L’esport suspen al ministre Borrell

Fa uns quants anys que una foto del ministre Borrell fent de raier hem va despertar simpatia, simpatia que les seves actuacions com a polític socialista me les han fet perdre i només faltava el seu darrer enfrontament amb el Comitè Olímpic Internacional. Ha estat l’evidència de com es compleix la norma de la política espanyola de que no s’ha de barrejar política amb esport. El COI no ha demanat a l’estat espanyol el reconeixement polític de Kosovo, només li ha dit que deixi actuar als kosovars amb la identitat seva i darrere la seva bandera. Si accedir a aquesta demanda suposa el reconeixement polític de la independència, per la  meva part, benvingut sigui, però no és aquesta la questió. La coïsor la desvetlla el fet que el comunicat de la possible sanció el fes un membre català del COI i per altra banda han lligat aquest reconeixement amb el de la futura independència de Catalunya. Francament el comportament del ministre Borrell no té altra explicació que l’esport a Espanya el controla  l’estat. I l’enfrontament és tan evident que ha gosat acusar al COI de mala fe. La força de l’esport a Catalunya és molta i potent i reconeguda internacionalment. És tan potent que la catalanitat fou el gran argument del fundador suïs del Barça que salvà el club de l’amenaça de desaparició quan portava escassament un deceni de la seva fundació. I la barreja de la política amb l’esport fou el motiu per desterrar al president fundador del Barça amb motiu de la xiulada del públic quan una banda de música anglesa  per error interpretà  l’himne nacional pensant que era el de Catalunya. La persecució d’esportistes, clubs i manifestacions esportives de color català és una constant en l’estat espanyol. I aquesta postura d’enfrontament amb el COI, el motiu no deixa de ser una manipulació de l’esport a la vegada que és un atac frontal contra Catalunya. El comentari del Diario El Mundo ho deixa molt clar:” Aixó suposa un reconeixement de facto de la independència kosovar i trasllada altres moviments sobiranistes – els catalans – que la secessió és possible per a qualsevol territori encara que violi totes les lleis”. L’acusació de violar totes les lleis, afirmo que és una demostració fenomentalista pròpia d’una dictadura i una flagrant manipulació de la llei natural del dret a la llibertat i de les lleis europees que l’estat espanyol està obligat a complir i no compleix, ni està disposat a fer-ho com ho palesen els incompliments de sentències de tribunals internacionals i els enfrontaments amb estats d’Europa per disentir en els motius de sentències condemnatòries. L’esport no pot ser diferent. És la filosofia de l’ Espanya, una, grande i libre” de les paperetes qie l’aviació de Franco llençava quan la retirada dels republicans i jo vaig collir dels camps de casa meva i un senyor gran que vivía a casa refugiat, quan les va llegir, exclamà: “Mare meva, ja ens podem preparar”. Jo tenia 9 anys. Fa anys que la recordo i quina raó tenia el bon home. El que no pensava aleshores era en l’esport. Però no se n’escapa d’aquesta filosofia de la política de l’estat. Sr. Borrell, repasi i reflexioni sobre els missatges que els independentistes enviem a l’estat i desi en la seva memòria: Espanya agrairà a Catalunya lo molt que li déu i la voldrà per aliada en la independència.Sr. Borrell aquest nen ara té 90 anys.

El dret a competir.

La porta d’entrada a les grans competicions internacionals rau bàsicament en la qualitat de l’esportista. No nego que defensar el teu país és un dret i un honor i també pot ser un deure, i aquest deure pot gaudir d’excepcions. Ha estat una alegria per a mi llegir l’avís del COI de tancar les portes a organitzar competicions internacionals a l’estat espanyol si no es compromet a reconèixer el dret dels esportistes kosovars a participar en esdeveniments internacionals amb el nom del seu país. Ja van tenir problemes per participar en els Jocs mediterranis de Tarragona i darrerament a Madrid en el Campionat Mundial de Kàrate. L’esport és una manifestació humana de les persones i un dret d’aquells que assoleixen una qualitat excepcional. Ja era hora que una organització Mundial li toquès el crostó a l’estat espanyol. No hi ha cap dubte que el problema és polític perquè suposaria reconèixer la independència de Catalunya creient que negant la de Kosovo l’evitarà millor. El greuge es fa a les persones i també a la història. M’han cridat l’atenció les paraules de Samaranch, membre del COI  i fill de qui fou president, quan afirma:”Espanya ha estat sempre una grandíssima font de solucions…” per exemple l’actuació del seu pare que gràcies a ell va impedir el COC, Comitè Olímpic Català. I al respecte dues observacions. La primera invitació per formar part amb tots els drets del COI es va fer a Catalunya els anys 20 del segle passat i fou l’Espanya de les grans solucions qui ho va impedir politicament. Però, Catalunya no va perdre l’esperança de  poder participar en els Jocs Olímpics i a Catalunya es va fundar el primer COE espanyol amb residència a Barcelona. I el famós equip de futbol de Zamora, Samitier i Alcàntara va poder participar en els Jopcs Olímpics dels anys 20 del segle passat. Els Jocs Olímpics de Barcelona eren una oportunitat per organitzar el COC i fou l’estat qui ho va impedir empressonant també a independentistes catalans a qui la Justícia Europea va donar la raó i Espanya no en va cas. Les grans ssolucions espanyoles van tancar la porta a la federació de Patinatge que havent estat admesa fou expulsada per imposicions del govern espanyol. I malgrat tot l’esport català ha estat admès per federacions internacionals amb participacions verdaderament de qualitat mundial. Com exemple la Selecció Catalana de Futbol Sala, actual campiona europea, disputarà enguany el Mundial sub-20 a Colòmbia i el corredor de muntanya Pau Capell ha conquerit enguany el títol mundial d’ultra trails. La UFEC pot facilitar molta informació de la presència esportiva catalana en competicions internacions amb un nombre important de federacions catalanes admeses per les internacionals corresponents.I també la Plataforma de Seleccions Catalanes, de la que sóc soci. I el COI ho sap i coneix molt bé l’esport català i no està disposat que la política sigui esportivament un impediment per a molts esportistes amb qualitat excepcional. M’agradarà comprovar la “grandíssima font de solucions”. Tinc molt clar que el COC es mereix ser acceptat pel COI per història i qualitat dels seus esportistes. Només la política és l’obstacle i molta culpa és de Joan Antonio Samaranch.