L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 27 de febrer del 2018

Una foto de l’Hanbol Granollers que porta cúa


Personalment no em va agradar la publicitat de la fotografia però penso que he entès el fet. Undargarin, malgrat tot l’enrenou polític, judicial i económic, estic segur que encara sent l’esport de l’handbol que el feu famós. Dissortadament una altra fama li ha barrat moltes portes. Hem d’entendre la seva situació actual a Suïssa, que penso no és on hauria d’estar, però com a persona té tot el dret del món a defensar-se i procurar la seva llibertat, que en l’actualitat no és justa i sí, manipulada. Té possiblement més culpa la política i la justícia espanyoles que no pas ell i estic convençut que sense el recolzament, que tenia per estar casat amb qui està, no hauria comès els delictes castigats amb presó a la que no ha entrat i segurament no hi entrarà mai. Per aquelles raons difícils d’explicar viu lliure a Suïssa. Una pregunta, els seus amics que van a Suïssa no poden relacionar-se amb ell? Tinguem present que en la seva etapa de jugador del FC Barcelona tenia força amics a Granollers dintre l’handbol local. Si el BM Granollers juga a Suïssa no pot anar a veure el partit i saludar els seus amics? Penso que humanament seria un comportament a l’alçada de la injusticia que se li permet viure. Saludar un amic, no significa aplaudir els errors. Si es volien fer una foto, per què no? Publicar-la, penso que ha estat una irreflexió i un error. És el retret que jo li faig. Però hem pensat que aquesta visita i aquesta foto el puguin haver confortat vivint el problema que viu, que malgrat en llibeertat, està senyalat arreu on vagi? L’humanisme no està renyit amb l’amistat i amb la comprensió. A un amic li ha de saber molt de greu una problemàtica com la que comento i donar la mà en temps difícils és molt important per ajudar a tornar a la nornalitat. El BM Granollers no ha de sentir-se ofès per rebre la seva visita i acompanyament de l’equip durant el partit. Rebre’l, allargant-li la mà fou un acte de civisme i creatiu de bona convivència. El culpable, i ell ho és, davant de fets com el que comento es deuen sentir més animats per recuperar la credibilitat perduda i ajudar és humanitat. No aprobo la publicació de la foto, no per què ho trobi malament sinó perquè s’ha de tenir cura de la imatge del club i no tothom reacciona igual i tenir cura de reaccions culpabilitzadores és obligat. Només afegir, que em sap greu la pèrdua del partit, però estic convençut que diumenge superarà el BM Granollers la diferència de tres gols. La meva felicitació per endavant. A guanyar  amb el crit del club “pit i collons”. Crit de l’etapa de Pep Vilà.

dissabte, 24 de febrer del 2018

Adéu a la Copa de la Reina, una benvinguda a la bellesa de l’esport.


La qualitat que més em convenç der la pràctica esportiva és la seva capacitat de configurador social. Totes aquelles altres circumstàncies que directament o indirecta tendeixen a marcar diferències  qualitatives són un llast que el bon esportista n’ha de prescindir, oblidar i rebutjar. Guanyar o perdre no sempre és mesura de millor o pitjor. Quan es perd amb qualitat l’esport hi guanya i la convivència ho celebra. L’equip femení del BM Granollers palesà en el partit d’anada de la Copa de la Reina una qualitat esportiva de matrícula d’honor davant d’un equip de la mateixa qualitat i la diferència en el marcador feia somiar. Somiar és sempre una empenta endavant. La empenta no va faltar però el somni es va esfumar, i el bon gust esportiu queda. Amb tota sinceritat no m’ha estranyat la remuntada de les gallegues i tampoc he deixat de confiar en les granollerines. La competició es mesura pel lloc que s’ocupa en la classificació i en poques ocasions es valora el fet de ser-hi. Personalment dóno més importància al ser-hi que als títols, que tenen la  seva importància però també un xic de complicitat de menys-preu del perdedor. I distingeixo molt bé qui menysté i qui no. I massa sovint el menysteniment és una auto-acusació del perdedor. I aquesta condició condiciona massa la psicologia del jugadoir o jugadora minvant-li facultats. I aquesta és una lluita interior que el jugador o jugadora que la pateix veu com els seus esforços traixen l’esforçs físic que es fa. Un exemple personal. Arbitrava un partit d’handbol a Manlleu i dissortadament el meu arbitratge va ser força dolent i com més procurava no equivocar-me, més errades feia. En la mitja part, parlant amb un dels entrenadors, contesto a la seva pregunta: quan un jugador teu s’equivoca massa, el pots fer seure al teu costat, el relaxes i pot tornar a jugar recuperat. Però a mi no em substitueix ningú. Entenc el joc d’un equip que lluita i s’equivoca massa sovint, perquè els sentiments poden ajudar a guanyar però també d’acord amb les circumstàncies poden portar a a perdre. No puc valorar el partit de les granollerines a Galizia, però estic segur, al menys aixó he llegit, que van caure amb el cap ben alt i aixó esportivament és una victòria. Aquestes paraules volen ser una felicitació per la campanya que desenvolupen mantenint la categoría i lluitant entre les millors. Els títols no trigaran. Sempre comento que la millor copa que ha guanyat l’equip senior del BM Granollers és que no ha perdut mai la categoría a la pista. I espero poder afirmar que aquesta és també la filosofia de l’equip femení. La qualitat és la copa que pot assolir tothom, la copa trofeu només un equip. La competició busca aquesta guardó. Ser esportista ho palesa la copa de la qualitat. Adéu a la Copa de la Reina, però la primera la poden guanyar les granollerines. És una de les facetes de l’esport.


dimecres, 21 de febrer del 2018

M’agradaria entendre la filosofia esportiva del Barça


No negarè que és un gran club en el mapa  mundial del segle XXI, però cap a on camina? És només una gran club, és un referent, és un innovador, forma part de les entitats que fan progressar la història? Són moltes preguntes i no trobo la resposta. I em sap molt de greu, perquè en  el Barça hi tinc molts bons amics, encara que jo no en sóc, però m’agradaria que representès millor i amb més credibilitat el seu catalanisme. Els darrers dies he visionat tres partits, de tres esports diferents, amb la presència del Barça. Hoquei gel, furbol i bàsquet. També la presència d’algun atleta. L’hoquei gel és un esport minoritari a Catalunya i a Espanya. El partit el va oferir TV3 i aixó és molt important. Però alló que no ho és tant és perquè jugava el Barça malgrat que s’enfrontava a l’equip més antic de Catalunya, que és el Puigcerdà. I es notava que TV3 tenia els ulls oberts pels de la capital catalana. Però que es repeteixi la televisió entre els dos partits i aquí cal agraír la força de convocatòria del Barça. Un altre partit, que em va desconcertar, fou la final del Campionat de Copa de Bàsquet, guanyada pel Barça davant del Madrid. No ho entenc. Un nou entrenador canvia la mentalitat i el Barça torna a ser el gran equip internacional. Què fallava? No se m’acut cap altra idea que els jugadors no s’hi trobaven bé amb l’entrenador que tenien. Hi havia una distensió que psicològicament minvava facultats, treia il·lusió i els resultats eren dolents. I em pregunto, el grup tècnic i directiu del Barça, era tant cec que no s’anadonava? Hi falta filosofia de progrès? Penso, honestament que hi sobra política de diners, de jugadors cars de fora, oblidant la pedrera catalana que hi és. El mateix equip del Barça ho palesa amb prou claretat. El tercer partit, ha estat amb el Chelsea i no hi vaig veure, malgrat que va fer el gol, la veritat del millor, diuen, jugador del món. La jugada del gol de l’empat va originar-la Iniesta i Messi només va empènyer la pilota. De qui era el mèrit. De Messi, no. La part de partit visionada la vaig fixar en l’actuació del geni argentí i francament em va desil·lusionar. No va crear cap perill. El del gol el va crear un altre. És veritat que la psicología no acaompanya sempre com ens agradaría, però hi vaig trobar a faltar més jugadors de casa, que hi són i sé, per experiència, l’interès del Barça i em pregunto, perquè no en treu més profit? No ho entenc. Penso que cal tornar a mirar més els de casa que no invertir tants milions amb els de fora. En el partit contra el Chelsea hi tenia dos jugadors punters, formats al Barça, perquè han d’anar a l’estranger a demostrar la seva vàlua? Francament no entenc la filosofia esportiva del Barça. I no serà per manca de recolzament popular.Falta més presència de jugadors catalans. A la lliga de futbol espanyola hi participen més de dos cents estrangers. És tot un símbol per preguntar-se, cap a on va l’esport en la defensa de la identitat?

diumenge, 18 de febrer del 2018

KH7 BM Granollers, un equip amb projecció de futur.


La secció del l’handbol femení en el BM Granollers ha tingut una trajectòria en la que ha triomfat la voluntat de ser sobre l’orgull de figurar. Va començar amb força però les circumstàncies no foren prou favorables i la continuitat era difícil però van sembrar la llavor. I la llavor fructifica amb projecció de futur. I aquest futur el vaig intuir en l’espai que vaig tenir la sort de visionar del partit KH7BM Granollers- Mecalia Atlético Guardés. Havia llegit que el partit es presentava difícil per a les granollerines per la millor classificació de les visitants, però més que el resultat, molt meritori i que dóna confiança, alló que em va convèncer fou l’actitud de les jugades en la pista de joc. No es van sentir inferiors i em trametien amb el seu joc un sentiment de ser importants i ho van aconseguir. És un  molt bon resultat de cara al partit de tornada però millor que el resultat, que penso molt merescut pel joc desenvoilupat, alló que és esperançador rau en la qaulitat palesada en el joc i el control de la pilota en moments de conmpromís. Hi vaig llegir un lliurament a l’equip per demostrar conjunt i un tractament digne del contrari, desafiador, és veritat però no insultant i una voluntat de ser millors. I a la seva pista ho van aconseguir. Què succeirà en la pista contrària? Sobre la taula, tot es possible. Però aquest possible em va semblar que manifestava una inclinació vallesana. És veritat que els resultats són importants a l’hora de la veritat, però també ho és que aquesta hora és molt indicadora envers el futur. Espero una victòria a Galizia, però la victòria que més celebrarè serà la del joc amb projecció de futur. Que el van demostrar. Em van satisfer els dos equips, però alló que em va fer més feliç va ser contemplar un joc d’una  demostració de vida. Per què la vida és veritablement un joc. I la millor victòria és el saber jugar-lo. I les granollerines em van demostrar que en sabien. Enhorabona per la victòria en el partit d’anada i sigui el que sigui el resultat del partit de tornada, també enhorabona per saber-lo jugar.

dimarts, 13 de febrer del 2018

L’esport del gel enamora l’avi que estima l’esport


El cap de setmana de la segona setmana de febrer l’avi va gaudir la sort de trobar la retransmissió del partit d’hoquei sobre gel entre el Puigcerdà i el Barcelona. Certament que fou una estona de somnis. L’esport del gel és un dels més estimats per l’avi. Amb ell va merèixer la medalla d’argent de la Federació Catalana de patinatge sobre gel. L’avi el Puigcerdà el porta al cor. Ell en va ser promotor els anys cinquanta del segle passat quan una onada de fred va originà una capa de gel de més de mig metre de gruix, de tal manera que la gent podia passejar-hi tranquil·lament creuant el llac en totes direccions. Si no recordo malament era l’any 1956. I comprovà seixanta anys desprès com familiars i amics dels iniciadors de l’esport del gel tornaven a patinar damunt del llac gelat, desvetllà una emoció intensa. Fou una llàstima que per segons es perdès un partit que el Puigcerdà tenia dominat. La veterania de jugadors professionals del Barça va posar-hi la cirereta i encara que fos amb dubtes, els àrbitres el declararen triomfador. A mi em va fer la impressió en la repetició de la jugada per tele que el rellotge ja havia sonat quan es va fer el gol. De totes maneres cal felicitar al Puigcerdà perquè és un model de deportivitat i fa més de mig segle que és protagonista del gel a Catalunya i a Espanya. El primer Campionat de Catalunya d’Hoquei sobre gel el van jugar a Núria el Club Alpí Núria i l’Escola Pia de Puigcerdà, dirigida per Pere Dosta, jugador i capità amb el resultat de 2-1 favorable al Núria.
L’any 1956 al bell mig del llac es va jugar el primer partit d’hoquei sobre gel a Puigcerdà en el marc d’una festa amb un partit, curses de patins i patinatge artístic.Viuen jugadors d’aquest partit que eren jovenils i ara superen els setanta anys i que estarán molt contens de contribuir en l’efemèride amb la seva presència. Era un diumenge i unes tres mils persones segons La Vanguardia en foren testimonis. I aquella, explicada en dos llibres de la història del club escrits pel Sr. Busom, fou el llençament de l’actual club, que enguany celebrarà els 60 anys de la seva fundació, recordant un torneig internacional amb el Puigcerdà, bàsicament amb alumnes dels escolapis i jugadors de la Cerdanya, el Núria i un equip suïs, que també portava patinadors d’artistic, Es va jugar en la pista construida a la banda nord del llac  i fou el llençament definitiu d’aquest esport a la Cerdanya. Hi ha molts noms a recordar i la memoria em falla però dos noms foren l’ànima, un d’ells en Joan Ramon,q.e.p.r, i l’altre Pere Dosta, també traspassat. I en aquells anys unes dades significatives, un dels fundadors feia els estics i un altre, feia patins de gel. Una autèntica lliçó de com es fa més volent que podent. En el festival de gel al bell mig de l’estany hi fou present la premsa de Barcelona i el NODO. Fou un triomf de l’esport, Puigcerdà amb el seu capítol en el llibre de la història de l’esport a Catalunya.

dissabte, 10 de febrer del 2018

L’avi que estima l’esport comenta el diari L’Esportiu


La veritat de l’esport català no es promociona com cal en la premsa esportiva catalana. Lector com n’és l’avi, ha dedicat un exàmen de continguts a l’Esportiu del dia 10 de febrer de 2018. El diari constava de 24 pàgines amb un domini aclaparador del futbol. D’elles 18 estan dedicades al futbol, en 3 es parla de bàsquet, en 2 d’handbol, en altres 2 als Jocs Olpìmpics d’hivern i repartits en les pàgines lliures dels futbol s’hi troben petites informacions de ciclisme, esquí, hoquei patins, golf i rugby. Senzillament l’avi ha deixat,  desencisat, el diari sobre la taula. I es pregunta, per què tan futbol i de molts esports ni una paraula? Òbviament que la premsa és un negoci però també és un servei. A Catalunya existeixen més de vint federacions esportives reconegudes per les respectives internacionals al costat de les no reconegudes que incomprensiblement són les més celebrades. Rarament he llegit comentaris als mèrtits esportius d’aquestes federacions catalanes que participen en campionats mundials amb resultats excel·lents per l’esport català. I la premsa catalana fa un trist servei a la categoria i qualitat dels esportites gairebé oblidats. A Catalunya existeixen dues entitats dedicades plenament a l’esport català com són l’ UFEC (unió de federacions esportives catalanes) i la Plataforma pro seleccions catalanes. Afiliades a l’UFEC hi a 71 federacions que donen fe de la gran capacitat d’acció de l’esport en les modalitats més inversemblants. En el número que l’avi ha analitzat només hi figuren 9 modalitats esportives amb una abrumadora presència del futbol. La realitat de l’esport dóna una imatge de la realitat política de la societat, perquè el futbol és en el món de l’esport el màxim representant del domnini del diner. L’avi defensa el futbol esport, està en contra del futbol diner. La persona futbolista esdevé un esclau de l’economia i davant d’aquesta perspectiva l’avi s’incomoda en gran manera quan es pretenen donar lliçons sobre els valorss esportius del futbol. Pensa que aquests valors dels que es parla s’han de treballar, promoure i educar els esportistes d’acord amb ells. Dissortadament en el món del futbol els valors són els diners i aquesta política necessita un reciclatge en benefici de la societat, perquè el futbol com esport és un configurador social. I el que fa avui dia dissortadament, és posar-se al costat del poder econòmic pervertint el necessari treball educatiu. És hipòcrita parlar de valors quan els fitxatges es mesuren per milions d’euros i les clàusules de rescissió de contracte per més de 100 milions. És una contradicció de la pedagogia esportiva perquè les competicions no estan pensades en l’esport per l’esport sinò per l’esport com fàbrica de guanyar diners. L’avi no té res en  contra de l’esport com un treball, però d’un treball amb unes pagues justes i raonables, no amb pagues que divideixen més la societat en rics i pobres. I en aquest camp, penso que la premsa esportiva no hi juga des de la pedagogia dels valors sinò des de la manipulació per fer diners. És molt trist que la premsa es vegi obligada a fer aquest joc. Els aficionats de les més de setanta federacions catalanes no se sentirien orgullosos d’una premsa que parèes d’ells, comentès les seves competicons, donès a conèixer els seus esportistes i donaría vida al diari? És una pregunta. L’avi pensa que   l’equilibri humà necessita la pedagogia de la formació esportiva. La premsa hi és necessària, però des d’els valors humans, perquè l’esport no té valors necessita i exigeix valors humans per poder ser un configurador social.