viure en dignitat d’acord amb la seva vàlua, però també té el deure de contribuir a la dignitat de la humanitat. No nego que els jugadors poden ser bones persones, però el sistema els devora, absorbeix i el concepte de bona vida els porta, a vegades, a l’escàndol. És una llàstima. També és veritat que alguns creen fundacions, però la finalitat és solidària o per estalviar-se impostos. El problema és de fons. Ha de conrtinuar l’organització actual o cal reciclar-la? I a un tema en el reciclatge, que potser s’hauria d’exigir als màxims mandataris. És una idea. El procès social hi té molt a dir en el món de l’esport i a exigir.