L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimecres, 29 de juny del 2016

Handbol de base, una festa mundial de l’esport

Lluis M. Xirinacs desenvolupà als seus seixanta anys la filosofia del globalisme, una doctrina per explicar com hauria de ser el model mundial de convivència, definit en una sola paraula: globalitat. Globalitat, de globus, és la imatge exterior, palpable, però en la seva formació s’hi conjuguen una infinitat de figures geomètriques a base de cercles, diàmetres, triangles amb un nombre indesxifrable. Una d’aquestes figures i eixos és amb tota certesa l’esport i filant més prim l’handbol. Filosòficament parlant l’esport de l’handbol és un configurador de la convivència mundial que ajuda a crear la imatge global en cada moment de la humanitat. I un exemple clarificador el tenim en la Granollers CUP, una trobada internacional de l’handbol mundial de base. I Granollers durant cinc dies esdevé capital mundial d’aquesta modalitat esportiva.

Una ciutat catalana de seixanta mil habitants l’any 2016 però d’uns 12.000 l’any 1944, any de la fundació del club BALONMANO GRANOLLERS, esdevinguda ciutat capdavantera de la filosofia del globalisme en el capítol de la història dedicat a l’handbol, no és només un símbol de la importància dels pobles en la vida de la humanitat, sinó un exemple que ens demostra que la qualitat creativa no depèn de la quantitat sinó de la qualitat. I és la qualitat de l’esport de l’handbol que enriqueix la humanitat amb la presència al Vallès Oriental de cinc mil esportistes de base, nois i noies que ultra competir faran de l’esport un instrument de relació, indispensable per enriquir culturalment la convivència. Per què la trobada esportiva de Granollers no és només competitiva sinó festiva amb els esdeveniments programats per fer més fermes les relacions, més nombroses les amistats i més intenses les competicions internacionals que empenyen a conèixer, a dialogar, a compartir i a competir. La Granollers CUP de l’handbol de base, una gran competició de l’amistat entre els pobles i les seves nacions. Ciutadans de quatre continents, Europa, Àfrica, Amèrica i Àsia pertanyents a més de vint nacions modelen pels carrers de Granollers, Canovelles, Les Franqueses i Vilanova del Vallès l’escultura viva de la convivència en pau. El BM Granollers nat humilment l’any 1944 ha esdevingut un arbre frondós de fruits madurs setanta anys desprès amb arrels profundes en la història de la humanitat. No per senzill i petit deixa de ser un poble globalment creatiu i capdavanter amb la pinzellada de l’esport.

dimarts, 28 de juny del 2016

La Selecció ha perdut la corona



M’agrada l’esport, m’agrada que els equips de casa siguin els millors, però visionant el partit Espanya- Itàlia sentia unes vibracions que em feien desitjar la victòria d’Itàlia. Eren vibracions passionals perquè racionalment em decanto sempre pel millor joc. És veritat que el joc de la Selecció Espanyola en la primera part no era un bon futbol i el d’Itàlia era l’amo i dominador. Volia ser imparcial i la part passional no m’ho permetia. No volia relacionar política amb l’esport però penso que el meu  sentiment i convenciment independentista hi tenia molt a veure. És veritat que per a mi la representativitat d’Espanya per la Selecció Nacional de Futbol és una entelèquia però la realitat és la que és i la coincidència d’un partit de futbol amb una contesa electoral coordinava relacions contraposades. Malgrat tot opino que la Selecció Espanyola no mereixia pel seu joc passar a quarts de final i per tant l’eliminació era justa. El fet de no sentir-me espanyol, malgrat gaudir del DNI adient, no m’obliga a defensar allò que considero indefensable i el joc de la Selecció Espanyola en el Campionat d’Europa no responia al fet de ser la Selecció que defensava l’honor de ser-ne la campiona. He de confessar que, a la vegada, una barreja de sentiments s’hi barallaven en el meu interior per la presència de jugadors catalans en la selecció, presència que no critico però espero que en properes conteses la selecció sigui catalana. No critico la seva presència perquè es tracta d’un esport professional i la barreja de jugadors de diferents nacions és una realitat en els campionats nacionals d’Europa. Aquest és un altre tema que em predisposa davant les seleccions nacionals. Espanya fou eliminada del Campionat Europeu, la meva sensació és un sentiment, no necessàriament una alegria, però un sentiment favorable als contraris. Cal matissar la paraula contraris perquè per a mi ni Espanya, ni Itàlia, eren contraris, i per tant la meva llibertat d’intencions era més neta i clara. En la situació política actual, els jugadors catalans que estan sota l’obediència de la Federació Espanyola, tenen tot el dret de formar part de la Selecció si se’ls hi demana i la seva obligació és de jugar el millor futbol que porten en les seves botes. Practiquen un esport que en ell mateix no és polític malgrat les seleccions siguin polititzades. I serà un plaer per a  mi el dia que s’enfrontin en competicions internacionals Catalunya i Espanya i que guanyi el millor. De moment em toca defensar el dret a tenir seleccions catalanes pròpies amb els corresponents sentiments, dintre el reconeixement dels valors de les dues parts. Reconèixer que Espanya no mereixia guanyar a Itàlia no és fruit del rencor, ni de l’enveja, sinó de la realitat que veien els meus ulls i vivien els meus sentiments. Per un esport d’una Catalunya independent, digne, solidari i campió.


dilluns, 27 de juny del 2016

Els genis no són la solució en l’esport



Una dita castellana ho expressa amb prou claredat: “ no es oro todo lo que reluce”. No   serè jo que negui la presència dels genis. Aniria contra el meu respecte a la diferència.  Però hi ha genis fabricats quan els veritables són fruit de la naturalesa. El geni és  fenomen esporàdic, no ho és sempre i esperar que un partit de futbol amb la seva presència ja està guanyat és una quimera que la història fa palesa. L’espectacularitat de les jugades del geni quan està inspirat desperten entusiasmes que semblen bogeries. Són material periodístic que l’enlairen als altars. I no n’hi ha per tant. No diré que és dolent tenir un geni en el partit, però també sé que sense la col·laboració dels companys els partits no els guanya ell. No tinc res contra Messi, però el millor jugador del món ho ha de demostrar amb el Barça i amb la Selecció Argentina. Els genis també fallen i tinc el costum de parar esment en les jugades i puc assegurar que l’apartat de les errades està més ple que el dels encerts. Una jugada brillant no és suficient per ser un fora de sèrie. El geni quan ho és i ho és si a la vegada demostra intel·ligència, és humil i reconeix les seves limitacions i domina l’orgull. Ja sé, que a vegades no és fàcil, sobre tot quan certs comentaristes es passen de rosca i denigren la persona. Dissortadament, en el món, allò que es demana als futbolistes d’elit, és molt superior a la capacitat humana. I succeeix, el que succeeix, que Messi anuncia la seva retirada de la Selecció Argentina. Penso que no és una retirada d’un  esportista intel·ligent perquè ha de ser solidari amb els seus. Crec que l’entenc i és allò que vull, però les formes no són d’un supersèrie. La sortida ha de ser més humana i reflexionada. Posar la seva participació en mans del seleccionador en vista de l’oposició crítica de la premsa i de l’afició. Deixar entreveure que no és nega a col·laborar però que no vol contradir la voluntat de la gent. És veritat que el pes de la fama és molt exigent sobre el jugador del Barça però ell té dret a que es respectin les seves limitacions, que en té com tothom i no poques. Però les diferències positives també són superiors però és veritat que sense jugadors del seu nivell no gaudiria de la fama merescuda que té, i quan dic merescuda deixo de banda les mancances i dono importància a les qualitats positives. No nego que és un superclasse, però penso que es mereix un tractament digne com a ser humà. No es pot divinitzar passionalment, cal ser més racional en les valoracions i els genis serien més genis i en el cas de Messi, el futbol en sortiria més afavorit.


Joan Castellsagué Planas




Noranta dos anys d’una vida digna i compromesa. Enamorat de la natura, l’excursionisme i l’escoltisme eren la batuta del seu cor que bategava amb aquella fe que Ramon Llull en un pensament del seu Llibre de l’amic i de l’amat ens recorda que “es van trobar l’amic i l’amat i l’amic diu: no cal que em parlis, fes-me una senyal amb els teus ulls que per el meu cor són paraules, que et donaran allò que em demanes”. El Joan caminava per la vida amb els ulls molt oberts que li permetien caminar segur per entendre les lleis de l’amor. La fe era en ell una virtut indispensable per una vida global en la que el cos i l’esperit en un equilibri intel·ligent per ser en tot moment un ciutadà d’acord amb les lleis naturals i amb les ensenyances de l’evangeli. L’amor del Joan no era exclusiu, encara que en algunes de les seves cançons d’excursionista carregués un xic les tintes contra la dictadura feixista de l’estat espanyol. Eren un cant de defensa de la dignitat catalana que el Joan vivia intensament i acusava l’invasor d’injust. La meva amistat amb ell nasqué del fet de ser jo professor de tres dels seus fills i de coincidir en la redacció de la revista COMUNITAT CRISTIANA en la que amb tots els respectes ell i jo no coincidíem en alguns dels temes tractats, estant sempre disposat a treballar per la Parròquia, demostrant-ho en els anys difícils de la revista sancionada per la política franquista per la seva orientació humana i catalana. Fou per a mi una experiència que m’ensenyà  a viure amb la diferència i retirar-me en defensa de la meva veritat, que el Joan sempre va respectar. L’escoltisme, l’Agrupació Excursionista de Granollers i els Amics dels pastorets, són tres amors de la seva vida, testimonis de la seva capacitat pedagògica per fer-los estimar vivint-los i coneixent-los amb una particularitat que la de la mateixa manera que definien la seva consciència ciutadana, també eren exponents de com en ells també es viu la fe religiosa. Perquè el Joan era un catòlic convençut. Un clar exemple d’aquella expressió evangèlica “pels seus fruits els coneixereu”. El seu somriure, quan el trobaves pel carrer passejant i darrerament en cadira de rodes, era un somriure encomanadís d’una persona que donava la imatge d’una felicitat interior que de la malaltia en feia un acte de servei a la societat i un sacrifici de la seva vida a Déu. No era necessari que parlés, parlava la persona íntegra. Parafrasejant Lluis M. Xirinacs, el Joan Castellsagué Planas, ara amb la seva esposa Trini i amb el seu fill Xavier gaudeixen de la globalitat del JO etern.

dissabte, 25 de juny del 2016

EL MÓN A GRANOLLERS



L’esport ultra ser una activitat física de relacions humanes és també un portaveu al món de ciutats i un reclam que porta el món a les ciutats. El BM Granollers és un capítol d’aquesta filosofia de relacions locals, nacionals i internacionals. A nivell internacional en el món de l’handbol el BM Granollers comença a escriure la posada en escena d’aquesta filosofia amb els seus viatges, intercanvis esportius, assistències a cursets i partits amb equips europeus, ja en els primers anys de la seva fundació.. En aquesta tasca de civisme i convivència ha situat la seva ciutat en un cim de talaia mundial amb una organització de l’handbol de base que converteix Granollers a finals del mes de juny i principis de juliol en la capital mundial de l’handbol. No és la meva intenció escriure la història sinó senzillament una afectuosa glossa, que m’agradaria fos poètica, d’aquest esdeveniment. Però no és només Granollers la ciutat protagonista sinó que la dimensió de l’esdeveniment ha rebut la col·laboració dels municipis del seu entorn. I des de la institució de la festa la progressió ha estat ascendent assolint cada any nous rècords. I enguany es pot afirmar amb orgull que la Granollers Handbol CUP Internacional ha portat el món a Granollers. Esportistes de base d’una trentena de nacions i pertanyents a quatre continents competiran entre ells palesant la qualitat esportiva de l’esport en la formació de relacions humanes sigui quin sigui el llenguatge de casa visitant, perquè el llenguatge de l’esport és internacional i no té barreres. Esportistes femenins i masculins de les categories de base, acompanyats del seus tècnics, directius i familiars convertiran el Vallès Oriental i la seva capital en la centralitat mundial de l’handbol. Llenguatges d’Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica s’interrelacionaran amb l’esportiu creant una convivència en pau en la que no hi existiran fracassos i tot seran victòries perquè una competició mundial, com la CUP granollerina el trofeu més clamorós i estimat és la convivència viscuda esportivament. Granollers, capital del Vallès esdevé durant la competició la capital de Catalunya de l’handbol amb l’orgull de sentir-se a la vegada capital del món.

dimecres, 22 de juny del 2016

Futbol capitalista i pobresa ciutadana



M’agrada escoltar tertúlies esportives i confesso que m’escandalitza la normalitat amb que s’accepta els estratosfèrics fitxatges del món del futbol. És incomprensible i inacceptable que des d’una filosofia de la urgència d’una convivència amb la centralitat de la dignitat del ser humà es consideri normal el pagament de cent noranta milions d’euros per pagar la carta de llibertat d’un jugador com si es tractés d’un moble perquè en argot capitalista no és altra cosa. És socialment escandalós i humanament insultant i  denigrant que en el camp d’una activitat humana, en aquest cas el futbol, es tracti a les persones com si fossin un objecte i es pagués el deure de ser un esclau, perquè en la pràctica esdevé un esclau del seu club i el diner. Socialment en la situació actual de la gent senzilla de casa nostra no entenc com hi ha gent que trobi normal aquesta mena de contractes. Què aporta al progrés social i de convivència el futbol? Com es pot comprovar en els aldarulls de la Copa d’Europa que es juga a França la negació d’una convivència mundial. No és  aquesta la filosofia de l’esport, és la manipulada  filosofia del capital egoista i enemic de la pau social. No cal en aquest moment aportar arguments sobre el tema, ho pateix prou la milionària multitud de pobres. És repugnant que l’esport fassi el joc a aquesta doctrina. És certament un avenç social la possibilitat que l’esport esdevingui un mitjà honrat que contribueixi  a  una vida digna de les persones. Però una indignitat que se’l transformi en un instrument d’enriquiments personals injustos per insultants als que menys tenen. No tinc cap objecció a l’esport com un treball en el camp de la dignitat de les persones, però rebutjo, critico i  criminalitzo la manipulació de l’esport com a creador de diferències socials i causa d’accions corruptes per culpa del diner. És indignant que la política mundial sigui indiferent a la filosofia esportiva dels fitxatges multimilionaris i que crea diferències socials i cíviques entre esportistes del mateix club. Em sap molt de greu però no aprovo la política econòmica esportiva del FC Barcelona, per què me l’estimo i és de casa, amb les diferències de sous milionàries entre els seus propis jugadors i són els de casa els més mal pagats. La diferència estel·lar entre la política  econòmica practicada i la política pedagògica de la base denuncia situacions que no haurien d’existir. Per una altra ocasió. El tema econòmic en el futbol mundial d’elit és una demostració del desequilibri social existent i que l’esport el recolza dissortadament. No negaré, tot el contrari, l’aportació que l’esport pot fer i, a vegades, també fa, però lluitaré contra la política econòmica que no contribueix a una societat més justa sinó que crea, dia a dia, més desequilibris socials.