A L’ESTAT LI FA POR UN BARÇA CATALÀ

 

La victòria de Joan Laporta ha despertat l’alarma independentista de l’estat espanyol. Al ministre de cultura i esport li ha faltat temps per pontificar que l’esport “no pot   estar al servei de la independència”. Li pregunto al Senyor Ministre: la cultura i l’esport al servei der qui estan, de les persones o de la política? Espanya no és el territori, ho son les persones i les persones d’Espanya pertanyen a diferents pobles que la configuren. I aquests pobles tenen els seus drets que cap poder els hi pot prendre. Em pot dir el Sr. Ministre quin ha estat el poble d’Espanya capdavanter en el foment de l’esport? Des d’aquest punt de vista Catalunya té uns drets que mereixen el reconeixement que el Sr. Ministre nega. L’Estat Espanyol no és dialogant, imposa la seva voluntat. Com i on es va constituir el Comitè Olímpic Espanyol? A Catalunya. Els anys 20 del segle passat el COI va oferir a una entitat catalana formar part amb tots els drets del Comitè Olímpic Internacional. L’estat ho va impedir. Resposta: Catalunya funda el COE amb residència a Barcelona, i aquest comitè permet la presència d’Espanya en els Jocs Olímpics amb la Selecció Espanyola de Futbol d’aquell equip famós d’Alcántara, Zamora i Samitier. Quin comportament més solidari el de Catalunya! I l’Estat Espanyol s’atribueix els mèrits dels altres. Només l’olor d’independència fa saltar l’alarma. L’exercici de la llibertat horroritza a la política espanyola. Una contradicció en democràcia. I ha estat  la forma democràtica de les eleccions del nou president la guspira que ha encès el foc. El missatge va més enllà del model polític de visió esportiva. És un missatge de diàleg amb l’abraçada dels tres aspirants amb la particularitat que en aquesta abraçada s’hi acceptava una filosofia de futur innovadora. És la intel·ligència democràtica de l’esport català, que avança malgrat els entrebancs. Senyor Ministre, les amenaces amanides de llei, no deixen de ser amenaces i per tant una contradicció democràtica. La política és un servei no una imposició dictatorial en forma legal. Personalment em repugna un model polític de visió humanista com era el socialisme en els seus inicis que discrepi del dret de la llibertat dels pobles. Tem el ministre una Catalunya universal en el mon de l’esport ambaixadora de llibertat? Ho té fàcil, sigui veritablement demòcrata, i col·loqui Espanya al mateix nivell. Catalunya ho vol. Vol una Espanya capdavantera en les llibertats creant una humanitat global amb les diferències. No respectar les diferències nega la veritat de la història.  

BM GRANOLLERS 22 – FC.BARCELONA 32

 

El Barcelona finalista de la Copa del Rei. Un resultat que no és cap sorpresa. És la coherència amb el temps actual del domini del diner sobre la dignitat de la persona. El resultat té una part humana que s’ha de respectar perquè des del respecte, la solució més humana és possible. Els jugadors del Barça també són humans i l’exercici de la seva llibertat s’ha de respectar. Des de la tècnica i la història de l’equip, el resultat no era cap secret. No critico els jugadors, critico el sistema. Valorant el partit des del valor humà esportiu només hi calen lloances. Si algun retret mereix, el faria a la cúpula i a l’arbitratge. Des de la meva observació el partit va tenir dos temps força significatius. Una primera part, que de bon començament semblava un desastre pel Granollers, i fou el triomf de l’esperit davant la superioritat i la segona fou el domini de la tècnica i del físic que imposà la seva llei. Res a objectar en el desenvolupament del partit i del seu resultat. Molt a reflexionar pel futur de l’esport basat en l’esperit humà. El BM Granollers va donar una lliçó de pedagogia en la primera part que li fou massa difícil de continuar en la segona. El Barcelona, en la primera part no mesurà el saber fer humà del contrari i en la segona va fer valer el poder dels valors aliens a l’esport que imposen la seva voluntat. Acuso, als jugadors? No, acuso al sistema. Se’m dirà que són els fruits del temps, no dic que no, però no m’agrada el conreu que dona fruits aliens a la pedagogia de l’esport. No estic d’acord amb l’esport controlat pel diner, vull un esport controlat pels valors humans. És una lluita, també des de l’esport, per un futur més racional i humà de les activitats humanes. Ens movem en un temps fora del temps desitjable. I l’esport, com factor de convivència, ha de col·laborar i en certa manera col·labora en l’exercici de la llibertat humana, que té dret a equivocar-se, però el deure de reciclatge quan s’adona de l’error. I el partit Granollers- Barça, de la Copa del Rei, palesa la urgència de col·laborar en la pau verdadera de la convivència humana. L’handbol de jugadors qualificats i excel·lents en té, de pensadors, penso que també però el que no té són els dirigents que el temps reclama, com els reclama també   política, l’economia, la cultura i també la religió. Al marge del resultat, que és indiscutible, del partit em quedo que fou la demostració de la lliçó d’una nova psicologia i pedagogia de convivència. Millorar l’esport, és fer més humana la convivència.

L’ESPORT CATALÀ CONFIGURADOR SOCIAL

La tarda-nit del dia 3 de març de 2021 la vaig viure esportivament de la mà del CF Barcelona. Tres partits que foren resposta i missatge. La foscor del poder feta llum per la gent. Fa molts anys que visc l’esport català, el Barça és català i la tarda  d’ahir la vaig llegir amb consciència de present i amb il·lusió de futur. No soc culè però estimo l’esport. Del Barça m’agrada l’esport però no la seva política. I el missatge esportiu del dia 3 de març fou directe i clar. La victòria de l’equip femení per 4-0 amb un joc il·lusionat i de futur va ser un crit d’atenció i gaire bé d’alarma al futur president. Qualitat esportiva al servei de l’entitat i qualitat humana al servei de la gent. Qualitat en la gestió era el reclam que es llegia entre línies. El futbol és un esport al servei del benestar de la gent, benestar en el treball, benestar en el temps d’esbargiment i benestar en la cultura, perquè el futbol té la seva filosofia humana. I els missatges continuaren alliçonant. Fou el torn de l’handbol. L’equip de Divisió d’Honor davant el contrincant ucraïnès. Els principis foren un xic decebedors, però la qualitat dels jugadors i la bona direcció va donar els seus fruits, victòria per 42-34. Una lliçó des de la base a la responsabilitat dels dirigents. Saviesa, il·lusió i treball. Saviesa, il·lusió i treball de la gent que han de saber gestionar els directius. I el tercer missatge arribà a altes hores de la nit enviat per l’equip de futbol de Divisió d’Honor amb una victòria per 3-0 davant el Sevilla, de suor, treball i llàgrimes, però victòria per qualitat humana en l’esforç. Lluitar contra les dificultats  sempre dona fruits positius. Les jugadores i els jugadors són  els representants de la humanitat en l’esport, els directius fan les funcions dels polítics en els estats. I el dia 3 de març de 2021 la imatge de club de la negror va passar a la blancor pel treball i amor del poble. Una gran lliçó de la gent que amb la seva qualitat renta els plats bruts dels cuiners de la convivència. Perquè l’esport, el futbol és esport, és factor de convivència. És la lliçó que vaig llegir el dia 3 de març parant esment en la base i en la convivència. Òbviament que des de la meva opinió critico el CF Barcelona per la manera de formar els equips, per l’economia deformadora social, per la interpretació de la globalització que es fa en les gestions, i per una filosofia de doble direcció quan s’analitza el club en les vessants humanes, esportives i polítiques (direcció). Al marge dels desacords, la lliçó dels tres equips, fou una lliçó de dignitat de les persones, i quan les persones defensen la seva dignitat els fruits són bons i les recompenses arriben. Vaig viure una classe de dignitat humana des de l’esport de qualitat.