CAP A ON ENS PORTA L'ESPORT?

Des d'els temps prehistòrics que l'activitat esportiva actúa de configuradora de la convivència humana i d'educadora de la persona. Òbviament que no es coneixia el seu nom, però els efectes de l'exercici físic es notaven. Desplaçaments per indrets difícils per la configuració o la temperatura obligaven a moviments més o menys sofisticats per raons de vida, de veinatge o de necessitat. No tenien la qualificació actual però els efectes eren parells als de l'esport actual. La caça i la pesca eren necessitats, esdevingudes segles desprès activitats de lleure esportives; els desplaçaments, en particular d'indrets nevats, exigien un calçat més protector, com per exemple el patí de gel fet d'un os que es conserva en un museu; els troncs de defensa i atac que donaren pas a les espases per atacar i defensar'se. Una necessitat històrica convertida en acció d'esbargiment ha desembocat amb l'exercici que avui en diem esport en l'aparició de moltes varietats de moviments. L'esport configurador social ha passat de ser una necessitat de subsistència a una diversió i en l'actualitat, la diversió en més d'un esport, ha tornat a ser un mitjà de subsistència amb condicions molt millorades. Però com totes les activitats humanes estan sotmeses a l'us de la llibertat, que els humans en fan, per conèixer si és en bé o en mal. I per aquesta raó, seguint el procés mundial dels esports, cal preguntar-se cap a on ens porta l'esport? I la problemàtica esdevé preocupant quan hom se n'adona que està dominat pel capital, que ha convertit algues modalitats esportives en les seves esclaves de luxe per fer nous rics en detriment de més pobres. I el problema més patent i poderós el planteja el futbol i aquells esports dominats per les televisions nacionals amb incidències mundials que amb facilitat l'esport esdevé un reclam configurador d'una humanitat més injusta. Vaig visionar el lliurament de la sisena pilota d'or a Messi amb una gran festa del futbol mundial, en la que les figures masculines particularment brillaren més perquè són les més riques i milionàries, donant-els-hi un espai protagonista al costat de l'atorgat a les dones, que no va passar desapercebut però no massa brillant Està molt bé aquesta festa però perquè de veritat sigui un servei a la societat ha de tenir més incidència en que l'esport sigui un mitjà de vida digna per a tots els esportistes i no només per a una minoria. Cal més exercici de dignitat humana i de rebre la corona de llorer, que atorgaven els Jocs Olímpics Grecs a esportistes dignes en la seva integritat. No em queixo dels esportistes, em queixo del model, perquè crec i en algun cas n'estic segur, que hi ha esportistes que són campions també de dignitat humana.L'exemple d'individualitats és d'aplaudir però prefereixo que la dignitat es practiqui des d'el poder, en aquest tema, esportiu. Penso que s'hi camina, peró massa lentament. Crec que en el lliurament darrer de la pilota d'or, d'exemples n'hi havia més d'un. I aixó és bo per a la humanitat. El diner hi és, en l'acte de referència es veia amb prou claretat, ara només falta complir-hi la filosofia. I en aquesta questió i estem tots implicats, perquè si no en som tots conscients, el camí serà en va, i la humanitat mo s'ho mereix, ha de ser en positiu. De diner, n'hi ha; d'intel·ligència social esportiva, també; que falta?, que la religió marqui el camí de l'amor universal i que la política sigui de veritat un servei a la humanitat. On hi ha el problema? Només en les persones amb capacitat de decidir. Si no s'avança en aquest camí és per manca de voluntat i per orgull de sentir-se déu, encara que sigui en minúscula.

FUTBOL PROFESSIONAL UNA IMATGE DE LA POLÍTICA ECONÒMICA

La importància de l'esport en la convivència humana palesa un progrès significatiu en la història de la humanitat. Però tot progrès està controlat per l'economia i la política. I en el gran marc de les manifestacions esportives, algunes modalitats tenen més presència, ja sigui per la seva espectacularitat, ja sigui per la seva incidència en la configuració de la imatge humana, ja sigui per la seva força en el moviment dels aficionats i sobre tot per la seva capacitat de moure diners com es palesa en la professionalitat del futbol, que essent un avenç, no deixa de crear problemes. La gran professionalitat ha convertit el futbol en un manipulador de les persones. I el boom professional desperta passions. Però volent remarcar el valor futbolístic, converteix l'esportista en moneda de canvi. Un greuge inacceptable de la dignitat humana. S'ha transformat en un fenònem mercantil de convertir esclaus en multimilionaris. El mercadeix, que s'està vivint en l'espai hàbil de contractar futbolistes, posa en evidència que les campanyes de l'esport promotor de valors, són un embolcall per tenir pas lliure a un real, encara que camuflat, canvi d'esclaus. I el greuge és més indignant quan

el pagament de contracte de X millions, una part es fa amb diners i l'altra amb jugadors d'acord amb el preu que tenen en el mercat. I no em digueu que aixó no és un tracte d'esclaus. No sóc contrari a que el futbolistes professionals siguin remunerats d'acord amb les seves qualitats personals, que creen diferències, però sempre dintre del barem de la dignitat. Les clàusules de rescissió de contracte de 200, 500 o 800 milions d'euros son un insult davant la professionalitat de moltíssims jugadors mileuristes amb problemes de cobrament. On està la defena dels valors de l'esport en aquesta filosofia que avui dia talla el bacallà? Tothom té dret a guanyar-se la vida, però les formes són ls formes i en els traspassos de jugadors hi ha molt a dir. Els representants de jugadors que s'hi guanyen la vida poden explicar moltes anècdotes. El boom de la premsa al voltant d'un jugador multimilionari per tornar al seu ex-club és molt significatiu i per a mi amb l'ètica esportiva dels valors que ens volen fer creure encara més. I el que més em decepciona és la tranquil·litat de fet normal amb que es gestiona. A l'analitzar els resultats negatius d'algun partit dels intocables, em pregunto quina incidència té en els companys d'equip quan escolten les gestions multimilionàries per recuperar el jugador, incloint en el pagament els traspàs de jugadors que hauran de marxar a un altre club

. Amb tota franquesa en aquest mercadeix es juga amb la dignitat de les persones lliures que se senten tractades com esclaus. Aquest mercadeix és possible en un país, encara que sigui demòcrata, quan per guanyuar diners tot si val. En el cas que commento, el guanyar diners , digui el que es digui, és la raó més important, malgrat l'argument dels valors que massa vegades és una tapadora. La dignitat d'una persona no té preu, no hi ha prous diners al món. Senzillament, agradant-me com m'agrada l'esport, m'esgarrifo davant d'actituds esclavitzadores. I m'esgarrifo per que a nivell d'infantils ho he viscut en el tracte d'exalumnes, verdaderes promeses del futbol i alguns d'ells fitxats per clubs de divisió d'honor. No ho accepto, lluito en contra, però mentre el món no gaudeixi d'una classe política digna que compleixi els seus deures de defensora de la llibertat i dignitat de les persones i dels pobles, el futbol professional farà els honors a aquesta política. És molt trist que l'esport esdevingui un factor negatiu en la convivència en pau de la humanitat. Però l'esperança no es pot perdre perquè hi ha exemples d'esportistes de tots nivells, encara que pocs els dels nivells superioros,, defensors dels drets naturals de les persones.

MENYS-TENIMENTS A LA DIGNITAT HUMANA EN EL FUTBOL PROFESSIONAL

 L’activitat esportiva mitjà de vida és certament un avenç en la història de la convivència humana. Peró com en totes les activitats en les que el gran capital hi descobreix possibilitats de guanyar-hi diners, emparant-se en la seva filosofia que tot si val per fer diners, entra en el món de l’esforç i convenç a la gent que un esportista és més digne guanyant molts diners. I apareixen figures que la natura no ha creat. No es pot negar les diferències de qualitat laboral, però la dignitat valora les persones, no el treball. Si les persones han de cobrar d’acord amb la dignitat de la feina, quina és més digna, descobrir un medicament que salva vides o donar puntades de peu a una pilota? Hi ha algún científic que econòmicament, avui, sigui més valorat que futbolistes de primera línea? És indignant que investigadors científics per poder continuar la seva recerca depenguin dels diners recaptats per una televisió, que per vergonya social no superen el fitxatge que cobren en un any futbolistes, suposadament valorats de fenòmens. La capacitat de fer gols és més valuosa que la capacitat de recerca per millorar la salut de la humanitat? Francament el comportament del gran futbol és la gran vergonya de  la humanitat que comproba com el gran capital fa multimilionaris amb el futbol i condemna a la misèria a milions de persones. I jo em pregunto? On són els responsables que han de vetllar pel benestar social? Dissortadament en el mateix calaix on el gran capital fa multimilionaris a futbolistes i es pot comprobar que també actúa igual en el camp de la política, responsable de la dignitat de la humanitat. I la globalitat de la humanitat no viu en dignitat, com tampoc la globalitat dels futbolistes. I és curiós, en política es vota als partits més manipuladors, la gent es bolca a aplaudir als futbolistes enriquits desorbitadament. I en aquest comentari voldria deixar molt clar el meu respecte a les diferències, que de la mateixa manera que hi ha persones, unes més intel·ligents que altres, també en l’esport n’hi ha de més hàbils unes que altres, i aquestes diferències poden  valorar-se en el diner per la seva dignitat. Però alló que el diner no pot fer és manipular la dignitat perquè el diner no és digne, és útil. Francament, la història i sobre tot la naturalesa són, podriem dir, molt múrries a l’hora d’enviar missatges. I la corredissa dels contractes dels ídols futbilistes ha coincidit en el temps amb la negativa de la política europea a col·laborar amb les ONGs salvadores de vides en alta mar, amb el greuge d’acusar les víctimes d’enemigues i a les ONGs de terroristes. I els dos problemes són tractats per la premsa de fets normals del dia a dia. Són dos exemples, n’hi ha molts més, que de la dignitat en fan un mal i de la indignitat una norma de convivència. I pensar que l’esport és una activitat de relacions humanes solidàries i de convivència! I ens diuen que estem en una etapa de la humanitat molt avançada i de progrès. Una dita castellana ens confirma que encara hi ha molt a fer: “a Dios rogando y com el mazo dando”.

EL PATINATGE UN ESPORT IMPORTANT A LA MEVA VIDA

En la meva vida la importància d’un esport no està basada en el seu exercici sinó en el valor pedagògic en la vida de les persones. Els patins sobre rodes em feren molt feliç passant el relleu al patinatge sobre gel. No he estat un bon patinador, malgrat haver-ho intentat, però la Fecderació Catalana de Patinatge m’honorà amb la Medalla d’Argent per la meva tasca en el patinatge de base i el seu valor social. Partits d’hoquei de patins de rodes em feren gaudir la bellesa del patinatge i el valor pedagògic d’aquest esport. Eren els primers anys del 1960 quan l’hoquei sobre patins em feu molt feliç. Concretament una partit Espanya-Itàlia jugat al Palau d’Esports de Barcelona. No recordo l’alineació però un palau ple de gom a gom d’empeus aplaudint una jugada, enviava un missatge transcendent, transcendent perquè l’endemà el mateix jugador fou xiulat. Aquest fet em va fer reflexionar sobre el valor dels jugadors genials. No citarè el nom per respecte al jugador que de veritat era excepcional. Peró l’excepcionalitat no sempre té continuitat, és intermitent. I curiosament, el 8 del 07 del 2019 un Espanya – Itàlia de la WRG em fa retornar més de cinquanta anys enrere gaudint d’un altre partit d’hoquei sobre patins. Per atzar i curiositat el vaig trobar a la televisió catalana Esport3 i no em va saber greu haber-lo visionat, tot el contrari em va rejovenir més de cinquanta anys. Vaig gaudir d’un hoquei sobre patins amb més rapidesa de moviments i amb el desafiaments de més perills de caure i amb una tècnica molt més automatitzada per exigències de la velocitat que demana més rapidesa d’inspiració d’idees i amb unes dianes artísticament més expressives i efectives. Vaig gaudir d’un Espanya-Itàlia, que per a mi era un Cataluya-Itàlia, amb els meus respectes a la política espanyola, un partit físicament inspirat, psíquicament creatiu i humanament amb la dignitat d’un tu a tu globalitzador. La grandesa de l’esport es valora molt per tot el que representa de solidaritat humana però, a la vegada, per la transcendència que comporta la seva pedagogía de formació que de les caigudes, fruit del voler més i més, representen la qualitat esportiva i humana del jugador. A tothom li agrada la victòria i l’Espanya - Itàlia la van perseguir amb esforç, lluita, idees i solidaritat. L’emoció d’una títol mundial hi afegeix el valor afegit de sentir-te més global en la imatge mundial del civisme esportiu, i millorant l’esportivitat, enriquint la dignitat personal. I en aquest aspecte cal adonar-se que el fet de perdre també significa ascendir en l’escala de valors humans. La técnica de la televisió em va fer reviure un ahir esportiu molt estimat amb un avui artísticament dissenyant un futur.

I mentre contemplava el partit, un nom molt estimat em feia companyia, el molt bon amic Tito Mas que al seu costat vaig gaudir de l’esport i d’alló que l’esport aporta pel benestar de les persones. La genialitat del seu joc definia la genialitat d’una persona digna. I parlant amb ell en familia m’ho va demostrar. El patinatge, de rodes i sobre gel, és art de dignitat humana i global. Defensant un títol sempre, la corona de llorer serà per l’esportista de cor. He complert els noranta anys i l’esport encara em fa viure el nen que he estat i sóc.

Tito Mas portava l'esportivitat en la sang amb una exigència que no entenia la passivitat, sempre alerta, tant en l'espor i millor en la vida.

EM PREGUNTO, PERQUÈ FOU ELIMINAT EL BARÇA?

La meva postura en el camp de l’esport és la mateixa que en la de la política, la filosofia primer i abans que les institucions. Òbviament que com tota persona que estima l’esport desitjo el bo i millor pels de casa. Certament que desitjava la victòria del Barça davant del Liverpool, però preferia la victòria de l’esport amb un bon partit. No nego la confiança que desperten alguns jugadors, encara que jo pensi que un fenòmen no és garantia de victòria, ni de bon joc. I el patit Liverpool-Barça m’ho va confirmar. Sobre el paper les ventatges eren pels catalans, però una de les condicions humanes rau en el fet de conjugar la passió amb la tècnica. I en el parttit de referència aquesta coordinació no va existir. Amb tota sinceritat i sense voler ofendre a ningú en el partit en questió hi mancà intel·ligènia emocional. He buscat culpables. Desprès del 3-0 assolit en el camp del Barça, l’eufòria es disparà. El camí que faltava fer estava sembrat de flors i violes i la victòria era cantada perquè el Barça era superior i no podia repetir el resultat negatiu de Roma. I es va repetir. I no culpo a la falta d’interès i de voluntat per part dels jugadors i dels tècnics, com tampoc de la bona voluntat de la prensa, però aconsellaria a tots una profunda reflexió i penso que trobarien en ells mateixos la responsabilitat. Recordem que el dret a equivocar-se és una realitat humana i que aquest dret quan està dominat més per la passió que per la raó porta a resultats no desitjats. És veritat que la passió és creativitat però la raó li dóna carta de naturalesa. I en el partit de referència hi faltà intel·ligència. I aquesta circumstància fou provocada des de la premsa oral i escrita. La propaganda televisiva va donar més ales als contraris que no pas als del Barça. La passió crea situacions sovint incontrolables de jugades que tenen tot el caràcter d’extraordinàries i la pilota se’n va als núvols, no entre els pals. No es gens bo saltar al terreny de joc amb una auto-confiança passional que mai és prou controlable. En el partit de referència es confiava incondicionalment en un jugador i aquest jugador no fou decissiu. No ho fou perquè les seves condicions psíquiques estaven agarrotades per una auto-confiança esperançada i provocada des de l’exterior i el contrari sense els super-classe i amb el temor, van saber raonar la por de perdre amb la tècnica i amb la resposta a la superioritat del contrari que amb la serenor necessària va donar els seus fruits. No el vaig veure el partit, el vaig seguir per Esport3. I em vaig reafirmar en la meva opinió. És va passar de l’eufòria confiada a la desil·lusió sense resposta. Sincerament em va fer la impressió que el desenvolupament del partit i el seu seguiment televisiu de TV3 palesava un deficitari plantejament del coneixement de la realitat del ser humà. La persona en totes les situacions de la vida, i jugar un partit de futbol n’és una, està subjecte al domini de la seva llibertat que coordina els moviments mitjançant la força de la passió i l’ajuda de la raó. I sincerament, al partit que comento li sobrava passió i li faltava intel·ligència. El Liverpool va fer alló que havia de fer, plantejar el partit amb intel·ligència malgrat les adversitats de no poder comptar amb els millors i el Barça va saltar al camp amb la seguretat que tenia guanyada l’eliminatòria. Aquesta fou la impressió que em va donar la informació televisiva rebuda. I la meva reacció fou: un acte d’humilitat, sovint, és més fructífer que una victòria. Penso que el partit fou una bona lliçó per valorar positivament l’esport. La foto és prou significativa per entendre millor el partit.

JOAN CASTILLO, PRESIDENT DE L’ESPORT CLUB GRANOLLERS

El 3 de març de 2019 el club de futbol granollerí complirà cent sis anys. El seu primer president fou una personalitat en el camp de la medecina i una personalitat en el món del civisme treballant per la dignitat de la seva ciutat i de Catalunya. Perseguit per la política però estimat per la seva gent i coneixedor dels valors del futbol per portar arreu el nom de la seva ciutat. La trajectòria del club ha estat marcada pel canvi de nom. Esport Club Granollers va passar a Granollers Esport Club. Acabada la incivil guerra, s’obligà el canvi de nom a Club Deportivo Granollers per retornar a inicis dels anys 1980 al nom d’orígen. Des de la seva fundació fins avui té l’honor d’haver estat una entitat esportiva capdavantera en el camp i en la formació. I la história té cops amagats. El president elegit el 2019 és una persona esportiva en el camp de joc i en l’aula formativa. És una persona que farà brillar el club, obedient a la lletra de l’himne de l’entitat que la tornada de cada estrofa repeteix: “Endavant,Granollers, amb futbol pioners”. El meu coneixement del nou president em porta a l’etapa formativa. El Joan Castillo que vaig conèixer era un esportista de base i més de quaranta anys desprès conec el Joan Castillo, president. La personalitat que em va fer conèixer el seu comportament en l’etapa formativa humana i esportiva em dóna prou credibilitat per afirmar que des de l’autoritat que li pertoca en l’actual configuració esportiva de l’entitat, actuarà eficaçment perquè estima l’esport i estima Granollers. I la seva estimació en l’etapa formativa no tot foren flors i violes, encara que les flors feren gaudir del flaire de les seves essències atlètiques, tècniques i futbolístiques. Era un jugador que en el camp cridava l’atenció per les seves respostes físiques. En un partit, una persona que seia al meu costat em va dir: Com és que remata tant bé de cap amb els salts que fa? La meva resposta fou: per què també és un bon gimnasta. Una persona que de jove va saber escollir bé. I aquesta capacitat d’escollir no es perd. I amb els companys de junta que té, estic segur que l’Esport Club Granollers pot recuperar l’afició dels seus anys més brillants. I la meva opinió es basa amb una dada que, massa sovint no es compleix, és una persona amb un gran respecte a la gent. I quan l’he felicitat pel nomenament m’ho ha demostrat amb alguna cita d’estudiosos de l’esport i de la psicologia humana. Només demano a l’afició un recolçament total al nou president i a la seva junta. Des de la responsabilitat social de la presidència la junta que presideix Joan Castillo aconseguirà de l’Esport Club una nova etapa de bon futbol i bon esport a dintre i fora del camp. Una etapa que els jugadors del Granollers, eixits de la pedrera siguin desitjats pels clubs de primera línea i els aficionats repeteixin els dos primers versos del l’himne “un equip de futbol amb identitat / és aquest nostre i tant estimat”.

KÉDOUGOU , POBLE AMIC DE GRANOLLERS

El BM Granollers des de la seva fundació ha estat una entitat que la germanor en les seves relacions esportives ha estat una constant a Espanya, Europa, el Japó i ara al Senegal (África). La implantació de l’hanbol al Vallès Oriental tè en l’entitat granollerina un gran pedagog que amb la paraula i la pràctica portava a diferents pobles el nou esport per fer-lo desitjable. I la resposta són els clubs d’handbol importants, a tots nivells, al Vallès Oriental. En tinc una experiència agradable que ha estat mollt  enriquidora culturalment i esportiva que em fou guardonada amb la Medalla d’Argent de la Federació Catalana. I aquesta ADN de l’handbol granollerí ha estat l’abraçada germana amb l’handbol de Kédougou, una abraçada que per a mí esportivament em produeix una gran alegria, per què l’esport femení estava ofegat per la famosa cistella de “los labores” i jo havia defensat en els meus escrits la necessitat de l’esport femení i sortosament l’handbol femení granollerí s’ha situat a primera línea nacional i en un futur molt proper també si situarà internacionalment. És veritat que en els dos equips, masculí i femení, de la Divisió d’Honor hi tenen fitxa un jugador i una jugadora de Kédougou que han estat les persones responsables de la nova relació. La representació granollerina estava formada per jugadores juvenils i júniors que han desenvolupat un bon hándbol assolint la victòria del TORNEIG DE L’AMISTAT DE KÉDOUGOU, jugat per cinc equips senagalesos i el BM Granollers. Però més important que el joc desenvolupat ha estat l’empremta de les relacions humanes que amb l’esport han obert els braços d’una germanor, en la que perdent i guanyant les jugadores africanes i granollerines, han viscut i segons les declaracions llegides a la premsa tindran continuitat perquè en l’actual 2019 volen que equips de Kédougou participin en la GRANOLLERS CUP del més de juny. Són molt significatives les paraules de la jove jugadora granollerian de 16 anys, Carla Hinojosa, que defineixen amb veu de maduresa juvenil l’objectiu de l’esport. Transcric amb el seu permís:”Abans de marxar, el viatge ens feia respecte per l’aspecte cultural però hem pogut veure que anar al Senegal no és gens perillós. Hem fet amistat amb les jugadores senegaleses i ens hem sentit molt unides a elles tot i ser rivals, un ambient que trobo a faltar a les competicions. Dinàvem amb elles, passaven nits juntes i, malgrat barreres com l’idioma i la llunyania, hi mantenim el contacte”.

Des de la meva filosofia política, les relacions humanes a través de l’esport són indispensables per configuarar una humanitat en pau i aquesta contesa esportiva femenina de noies joves m’ha confirmat la idea que tinc del futur democràtic de la humanitat i no és altre que “tinguem fe en els joves exemple de dignitat humana”, d’aquesta dignitat que han passejat pel Senegal les joves jugadores del BM Granollers. Una vegada més estic molt content perquè l’equip de Granollers confirma el títol del meu llibre BM. GRANOLLERS, CAMÍ D’UNA FILOSOFIA.

ORGULL BM.GRANOLLERS, honor d'una ciutat esportiva.