NO ENTENC LA SORT DE L’ESPORT CLUB GRANOLLERS

Llegint el diari ESPORTIU del dia 13 del mes actual em va entristir al comprovar la classificació del club de futbol de la ciutat. Penúltim en zona de descens amb 10 punts a la clssificació desprès de 19 partits jugats, 15 de perduts, 3 guanyats i 1 empatat. L’alegria que em va donar quan recuperà la Tercera Divisió es canvia a tristesa a l’adonar-me que està en risc de descens. On està aquell club del Pitu Boix o el club del Sr. Civit que vaig viure amb el camp ple d’aficionats. Moltes vegades m’he preguntat perquè el futbol dels pobles viu una decadència que el porta a desaparèixer. I m’és difícil la resposta. Encara que molta gent no hi estigui d’acord, estic convençut que la culpa és de l’actual professionalitat del futbol, que oblida la pedrera catalana, quan havia estat la creadora dels futurs ídols de la Primera Divisió. És una vergonya que a la lliga espanyola hi hagi repartits en els vint clubs que la composen més de dos cents jugadors estrangers. Entenc perfectament que els grans clubs desitgin grans figures però en el futbol mundial, avui, no existeixen dues centes figures genials. I aquest desembarcament  en el futbol nacional perjudica i manipula directament la base del futbol de casa. Segueixo la marxa del club, però no tant com anys enrere que coneixia les entreteles de l’entitat. La meva implicació en el món del futbol en la categoria infantil en els anys 60 del segle passat, crec, que fou positiva per Granollers, havent jugat una final del Campionat de Catalunya Infantil i dos jugadors del meu equip foren fitxats pel FC Barcelona. I el Granollers jugava a Tercera Divisió. Desconec la marxa dels equips de base, però no em lliga que amb una escola de jugadors impressionant que tenia el club i que penso que encara té, no és pugui presentar un equip capdavanter a Tercera Divisió. En l’actualitat no assisteixo a cap partit esportiu perquè em dedico a la meva gran afició que és la poesia, si bé m’informo de la marxa esportiva de la ciutat i tinc el meu bloc d’esport amb el nom, UN AVI QUE ESTIMA L’ESPORT. I em sap molt de greu que l’EC Granollers estigui situat en la zona de descens i que els amics em diguin que l’assistència als partits és molt escassa. Tot em fa pensar que el futbol català necessita una nova filosofia de l’esport, una nova reglamentació i sobre tot una reorganització a l’alçada tecnològica del segle XXI. No és acceptable, que un esport com el futbol que a Granollers fou capdavanter i envejat arreu de Catalunya amb un juvenil a Divisió d’Honor i amb jugadors de base cobejats pels grans, en la segona dècade del segle XXI, pateixi per mantenir la categoría. Penso senzillament que s’ha de mimar molt el planter, tenir fe en ell, donar-li confiança, perquè amb jugadors de casa es tornaria a omplir el camp. Desitjo una nova cursa d’èxits, la ciutat s’ho mereix.

L’equip femeni Divisió d’honor BM Granollers un poema de l’esport

Contemplar per TV el partit de la Super Copa Catalana femenina jugat pel BM. Granollers fou un veritable somni. La velocitat del joc, la intel·ligència entre les jugadores, l’entuiasme i l’esforç, els encerts i també les errades eren vibracions que em portaven a viure la veritat del ser humà quan en el que fa és ell. Jo sóc jo en cada jugada, deien des de la portera als extrems i la pilota era el pinzell que pintava el quadre o la ploma que escribia el poema. El partit d’handbol que més m’ha il·lusionat de tots els que he presenciat en la meva història esportiva. Amo i senyor de la pista i del joc, l’equip de noies del BM Granollers no va humiliar al contrari més aviat li va obligar a descobrir el seu futur d’un altre gran equip català. Dos  equips, dos estils però al  marge de les diferències grans jugadores de l’avui i del demà en els dos conjunts esportius. És innegable que el partit va presentar moments vibrants i no tan vibrants i alguns d’ells un xic decebedors no pel moviment en la pista sinò per què la pilota es negava a entrar. Cal destacar el joc de les dues porteres i precisament fou la portera de l’equip lleidetà que va aixecar la moral de les seves jugadores en el moment més crític del seu joc. Que el partit va palesar una superioritat técnica i de joc per part del BM Granollers no és cap secret, com tampoc ho és que precisament la voluntat de demostrar-la amb una intensitat sorprenent era la causa de no poder acabar la jugada com elles volien. Independentment dels primers minuts dominats per les lleidatanes, el control del partit fou sempre de les vallesanes que estan en el camí dels grans èxits esportius de l’entitat vallesana. El plaer que vaig viure contemplant el parti fou un gran regal. Gràcies, equip femeni granollerí de la Divisió d’Honor. Per cert que la TV3 a la mitja part trametè un bon reportatge de com treballa l’entitat vallesana l’handbol femení. Granollers al món amb l’esport.

El fundador GAMPER no col·locaria aquesta pancarta.

Essent suïs tenia un tarannà més català i defensor dels drets dels pobles. Tampoc la posaria el president mártir, Josep Sunyol, i d’entre els darrers presidents dubto que Agustí Muntal l’haguès permès.”Diàleg, respecte, esport” és un slogan per desenvolupar en temps de pau però en les circumstàncies actuals, Catalunya necessita unes entitats esportives amb més essència i fermesa catalana. És molt significatiu que l’ANC i ÒMNIUM CULTURAL hagin renunciat a la invitació. Estic convençut que el comportament del públic sí, honorarà als dos Presidents d’entitats civils injustament empresonats. Trista imatge de defensar el seu país als ulls del món que estaran posats en el partit i també en la situació actual de Catalunya. No vull fer d’adivinaire pensant quina serà l’actuació dels jugadors. Esportivament ho donaran tot, però tots no, alguns tindran el cor i la mirada més lluny i els seus sentiments els faran ser millors jugadors per defensar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. En el camp del Barça molts cors estaran ferits per la feblesa de la junta amb una pancarta per sortir del pas. No és just, Catalunya és mereix més, i aquesta no és l’ADN fundacional del club. Em sap molt greu escriure el que jo pensó per què encara que no sóc “culè” el club me l’estimo per català i pel nivell esportiu mundial. Però em fa por que ara el veurè tacat. I no m’agrada. Gàmper fou desterrat de Catalunya per una xiulada a l’himne d’Espanya perquè el que el públic volia era el de Catalunya. Sunyol fou afussellat en una emboscda quan anava a encoratjar les tropes de la república i va caure en la trampa de les franquistes. Muntal era una gran persona i cívicament tenia un gran concepte de la formació dels joves. Ho sé per experiència personal. M’esperava un altre comportament encoratjant en la pancarta amb els noms de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Són, avui, dues persones capdals en el món de la cultura i del civisme, i el que volen de la política és més humanisme. Fins i tot ho demanen des de la presó contradint les acusacions de secessionistes que els hi fan. El Barça ha de fer un futbol de categoria de primera línea col·locant Catalunya en l’elit, però el futbol sense deixar de ser elit ha de defensar amb fermesa els drets de Catalunya i la pancarta que no ha agradat ni a l’ANC, ni a ÓMNIUM és feble malgrat sigui veritat el que diu. Esperem que el futbol dels jugadors estigui a l’alçada del que es mereix Catalunya.

Pau Garcia, del Club Patí Parets

Fou una sorpresa. Conec la trajectòria del Club Patí Parets i sé de la qualitat de molts dels seus patinadors i de les seves patinadores. La Gala del Patinatge de la Federació Catalana, Catalunya Stars em feia gaudir interiorment la bellesa de les figures que dibuixaven patinadors i patinadores, individuals i per grups i em traslladaven als anys cinquanta del segle passat, quan en una pista de gel al bell mig de llac de Puigcerdà vaig gaudir com organitzador i com espectador de la bellesa del patinatge artístic. Gràcies Club Patí Parets per fer-me present la memòria. I la sorpresa fou gran, primerament amb la presència del CP  Lliçà de Vall amb el seu Grup de Show i com a ciutadà de Parets, la presència del jove de 16 anys Pau Garcia em trasnportà al cel del patinatge. Elegant, segur, creatiu, escribia sobre la pista del Palau d’Esports de Girona un poema magnífic, perquè l’expressió artística esportiva també és poesia. I mentre el jove Pau em meravellava estava pensant si serisa capaç d’escriure una poema tant expressiu, com ho feia ell amb els seus patins. El patinatge és una de les modalitats esportives més antigues de la història per la senzilla raó que és conserva un patí d’òs de la prehistòria, mitjà de desplaçament durant les èpoques glacials. El Palau d’Esports de Girona no és de gel, sinò de patins de rodes, i s’hi dibuixen figures artístiques amb patins de rodes. I Pau Garcia, amb la seva curta edat, escribia figures de mestre. He dit que m’agradaria escriure el poema que escriguè amb els seus patins, però també m’agradaria tenir una còpia de l’obra d’art que dibuixà en el parquet del Pavelló gironí. Seguint la informació, que vaig seguir per Vallès Visió, el patinador paretà gaudeix ja d’un reconeixement nacional i internacional amb la previsió d’un futur de figura mundial. I mentre l’admirava, i sabedor de l’existència de patinadors i patinadores de primera fila del Club Patí Parets, vaig somiar amb la possibilitat d’un Espectacle poètic, musical i patinatge. Somiar és lliure, però el Club Patí Parets és una realitat de primera línea nacional i internacional. Felicitats Club Patí Parets. Pau Garcia, noi dafalleixis, endavant, el futur està a les teves mans. 

Buscar a fora alló que hi ha a casa

La derrota, que no fracàs, del Barça en la supercopa del futbol espanyol ha fet saltar les alarmes. Quines? La qualitat de l’equip o els comentaris de la premsa? Una consideració: Cristiano, no hi era, Messi, sí. Què significa? Senzillament que els altres jugadors es mereixen una mica més de respecte. La confiança de la premsa catalana, si és que n’hi havia, estava tota dipositada en el jugador argentí. Per mí, un greu error. I ara tothom demana fitxatges de renom perquè l’equip actual no mereix prou garanties. Gastar els milions de Neymar en fenòmens, que en poden tenir el nom, però dubto de les garanties. No em dedico a seguir el mercat del futbol, per una raó molt senzilla, és indigne que una persona es converteixi en mercaderia. El primer fracàs és aquest. No critico que el futbol sigui un treball per guanyar-se la vida. Critico que el jugador sigui una mercaderia. Esportivament per a mi és inacceptable i un insult a la humanitat. El resultat d’aquest mercadeig és que la lliga espanyola va a buscar jugadors fora Espanya, suposadament perquè, ja que parlem de mercadejar, les fàbriques espanyols de fer jugadors no són massa bones. Parem esment. La Lliga Espanyola que es vanta de ser una gran lliga de fama mundial, la configuren vint equips, amb un promig de 24 jugadors per equip donaria 480 jugadors. Gairebé la meitat són estrangers, 211. Un equip, tots són nacionals, cap estranger. Dos, en tenen 5; altres dos, 6; dos més, 7; dos, 9; un, 10; dos, 11; un, 12; dos, 14; un, 15; un, 17; i un, 20. Fent un promig, toquen 10 ½ per club. Si aixó és fer país, anem bé. Una altra aspecte, imagineu la fuga de divises cap a l’estranger? Jo em pregunto, de què serveixen les escoles de futbol dels clubs? Pensem en el Barça, és el club que té 17 estrangers i es vanta de la seva Masia. Fa molts anys que conec el seu funcionament. Van fitxar jugadors del meu equip. Tan dolenta és la pedrera catalana? Puc assegurar per experiència que és molt bona. Però el mercadeig s’arruinaria. Una persona que havia treballat pel Barça em va contestar: li surt més econòmic fitxar gent de fora. Aleshores, perquè mantenir les instalacions dedicades a la formació? Una contradicció. I els seus, no volguts, triomfen fora i clubs anglesos els hi prenen de les mans. Francament, no s’enten. El partit de la supercopa jugat a Madrid no el vaig veure. La nit és per refer forces i està preparat per la vida. I és curiós, no he llegit cap comentari de la necessitat de treballar els tresors futbolístics de la pedrera. A Catalunya n’hi ha. Menys mercadeix i més pedagogia. Més estalvi i més futur.

Els clubs petits treballen molt bé i segur que molts entrenadors s’estiren els cabells al comprobar que dels futurs valors catalans els clubs grans no en fan ni cas. Una mala solució quan hauria de ser la bona, esportivament, pedagògicament, socialment i també econòmicament. En una paraula, més justa, perquè els valors de la persona mereixen un tracte i reconeixement just. Ja sé que se’m contestarà que es funciona en un món global. D’acord, peró veritablement ho és de global? Afirmo, seriosament, que no.  

La imatge del Barça que van veure els meus ulls.

Del partit de la supercopa Barça-Madrid, jugat al Camp Nou només en vaig veure mitja part i per TV3, no em va decepcionar perquè era d’esperar. No culpo a la marxa de Neymar però sí una gran part de culpa al tractament que des d’el club i la premsa se’n va fer. Ell a París i triomfant en el primer partit i la resta a casa i perdent. Tant malament es va jugar? Jo pregunto, per l’estona que vaig visionar, és que es va jugar a futbol? Quan en la meva juventut pedagògica em vaig enamorar de l’esport com promotor de valors, eren els darers anys dels cinquanta o primera meitat dels seixanta, em vaig sostcriure a una revista francesa d’educacíó física amb la intenció d’informar-me i formar-me esportivament. No existia encara l’INEF i l’esport progressava teòricament i tècnica. No entenia ni idea, però la lectura, l’immerssió i el contacte amb el món de l’esport i grans esportistes m’hi van introduir. Per què aquesta explicació en relació amb el partit que comento? Per què les lliçons apreses em fan entendre el partit del Barça. I recordo que nomès en vaig veure mita part. Els conceptes que la revista francesa van gravar en la meva ment són: a) psicologia dels protagonistes; b) saber moure’s pel camp; c) tècnica per xutar la pilota d’acord amb els moments i d) técnica de jugar la pilota amb el cap. La part de partit que vaig veure em va demostrar una psicologia individual pobra, sobre tot a l’hora obligada del passi; una feble idea de situar-se en el camp per facilitar la jugada per poder rebre en bones condicions la pilota; falta de visió de la situació dels companys més ben situats per passar la pilota i una mancança força greu a l’hora de l’automatisme del passi. L’estona que vaig veure el partit amb prou feines es va arribar a porteria i la majoria de passis realitzats no van arribar als conpanys sinò que els jugadors contraris guanyaven gairebé sempre la partida. Què hi té a veure l’automatisme en el domini de la pilota? Senzillament, un entrenament incomplert, deficiències en la direcció de la pilota a l’hota del xut, no picar la part de la pilota per dirigir-la a la dreta, esquerra, ras o enlaire. I l’automatisme s’assoleix amb pràctica per què ets un geni. I massa xuts i rematades de cap, en el partit que comento, no eren les que porten a l’èxit. No es rematava la pilota per la frontal com calia. I per acabar d’espatllar-ho tot, fallava molt l’idea d’equip conjuntat. Ahir també hi fou present la psicologia trident, que fou crítica i desfavorable en el partit. La idea de la superioritat del trident va tenir efectes molt negatius. Es notava a l’hora de buscar el company per fer el passi. I al no trobar-lo la precipitació feia estralls. I, que em perdoni l’afició, ahir l’efecte Messi va ser avisat. El Madrid el va anul·lar i cura! Els altres equips també ho saben. Serà el martell castigador de la propera lliga. I em vaig adonar d’un efecte des de dos factors. Un geni, quan ho és i és intel·ligent, ha de saber moure’s pel camp per crear espais buits on els companys se n’adonin i puguin canviar la jugada. No en vaig veure cap d’aquests moviments. Tot el contrari. Tampoc vaig entendre que l’entrenador no li donès ordres des de la banda. En una paraula: manca idees i en aquest partit, intel·lectualment massa pobre. I amb aquesta pobresa el físic no respon com cal. Com jugarà el Barça el proper dimecres? Pot passar de tot, també guanyar la copa, perquè la majoria de jugadors, de classe en tenen. Però el diumenge la psicología no va estar al nivell que la classe necessita. Un punt molt important, no hi havia al camp, l’esperit i la il·lusió dels jugadors fets a casa. Hi trova a faltar el verdader esperit de la Massia. Per pensar-hi. Més catalans, més pedagogia, més formació. Els diners han de servir per fer brillar els genis de casa, que hi són. N’estic convençut i amb experiència. Estic molt a prop dels noranta i ara em dedico a pensar, observar, estudiar i escriure la meva filosofia de l’esport.  

El futbol està perdent el nord

L’esport, activitat creadora de treball, és un mèrit del progrès social. Però, el futbol està demostrant una manipulació descarada dels objectius fonamenrtals de l’esport. De ser un instrument d’agermanament i concordia s’està convertint en un factor antisocial i discriminatori. Valorar la categoria d’una persona amb el diner significa convertir-la en una mercaderia. I el mercadeix humà és un greuge que pot esdevenir criminal, contra la societat. Un futbolista controlat pel mercat és una persona humanament devaluada. El futbol i les grans competicions deportives están caient en poder del gran capital que l’únic objectiu que té és fer de l’esport una font económica de poder. Esgarrifen les ofertes que es fan per  certs futbolistes quin fitxatge no té altre objectiu que guanyar títols perque és la manera més segura de fer diners. Humanament quin mèrit té ser una figura  esportiva i què  aporta a la convivència, llevat d’enemistats entre clubs?. Què és més transcendent ser un futbolista d’elit o un investigador científic, en particular de medecina? Qué és més important omplir un estadi amb cent mil persones o descobrir una medecina contra el cáncer que beneficia a tota la humanitat? Si fer  gols porta a ser multimilionari, que hauria de ser un investigador que retorna l’esperança a milers de persones? És inversemblant que Espanya inverteixi  milions amb pagaments a un sol jugador i els seus investigadors hagin de marxar a altres paísos on demostren la seva vàlua. Espanya pot pagar milions per un jugador de futbol i no en té per tenir cura de la salut dels seus ciutadans. Espanya busca els genis futbolístics a l’estranger i els seus genis científics han de demanar ajuda fora on corresponen amb l’èxit al preu de l’acollida. Ho dic amb tota honestedat i les persones que em coneixen saben de la meva dedicació a l’esport i al futbol en concret, és una injustícia social i humana i un greuge contra la humanitat pagar els diners que es paguen, cito els tres noms més populars, per Messi, Ronaldo i Neymar. El futbol necessita un tractament sanitari urgent contra la malaltia que corromp, el diner manipulador. No proposo anul·lar els genis, proposo situar-los al lloc on els hi pertany en un ordre social humà just i no ha de ser el diner el jutge. El diner ha de ser el servidor de la dignitat de totes les persones respectant les diferències, no  creant-ne. Situar el diner en el lloc que li pertany en l’ordre social és imprescindible per a una convivència en pau. El diner no ha de definir, ha de col·laborar a ser persones desenvolupades d’acord amb el programa natural. Dissortadament sobren manipuladors, que han existit sempre i no és veu l’hoiritzó del seu ocàs. Perdoneu la meva gosadia, el gran manipulador és la política. Qui causa més morts en la societat del segle XXI? Em sap molt de greu, el futbol està perdent el nord.

La comèdia dels Neymar i els 222

Títol de l’article de Joan Beumala en L’Esportiu del 5-agost-2017. No sé per quina raó no sento gaire simpatia per l’articulista, però acostumo a seguir els seus comentaris. Estic d’acord amb el títol perquè ha estat una comèdia molt ben orquestrada però força negativa esportivament parlant. En la meva doctrina esportiva li dono una importància relativa als genis per què tard o d’hora acostumen a ser negatius. S’ha situat l’esport en el centre més negatiu dels valors humans perquè ha esdevingut fruit d’una economia manipuladora. Sense les xifres que s’hi mouen no hauria existit comèdia. Neymar ha estat una baldufa del diner malgrat les seves declaracions. Però anem a una afirmació de Beumala: “Futbolísticament amb la baixa de Neymar hi perdem moltíssim. I qui no ho vegi així, és que no té ni la més remota idea de futbol” Sr. Beumala, jo no ho veig com vos i encara no havieu nascut que tenia la meva escola esportiva, una de les especialitats el futbol. Dos dels jugadors de l’equip, El Sant Josep, de l’Escola Pia de Granollers, van arribar a jugar en el primer equip del Barça. I els petits i joves futbolistes me’n van ensenyar molt de la veritat del futbol. Dissortadament el gran capital està prostituint l’esport. I la fugida de Neymar del Barça n’és una proba. Amic, Beumala, en l’any 65 del segle passat, el Delegat del Juvenils del CF Barcelona em deia que era una barbaritat que es demanèssin en aquell temps 200.000 pts per un juvenil, quan un club ensumava que el volia el Barcelona. Fa massa anys que el diner està degenerant el futbol i l’esport en general. Neymar no va anar al PSG per nous reptes esportius superiors als del Barça i anà pels 222…amb sis ceros darrera. Serà el líder indiscutible a França, és possible si en el club hi existeix direcció amb millor filosofia futbolística, que ho veig difícil. I la comèdia executada tenia un objectiu clar amb un extraordinari joc als Estats Units a quin objectiu s’hi afegia la publicitat del jugador del Barça d’una firma xinesa. Estava molt ben planejat i no es podia destapar l’ampolla de les essències futbolístiques per entrar per la porta gran a França i  no perdre la milionària prima de renovació de fitxa que no compliria. Aquest segon, li ha sortit malament. No li vull cap mal, però a París no hi tindrà els jugadors del Barça que el feien brillar. Penso humilment que la directiva del Barça no va endevinar el camí. El silenci revelador del canvi de club, opino que la Junta Directiva l’havia d’haver destapat prohibint-li el desplaçament amb els seus companys si no posava els papers clars sobre la taula. És veritat que la clàusula de rescissió de contracte li donava la raó, però havia d’haver estat més noble. I una altra circumstància, al PSG hi ha dos exjugadors del FC Barceliona, un en actiu i l’altre en funcions executives i els dos van insistir sobre Neymar. No és aquesta la manera de demostrar que s’estima molt al club que t`ha donat fama i quan ets fora col·labores a pendre-li jugadors. Sr. Beumala, una gran comèdia però que fa molt de mal a l’esport i que el FC Barcelona també la representa en els seus fitxatges. Què significa sinò la clàusula de rescissió de contracte? La llei del més fort perque tot si val. L’ètica esportiva és un nom dissortadament, no una norma. Ha arribat a un punt tal que els valors del futbol i de l’esport són els colors dels bitllets de banc. Sr. Beumala, endavant amb els seus escrits, sempre s’hi apren.

JOAN ANTONI SAMARANCH

He llegit amb atenció la columna de l’ESPORTIU, Barcelona, l’olimpisme i Samaranch signada pel periodista Jordi Camps. Hi estic d’acord i la meva més cordial felicitació. S’haurien celebrat uns JOCS OLIMPICS a Barcelona sense Samaranch? Penso senzillament que sí però reconec que circumstàncies històriques hi ajuden. No sóc un admirador de Samaranch, malgrat haver rebut de les seves mans la Medalla de Bronze de l’Amjuntament de  Barcelona al mèrit esportiu, per què, si Catalunya no té el seu propi Comitè Olímpic, ell li barrà al pas. Samaranch era l’ovella negra de la família i l’esport fou la seva bona estrella fins al nomenament de President del Comitè Olímpic Internacional. Malgrat les meves poques simpaties he de reconèixer que fou una persona intel·ligent a l’hora de fer realitat els seus somnis. I ho és pel camí recorregut. Pregunto, com s’explica que un Delagat Nacional d’Esports de l’etapa franquista sigui nomenat embaixador a Rússia? Era l’inici del camí que ell havia intuit. I la jugada li va sortir bé i la sort es decantà per Catalunya. Barcelona no era la ciutat espanyola pensada per una celebració dels Jocs, sinò Madrid. Però l’Ajuntament de Madrid es va adormir a l’hora de presentar la seva candidatura, desil·lusionant al mateix President del Comitè Olímpic Internacional i Barcelona havia fet la seva oferta. Concidir els Jocs a Barcelona fou una decissió obligada que no podía oblidar-se perquè els Jocs d’acord amb els estatuts reformats del COI havien d’atorgar-se a un estat i Catalunya no ho era. I Samaranch amb la seva proclamació assolia dos objectius. A) Catapultar Espanya i B) rentar-se la cara palesant la seva catalanitat. Però si Catalunya no va aconseguir el COC abans dels JOCS OLÍMPICS de Barcelona, la culpa és de Samaranch. Catalunya es va moure i molt, els anys vuitanta amb l’ADOC i el COC i la demostració de que aquest moviment molestava a la política espanyola és la persecució dels catalans empressonats pel jutge Garzón i la persecució que es feia de la bandera catalana per impedir la seva presència en l’acte inaugural. Demostració de la il·legalitat dels empressonaments és la sanció que el Triubunal de Justícia Internacional va imposar al Govern d’Espanya. La història tè els seus cops amagats i alló que no agradava a Madrid s’atorgà a Catalunya mitjançant un alt càrrec internacional promogut per la política centralista de l’estat. Barcelona va viure i gaudir d’una gran projecció internacional però manipulada com ciutat espanyola, no com capital de Catalunya. I el Jocs van arribar a Espanya perquè Barcelona era una ciutat espanyola, no catalana, políticament parlant. És sorprenent com la història mou els seus fils. L’esport és un factor responsable i els JOCS DE BARCELONA  van posar Catalunya encara més al món. I aquest encara més profetitza que els propers JOCS OLIMPICS de Barcelona seran els primers JOCS OLIMPICS de Catalunya. És una profecia que Barcino, el segle I de la nostra història, va celebrar la victòria d’un ciutadà en els Jocs Olímpics de Grècia? Joan Antoni Samaranch, gràcies pels Jocs que en certa manera no eren els que havies previst. La intel·ligència de la història fou superior a la teva. 

Esportivitat de la gent

La celebració del partit LEGENDES DEL C.F. BARCELONA- LEGENDES MANCHESTER UNITED  m’ha portat a pensar en el sentit de l’esportivitat dels espectadors. I ha estat la presència del públic que oscilava entre els cinquanta mil espectadors, quan el Camp Nou té un aforament de gairebè cent mil. Sóc conscient que no sempre s’omple i que els motius són diversos. Però aquest partit presentava una motivació extra-esportiva amb objectius de salut per el tractament de malalties causants d’una gran mortalitat també en el món infantil. Era un partit benèfic per a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Que la salut pública i en particular el tractament del càncer infantil no hagi estat una raó prou convincent entre els aficionats al futbol i en concret entre els socis i afins al C-F.Barcelona per omplir el camp és una demostració d’una feblesa esportiva incapaç de reaccionar amb l’esport al servei de la salut pública i només ho fa dominat per la passió d’uns colors, passió que no hi té res a veure amb l’esportivitat. El ventall de l’activitat esportiva es deu a tota la humanitat perquè l’esport és un configurador social. Òbviament que la passió hi aporta molt a les relacions esportives, però l’esport no és només passió. És un factor de relacions socials que des d’una faceta lúdica obliga a la posada en pràctica dels anomenats valors de l’esport, com el companyerisme, la solidaritat, la germanor, l’esforç, l’amistat, la comprensió i un de molt important el respecte a la persona. La llista és molt més llarga, però l’esport essent un joc ultrapassa la condició lúdica per esdevenir un psicòleg del coneixement de les qualitats de les persones, un pedagog per orientar la seva vida, un conseller per obrir els ulls fent adonar-se dels propis errors o de les pròpies veritats. Amb el respecte màxim a la llibertat de les persones alló que em va cridar l’atenció és que la promesa d’un gran espectacle esportiu, ofert per jugadors que foren legendaris, no hagi tingut una resposta més vibrant i explossiva. I aquesta observació em fa preguntar, què fan malament els responsables de l’esport? Només hi trobo una resposta. Una massa generalitzada manca d’equilibri entre l’apassionament i la veritat. La passió és necessària però amb el control de la intel·ligència i aquest control aconsegueix que la felicitat de l’espectacle esportiu esdevingui més intens perquè esdevé més humà. És cert que l’esport s’ha convertit en ànima, però encara li falta molt per assolir la llibertat d’una convivència en pau. Que els aficionats del CF Barcelona no omplissin el camp en l’espectacle futbolístic benèfic amb una programa excepcional és una prova de les mancances de l’efectivitat de l’esport com a configurador social. El avenços tècnics i crematístics han superat les exigències humanes. Senzillament a l’esport, i en especial al futbol, ha de treballar-se encara molt l’humanisme esportiu, que es treballa, el partit que comento ho demostra, però encara resta molt camí a fer. L’Everest de l’esport necessita escaladors d’excepció. N’hi ha, però no són suficients.      

Un nou poema del BM Granollers

La valoració de les activitats humanes en la globalitat del seu missatge serà veritat si el barem mesurador és la vida. L’esport, en el tema que ens ocupa, l’handbol, com activitat humana gaudeix i pateix dels condicionants físics i psíquics, per què esdevingui una vivència integradora en el conjunt de moments de l’existènciaa. Les vivències, quan són reals, són fruit de la voluntat i la intel·ligència amb una base creativa passional. I són les emocions en el seu grau de passió que aporten aquella sensació de felicitat que fa sentir l’orgull de viure. I és precisament aquest orgull la base de la creativitat poètica. I l’ésser humà en la seva essència és fonamentalment creatiu i la paraula poesia, en la seva etimologia, aporta el sentit d’acció creativa. No és cap exageració afirmar que el poema més valuós del poeta és la seva vida que contemplada des de l’angle de la convivència és la imatge que causa a la mirada de l’altre. I aquesta imatge també la donen les col·lectivitats com pot ser una entitat esportiva. I des de la meva mirada, el BM Granollers em regala una imatge esportiva que troba en la poesia la seva projecció de l’ahir, de l’avui i de l’esperança del demà. Òbviament que l’esport no té els seus objectius en la literatura, però sí que els té en la formació de la persona i per aquesta raó camina de la mà amb altres activitats cresatives de l’ésser humà. I com no pot ser d’altra manera la realitat de la imatge dependrà de la qualitat de l’esportista com a persona i com a jugador. I la imatge poètica será fruit de la pràctica de valors del seu esport. Les pinzellades seran els seus moviments en la pista, la seva qualitat a l’hora d’exercitar-los, la imatge que dongui amb els resultats que se’n derivin i la qualitat humana del jugador des de la capacitat de lluita, passant pel companyerisme i la solidaritat, l’entusiasme en la lluita i la intel·ligència en el desevolupament del partit.

La valoració dependrà de la capacitat de despertar l’emotivitat de l’espectador, que es pot comparar amb l’emotivitat del lector, amant de la poesia, que llegeix un poema que l’entusiasme. La sensació física i psíquica d’entusiasme que viu l’ésser humà és la mateixa que pot desvetllar un partit, un poema, una pintura o una encaixada de mans. I enguany la contemplació de la imjatge del BM Granollers, creada per tots els equips de l’entitat, pel seu joc i els seus resultats i la seva presència en el món de l’esport, és un desvetllador d’emocions i de joia al ser esport de la meva ciutat, comarca i país, Catalunya. El gran trofeu del BM Granollers és la seva història i la creació d’una imatge esportiva creativa.  

El PP contra el F.C.Barcelona

No sóc soci del Barça, ni de l’Espanyol però en els dos clubs catalans s’hi llegeix, encara que amb diferents llenguatges, un missatge de país. Trobo decepcionant que un partit polític no sigui capaç de llegir, ni d’entendre el curs de la història. El futbol, gràcies a les diferències, també és un configurador històric. I malgrat m’és difícil, encara, entendre la orientació globalitzada d’aquest esport, intueixo en ell que la globalització és el procès de futur. Referent al FC Barcelona, com en altres equips, m’és difícil acceptar la possibilitat de jugar una competició estatal pràcticament sense jugadors de l’estat. És un procès llarg, no fàcil, però és orientatiu de com una societat, respectant les diferències, obre els braços a tothom sense limitacions d’orígen, raça i tendències ideològiques. La globalització que en l’actualitat practica el futbol equival al procès històric de progrès? El missatge de tots som germans en l’espai on vivim i treballem independentment del propi orígen és la traducció evangélica que tots som fills de Déu. En aquesta tendéncia, política, religió i cultura es donen la mà. I és curiós que un dels màxims factors sigui un esport, en aquest cas el futbol, encara que d’altres com el bàsquet, l’handbol, l’hoquei, el waterpolo, per exemple, segueixen a una distància raonable la mateixa tendència. Però en l’exercici de la globalització cada club de l’esport en questió no renuncia a la seva identitat. Una aportació més de la importància de les diferències per valorar la qualitat de la globalització. I al PP no li agrada la defensa de la diferència al proptestar contra el FC Barcelona perquè dóna suport al procès de Catalunya cap a la independència. Un veritable incomprensió de la filosofia de la globalització i, a la vegada, una incapacitat d’entendre la història i el seu curs. El FC Barcdelona, independentment de l’us de la seva força econòmica que es fonamenta en la credibilitat que desperta, des de els principis de la seva història l’ADN sempre ha estat cent per cent català. I el seu primer president i fundador fou processat i desterrat per aquesta defensa. La trajectòria del Barça, en aquest sentit, és una demostració que, malgrat les manipulacions patides i que pateix, és una icona mundial de la identitat del poble català. I és vergonyós i antidemocràtic que un partit polític espanyol, en el que hi militen catalans, siguin precisament els catalans els que s’avergonyeixen de la identitat catalana independentista de més de dos milions de catalans. Una aberració democràtica que la història borrarà del mapa. El CF Barcelona amb un president  víctima de l’odi contra Catalunya, amb situacions difícils de subsistència desprès de la guerra, amb presidents que han mirat més el futbol que el país, no ha deixat mai de ser un club esportiu d’esperit català. Quan les circumstàncies han estat adverses la natura i la història han tingut cura de la seva conttinuitat i supervivència. I el poble ha estat la salvaguarda de la seva identitat. La seva imatge mundial, malgrat taques que no ens agradin, és un missatge que cal tenir en compte perquè és un exemple de globalització. I la globalització sense diferències és impossible.

I és precisament aquesta filosofia la que porta a criticar la signatura del FC Barcelona del dret a un referéndum del poble català per decidir el seu futur. Amb el FC Barcelona, el futur de la convivència universal és la globalitat creada per estats independents i lliures, i Catalunya ha de ser un estat exemplar en el procès de la història. Catalunya té en l’esport un defensor capdal dels seus drets. No debades més del vuitanta per cent dels seus habitans actuals practiquen algun esport. La cultura i el treball són els esports que armen la voluntat dels catalans.

Partits de futbol amb missatge

Amb el panorama futbolístic de Divisió d’Honor en les darreries d’una de les lligues més importants del món, el darrer partit Reial Madrid-FC Barcelona (2-3) guanyat en temps afegit pels visitants i en la Diada per a Catalunya de la rosa i el llibre, ha esdevingut, possiblement per la sort, una lliçó magistral per a tothom. La primera part de la lliçó es basa en el procès futbolístic a partir del primer partit de lliga per arribar a la classificació abans partit. Al Barça per tenir opcions a la victòria final no podía ni empatar, ni perdre, havia de guanyar. El Madrid empatant o guanyant tenia el camí lliure. Però el resultat d’ahir deixà les opcions dels dos equips gairebé en igualtat d’oportunitats, amb la condició que tant l’un com l’altre han de guanyar tots esl partits que els hi resten. De quina banda caurà la sort? Per què cal contar-hi. Una circumstància, el Barça va guanyar en temps de descompte i el Madrid i té la mà trencada en aquesta condició. La sort esdevindrà l’àrbitre en la jugada final. Com? Valorant el partit d’ahir, els arbitratges seran força decissius en tots els partits que resten de tots els equips en competició. El dau de la sort pot caure en el partit menys imaginat. Pel que he vist i he llegit l’arbitratge d’ahir no estava a l’alçada del partit. Es diu molt sovint que el futbol és (era) un esport d’homes, justificant la violència.

I en el partit en questió n’hi va haver i no gaire ben resolta. Serà la violència la mà del dau de la sort? Podria ser. De quin partit? Possiblement d’un dels de la darrera jornada. Però de mans del dau de la sort n’hi ha d’altres. Els mateixos jugadors amb el seu estat anímic creat per múltiples raons i no necessàriament esportives. Ambients, per exemple, de persecucions judicials contra jugadors importants. Davant dels fets viscuts a llarg de la lliga amb la doble bara de medir, es pot pensar tot. I no ho descarto. Una altra mà pot venir de la manipulació de l’ambient polític que es fa de certes autonomies generant males convivències. Diuen que no s’ha de barrejar esport i política però  la política espanyola actual aprofita, fent veure que allarga la mà al diàleg, totes les vies per sembrar marors. I sembrar marors esportives contra equips catalans és una possibilitat que ha tingut ja realitats clares. I en aquest capítol nom podem oblidar la premsa oral i escrita. És una altra mà del dau. Quina és la gran lliçó del partit darrer Madrid-Barça? Que la victòria final d’un dels dos està sub judicie, i el judice és la sort que per bé o per mal existeixen massa mans per decantar-la. I una lliçó molt important, que en les grans festes culturals Catalunya sempre hi és i és capdavantera.

Amb la Constitució a la mà ningú em pot obligar parlar castellà

Article 3.

1.-El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2.-Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.

3.-La riquesa de les diferents modalitats liunguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Conèixer i parlar idiomes que no són els propis és una riquesa cultural innegable i que tots els catalans no nomès ho reconeixem sinò que en parlem. Vaig aprendre el castellà per immersió i n’esticc orgullós. Òbviament que amb la lectura i la pràctica l’he millorat i enriquit culturalment. No tinc cap necessitat d’agraïr-ho a la Constitució. Alló que sí li agraeixo, que no m’obligui a emprar-lo. Prefereixo més emprar-lo amb llibertat. I la llei de les lleis, la Constitució, em diu que és un dret, no un deure. Conseqüentment amb la Constitució a la mà puc contestar en català arreu, fins i tot als jutjats. Però no nomès de paraula sinò també per escrit. I si la Constitució és la llei voluntat dels ciutadans, cap altra llei la pot contradir. I si repassem els fets trobarem que qui imcompleix més aquest punt de la Constitució són els estaments estatals i d’una manera especial la policia. Contestar a un policia i a un jutge i a un governant en català és un dret constitucional quan ens diu que l’us del castellà no és un deure. Per altra banda el castellà no és la única llengua espanyola i quan un policia em diu que li parli en espanyol  està faltant a la Constitució. Massa vegades s’ha multat per aquest motiu i dissortadament ho fan desobeïnt la llei de lleis.

Si en la meva autonomia el català és també oficial, qué m’obliga a contestaar en castellà? És el meu interrogador qui ha de dirigir-se a mi en català i si no en sap, que per deure hauria de conèixer, als menys ser respectuós i amb humilitat demanar-ne la traducció. Si com reconeix el punt tercer de l’article l’existència de diferents modalitats linguïstiques és una riquesa que es mereix un especial respecte i protección, que es compleixi aquest punt quan a Catalunya un jutge i un policia m’interroga. Em pot demanar que per educació li par-li en castellà, però amb educació i no enmanillar i portar a comissaria com ha succeït manta vegades. La llei està al servei dels ciutadans i els governants i els seus assistents ho han de tenir en compte. Són ells els serviddors de la llei, no els ciutadans.

La Constitució té molts cops amagats, que cal conèixer. Saber llegir no vol dir interpretar. Jo em penso que en sé de llegir, però a lo millor… encara se me’n pot ensenyar.