Terrorisme i esport

Dos partits internacionals han estat suspesos per por a un possible atac terrorista. No dubto de la bondat de la decisió però, per què l’esport és objectiu terrorista? Se’m contestarà que l’objectiu no és l’esport en ell mateix sinó el gran ressò internacional que un esdeveniment com aquest aconseguiria. Però l’objectiu terrorista va molt més lluny. No és res més que copià l’estratègia practicada en la guerra civil espanyola amb el bombardeig a Granollers amb la finalitat de sembrar la por entre la gent i demostrar que són més forts que els altres. Un atac terrorista en un partit Madrid- Barcelona aprofitaria el fet criminal per aconseguir control i domini social. I per què a ple segle XXI el terrorisme és una arma política? Sembla ser perquè en política por assolir els objectius, tot si val. És verdaderament incoherent que una pràctica com l’esportiva que per ella mateixa és educadora i educadora del ser humà com a persona, es converteixi en una oportunitat per destruir i matar per adquirir poder. És incomprensible que cents de milers d’anys d’història la humanitat encara no tingui clara la lliçó de la natura. I tot va començar quan alguns mortals es proclamaren déus amb poders totals sobre la resta de mortals. I és molt més lamentable quan s’invoca Déu matant a un germà. La força educativa de l’esport que sembla tan potent ens adonem que també pot ser un instrument en mans dels criminals. Un contrasentit que un partit de futbol que en un principi és un espectacle festiu es converteixi en un espectacle del crim organitzat. Quin és el nivell de les civilitzacions d’arreu del món que amb tants milers d’anys d’història encara no han assolit mai una verdadera convivència universal en pau? L’esport, treballador de la pau, convertit en una arma destructiva. Inconcebible. És veritat, se’m dirà, que són una minoria, els terroristes. Però una minoria que fa tremolar a la gran majoria. Per què. Senzillament per què la gran majoria ha sembrat amb el seu comportament les llavors del crim. Els terroristes són tan naturalesa humana com els que són persones pacífiques. El problema comença quan no es respecten les diferències i una vol ser superior a les altres. I aquest principi cultural negatiu està molt actiu al nostre segle XXI. No existeix una pedagogia i una filosofia amb prou capacitat per adoctrinar a tots els mortals sobre la seva veritat. I la política i la religió traeixen els seus objectius i el món que tenim no és un món en pau. I davant d’aquesta realitat, què hi pot fer l’esport? Ser esport en tots els seus moviments i no donar opcions de ser manipulat. Però dissortadament també hi ha manipuladors. Alguns conscients i d’altres inconscients, però les manipulacions porten al deure d’ajornar partits per evitar catàstrofes. Pot contribuir l’esport a la pau mundial? N’estic convençut, com també que mitjançant l’esport és possible assolir resultats positius dialogant amb els terroristes, diàlegs que seran més efectius que els enfrontaments armats. Es necessiten gran pedagogs en el camp de la política i de la religió. Hi són?, penso que, de moment, no.

CAP A ON CAMINA EL FUTBOL?

Dóna la impressió que el futbol compleix l’objectiu de la globalització. Però és una autèntica interpretació de la filosofia globalística?  No és la meva intenció restar mèrit a una política esportiva amb objectius d’universalització però una veritat són els objectius i una contradicció poden ser les formes. I el problema neix d’on neixen tots els problemes, del ser humà. Els objectius els proposen i els compleixen persones, són les persones que defineixen la universalitat dels fets. I són persones els protagonistes en terrenys de joc. I una ullada a la composició dels equips de futbol de primera divisió em genera alguns dubtes sobre la raó de la globalitat futbolística. Concretament pel que fa referència a la lliga espanyola em pregunto: a) és possible una globalitat només amb jugadors espanyols, b) és possible una lliga espanyola amb un percentatge gran de jugadors estrangers? c) una lliga espanyola amb força estrangers és lliga espanyola? d) amb la filosofia de la globalitat han de canviar les estructures nacionals del futbol? e) una estructura global amb jugadors d’arreu milloraria la filosofia del futbol, la seva tècnica i la seva universalitat? Són moltes preguntes amb respostes no massa fàcils. Però primer fem una ullada a la presència estrangera en els clubs de primera divisió espanyols. La informació l’he aconseguida preguntant per internet plantilles dels clubs de futbol espanyol de primera divisió. I la resposta ha estat aquesta: Nombre d’estrangers per club en la Lliga 2015-2016:  1 jugador (un club), 4 jugadors (un club), 5 jugadors (un club), 6 jugadors (tres clubs), 7 jugadors (un club), 9 jugadors (tres clubs), 10 jugadors (dos clubs), 11 jugadors (dos clubs), 13 jugadors (un club), 14 jugadors (tres clubs), 17 jugadors (un club) i 19 jugadors (un club). Nota curiosa entre els vint clubs de la lliga espanyola, 8 clubs poden alinear en un partit  onze jugadors estrangers sense cap espanyol. El total d’estrangers en plantilla és de 195 jugadors. Repartits proporcionalment entre els 20 de la competició li corresponen a cada equip entre 9 i 10 estrangers. Imagineu una jornada de lliga en que els 195 jugadors fossin tots titulars? Només hi sortirien 25 espanyols. Amb aquests números podem dir que la lliga és espanyola? Em direu que la globalitat va per aquest camí. Penso que aquest és un fals concepte de la globalització. La filosofia del globalisme defensa els drets de les diferències amb l’objectiu de millorar les individualitats per que la globalitat sigui més íntegra. No m’allargo més però crec que cal estudiar el problema en profunditat perquè el progrés sigui de tots i no només d’uns pocs. I el futbol hi té molt a dir i a fer.

La importància de l’esport en el món

L’esport, com la cultura, la ciència i la mateixa història té una base de pensament que orienta tota bla seva activitat i desenvolupament. Sense ments pensant en la seva realitat i millora, dia a dia, l’esport seria un instrument baladí en la vida de les persones. Però no és aquesta la qüestió. I no ho és perquè directament o indirecta la seva influència cada dia és més intensa i extensa, incidint en totes les activitats humanes des de la indústria, el comerç, el lleure, la cultura, la literatura, l’art, la política i també la religió. I davant d’una realitat viva com l’actual sembla inversemblant que la gent de l’esport, directius, esportistes, aficionats no se sentin atrets per un esdeveniment que té per objectiu contemplar l’esport des de la seva presència i com actua en la millora de la societat i també de les seves mancances. Una vessant que penso hauria de ser convincent és l’anàlisi de la capacitat de l’esport en la configurador social i defensor de la llibertat dels pobles. L’esport és molt més que una oportunitat per desfogar-se aplaudint o xiulant el teu equip d’acord amb els resultats, és una font de raons de convivència. És descoratjador comprovar com un col·loqui sobre la influència social i política de l’esport rep la resposta amb l’absència del món de l’esport d’un poble, que per altra banda gaudeix d’una activitat esportiva, històricament important. Què li falta a l’esport de casa nostra perquè no sigui només un exercici físic i esdevingui també una pràctica d’exercici psíquic? Perquè el ser humà no és només físic, sinó també psíquic i la conjunció dels dos modela la persona que per assolir la seva integritat necessita conrear el cos i l’esperit. En el fons de la qüestió, penso, hi trobem massa raons de desgavell convivencial que desorienten i no conviden a una voluntat de millora. Les necessitats que crea la societat actual desvirtuen la realitat del ser humà en una direcció, satisfer-les per gaudir més físicament que psíquica perquè darrere d’elles hi ha l’imperi del diner que juga amb els drets de la persona, que controla i no permet exercir. El problema és complex i opino que és resultat d’una societat modelada, no des de la centralitat humana, sinó des de la centralitat del poder, de l’ordre que sigui, dominat pel diner. I aquest ordre social controlat regula la vida de les persones, que no sempre poden actuar com elles voldrien en benefici de la seva integritat humana. És una llàstima que el món de l’esport estigui també controlat i dominat pel diner minvant les possibilitats formatives que el poder no desitja es desenvolupin. I la societat pateix les conseqüències d’unes estructures esportives excessivament polititzades que diuen el que volen fer, però només ho diuen. També en el món de l’esport hi resta molt a fer i sense una consciència social àmplia i universal és gairebé impossible fer la feina que cal, desenvolupar la filosofia de la convivència humana en pau aportada per totes les activitats. La societat per ser lliure necessita poder actuar lliurement en tots els camps pels que es mou per naturalesa el ser humà. És, també, un problema de llibertat, en el fons.

L’esport no és polític

És ben veritat aquella dita castellana, “no te acostaràs sin saber una cosa mas.” És una veritat que sempre fa meditar, no només pensar, que s’endinsa més en les idees i en els fet. I cada dia la meva sorpresa es multiplica per un fenomen d’invasió de responsabilitats. L’esport no ha d’assumir mai les responsabilitats de la política, però la política el pot cridar a l’ordre. Penso senzillament que les aigües de la història dels nostres dies, com diuen els castellans “se sale de madre”. Les federacions esportives tenen competències en els seus afiliats en relació a tot allò que fa referència a l’esport en quan esport i no té cap autoritat que legitima sancionar un club  perquè els seus socis manifestin les seves voluntats polítiques. Precisament aquests interferències porten a desequilibris socials. I allò que és greu per naturalesa rau en el fet que s’arroguen autoritat persones o entitats manifestament corruptes. La frase “no n’hi ha un pam de net” és massa veritat a ple segle XXI. La política que és la responsable de l’ordre públic té el deure, que no compleix, d’exigir als responsables de les entitats esportives respecte a la llibertat d’expressió i no fer-ho és una traïció a la història i a la naturalesa. No és l’esport que ha d’immiscir-se en la política sinó la política qui ha de cridar l’esport a l’ordre quan actua al marge de les seves obligacions. I sancionar un club perquè els seus socis manifestin en un camp de futbol les seves idees de l’ordre que siguin, polítiques incloses, és un greuge contra natura. Dissortadament massa sovint ens trobem amb interferències institucionals que no respecten els drets naturals de les persones. I davant dels problemes les actuacions es vesteixen de pell d’ovella i com a conseqüència no arriben solucions sinó més desequilibris i malestars. És greu que l’esport assumeixi competències que no té per què no li pertoquen i oblidi les que té per què no beneficien els seus interessos. I en aquest capítol hi ha matèria llarga per parlar-ne. Començant per la corrupció. La resposta a la postura de la UEFA l’he llegida a les xarxes, m’ha agradat . Diuen: la resposta del Barça ha de ser incloure l’estelada en els seus equipaments. Castigar a un innocent és delicte i el CF Barcelona en aquesta circumstància és innocent per què tampoc pot impedir als seus socis que expressin les seves idees, també independentistes, en un ambient de pau i lliure de violència. Defensar el dret a la independència d’un poble no és violència, sí ho és castigar al poble que defensa els seus drets. No nego, ho afirmo, que l’esport és un configurador social, el que no és polític social. Totes les activitats de les persones haurien de respondre a la característica “configurador social” que dissortadament no sempre ho són per intromissions d’altres configuradors, com la política, la religió i l’economia, que allò que fan és distorsionar i complicar la convivència atorgant atribucions a qui no li pertoquen i com a resultat, desastre convivencial. Dissortadament també l’esport se’l comparteix amb un factor de discòrdia. Exemple, les sancions de la UEFA al CF Barcelona.

Guanyar o perdre en l’esport

Entendre la filosofia del saber guanyar i saber perdre és entendre la grandesa social de l’esport. Per què la qualitat de l’esport rau en la seva aportació a la formació del ser humà, de les persones. La importància de l’esport s’ha de mesurar per la seva col·laboració d’educador social i només des d’aquesta condició l’esport és un  factor històric col·laborador de la convivència universal. Tots els altres condicionants poden ser valors afegits i també importants, sempre que la seva intencionalitat es dirigeixi a la integritat del ser humà. Dominar la tècnica d’un esport és qualitativament valuós perquè incideix en la millora psíquica i física de l’esportista com persona. Dissortadament l’assoliment de l’esport com un treball per a la supervivència del ser humà ha dirigit la seva intencionalitat vers la comercialització del joc basada en la filosofia econòmica de l’oferta i la demanda, que n’ha fet dels jugadors una mercaderia. I aquesta filosofia té un objectiu clar, el jugador interessa si és vàlid pels  interessos econòmics. I els grans clubs actuals del món es mouen entre la classe social de les grans fortunes. És veritat que el clubs no les tenen, però les gaudeixen perquè les grans fortunes que governen la societat han trobat en l’esport un model per augmentar les seves riqueses. I ho fan fent milionaris a uns suposats genis, que la premsa té prou cura d’enaltir-los i fer-los més cotitzats en el mercat que va contra l’essència humana d’allò que és l’esport. No sóc contrari que l’esport sigui la feina per guanyar-se una vida digna, sóc contrari d’aquell esport que es base en tenir estrelles multimilionàries per convertir-se en amos i senyors. La realitat del futbol actual està en aquest camí i encara que hi existeixen minories excel·lents que en fan de l’esportista persones, hi ha una altra minoria que d’excel·lent no en té res perquè l’esportista només li val per guanyar diners i els diners els guanya amb victòries, no sempre prou clares. L’esport del segle XXI necessita un reciclatge basat en el concepte de la definició filosòfica de la persona digna i ésser natural. Però l’experiència de l’esport del segle XXI defineix la persona si li fa guanyar diners perquè si no és així la seva activitat no és esport i no ho és perquè no guanya. Sóc molt conscient de la duresa d’aquest escrit, però per convicció aplaudeixo i admiro i recolzo tots els esportistes que es guanyen la vida amb el seu esport amb la dignitat de persona i amb la filosofia que el diner és necessari per viure i, amb el que guanya, contribueix a la dignitat de vida d’aquelles persones que també tenen dret a una vida digna i el repartiment de la riquesa no els hi permet. Dissortadament hi ha esportistes que es troben en aquests condicions gràcies a la conducta egoista del diner i d’una superioritat tècnica que no sempre es manifesta però que és indispensable per omplir la cartera. L’esport actual, el gran esport, necessita un reciclatge d’humanisme, justícia social i solidaritat. Els que tenen fam també són persones i l’esport pot i té el deure d’ajudar-les. Què han fet els polítics, responsables de la dignitat humana de totes les persones en el món de l’esport? Goso dir que només seure a la llotja de les grans manifestacions. L’esport necessita posar-se al dia en la filosofia del guanyar i perdre. És la solució.