Sense deixar de ser jove

La vellesa és una etapa de la vida que convida a la plenitud, no a la plenitud física sinó a la plenitud humana. I en el món de l’ensenyança poder reflexionar i gaudir d’ aquest objectiu de plenitud, quan els anys et demanen caminar amb un bastó, significa tornar a sentir-se jove. Mentalment i psíquicament la jovenesa ha de ser sempre companya de camí. I en la caminada de la història personal trobar en el recorregut fites plantades, curulles de records, és una alenada d’aire fresc i t’ensenya a entendre el perquè de la plenitud. T’ensenya a entendre que cada etapa de la vida gaudeix de la seva i en el camí una estrella exerceix de guia per saber gaudir de les fites que són història col·lectiva d’un avui feliç i d’un ahir creador de felicitat. Sentir els batecs col·lectius de trobades efectives i afectives basades en el pensament d’ahir i en la realitat d’avui ajuda a gaudir d’aquella plenitud de benestar que s’intueix en els homes d’avui, nens d’ahir, però sempre amb l’esperit jove. No tinc prou paraules per agrair els moments feliços que exalumnes de l’Escola Pia m’han regalat, uns amb un dinar i uns altres amb un sopar. No tots eren exalumnes meus, però tots ho eren de la mateixa escola en la que vaig coincidir amb el temps. Uns voregen i superen els setanta, altres s’apropen o han arribat als seixanta però en la mirada de tots s’hi intuïa la il·lusió del goig de la companyia, del record que els ha brindat la convivència d’avui i la il·lusió de viure en cada instant la plenitud de la seva existència. Dos divendres, el darrer del mes de maig i el primer del mes de juny, i entre ells el meu 87 aniversari, el maig amb un dinar i el juny amb un sopar em van ensenyar que no m’és lícit perdre la il·lusió que ells de gaire bé nens em van injectar. El Restaurant El Pla, de Llerona, i l’Hotel Granollers, de la capital vallesana, em van convidar a rejovenir i convertir els meus vuitanta i escaig en els trenta de quan vaig arribar a Granollers. Uns i altres, amb la seva companyonia, van continuar sent els meus millors mestres, perquè al llarg de la vida els meus alumnes han estat els meus millors mestres i he après d’ells a ser pedagog. I el dos esdeveniments que comento, que eren un record ens àpats, tot una pedagogia, em digueren a cau d’orella que el meu deure era continuar ser coherent amb les ensenyances que em donaven. La pedagogia d’una dinar o d’un sopar, sense cap mena de dubte, inclou la filosofia de la vida d’acord amb l’espai que la naturalesa i la societat ens ha assignat. Confesso humilment que les dues trobades han reafirmat la meva filosofia de la vida que té per base una gran il·lusió. Gràcies amics, que non sou exalumnes sinó els meus mestres.