Ja és humor als meus 89 anys està pendent de la tele fins a
les 24 h. per visionar un partit de futbol; m’empenyien dos objectius: un
l’esport, l’altre la política. Sí, ho he barrejat, potser és poc democràtic, però són activitats humanes d’un procès mundial globalitzador. Curiositats:
a)una Copa d’Espanya que es jugava fora d’Espanya. b) un partit, final d’una
etapa, que es jugava al començament de l’altre. c) els dos equips no jugaven
amb la mateixa plantilla de 2017-2018 sinò amb la de 2018-2019. Des d’el punt
de vista normatiu ho trobo una vergonyosa manipulació de la deportivitat, però
entra de ple en el funcionament manipulador de l’estat espanyol. El fet de
jugar-se a Tànger palesa la manipulació política de l’esport. Ho barregen,
diuen que barrejar política i esport no és democràtic, però ho fan. Una cosa es
dir i l’altre fer. Què em va suposar visionar aquest partit? Senzillament
reforçar les meves idees sobre política esportiva. El Trofeu més significatiu,
diuen d’Espanya, jugat a l’estranger i amb majoria de jugadors estrangers. Tot
un símbol. Sóc partidari del globalisme, però en aquest cas no és l’esport un
element globalitzador sinò un instrument manipulat per la política en el marc
de la globalització económica. No m’interessa entrar en aquest tema, per què
per començar en aquesta mena de partits, els jugadors representants d’un país,
el partit ho era, haurien de jugar per honor i no rebre ni un cèntim. Ja cobren
dels seus clubs. És alló que penso i per altra banda la Federació Espanyola de
Futbol hauria de destinar tots els diners ingressats, entrades i publicitat, al
futbol base, ajudant als clubs que millor el treballen. Parlant amb “roman
paladino” em diran que jo “pixo fora de text”. No em queixo, però no em
faran canviar les meves idees, tot el
contrari, malgrat l’edat, les defensarè encara amb més força el temps que em
queda de vida. Què en tinc de dir del partit? Que em vaig aborrir força. Es
notava que primava més el guanyar que crear bon futbol. El meu amic Tito Mas,
en pau reposi, em deia que no era el jugador que tenia que corre més sinò la
pilota. I el joc d’ahir era tot el contrari. Si he de ser franc, només em va
agradar una jugada, la d’el gol de Dembelè, que fou sensacional. Una circumstància, que provocava lentitud, fou la quantitat de fores de joc que creava un jugador
del Barça, ajudant, així, la defensa del Sevilla. Una darrera observació. Durant
la meva estada a Puigcderà, jo em movia en l’etapa dels vint anys, una
revista d’Educació Física francesa em va insinistrar en aquests punts: a) la
col·locació de jugadors al camp, seguint el moviment de la pilota. (en el partit
molt pobre). b) la posició del peu a l’hora de rematar a porta. Em refereixo
l’angle que el peu ha de formar amb la cama, perquè els dits marcaran la direcció
amb que ha de sortir la pilota. Fatal. c) el mateix, amb el rematar amb el cap, com s’ha
de picar la pilota i el moviment que cal per donar-li la direcció adequada de
gol.
