Un nou esport posa Catalunya en l’elit internacional.

Catalunya, amb un treball convincent i sense fer soroll, es va internacionalitzant i el món de l’esport corrobora els seus drets. Aquest més hem celebrat la notícia que la Selecció Catalana de Korfbal ha aconseguit la medalla de bronze en el campionat mundial celebrat a Holanda. Un esport poc conegut, que no surt gaire per televisió però que pas a pas, va situant-se i enguany ha confirmat amb mèrits propis formar part de l’elit mundial. L’esport del korfbal és l’únic en el món que els equips el formen a parts iguales, homes i dones. A Catalunya és un sport relativament nou per què els primers moviments daten de l’any 1982 en que es  fundà l’Associació Catalana de la promoció d’aquest esport. Els seus directius i esportistes guanyaren l’any 1997 el reconeixement de la Federació Internacional i el 9 de juliol de 2004 es constitueix la Federació Catalana de Korfbal i el 29 d’octubre de 2005 es reconeguda definitivament, reconeixement que comporta també el del Comitè Olímpic Internacional. Des del seu reconeixement provisional que la selecció catalana d’aquest esport ha participat en les competicions internacionals europees i mundials, millorant en cada competició fins la d’enguany que ha lluitat per les medalles assolint la de bronze.

Personalment, com un avi que estima l’esport, valoro molt positivament aquesta medalla perquè explica el treball senzill, humil i callat que es fa a Catalunya i amb els ressons d’arreu del món va guanyant aquella internacionalització que donarà l’abraçada definitiva a l’hora de proclamar al món que Catalunya és un nou estat independent europeu. La federació catalana de korfbal forma part de la UFEC, unió de federacions esportives catalanes, que entre elles un nombre d’unes vint han rebut el reconeixement internacional. Si Joan A., Samaranch no haguès polititzat els estatuts del Comitè Olímpic Internacional, Catalunya amb el nombre de Federacions reconegudes internacionals, en formaria part de ple dret. És molt important que els èxits internacionals d’esports minoritaris de seleccions i equips catalans es popularitzin, es facin conèixer i tinguin el ressó internacional corresponent, com enguany han celebrat el Grup gran de patinatge artístic d’Olot i el grup petit de Parets del Vallès i el d’una patinadora de Mollet que ha estat guardonada amb  medalla en una competició internacional. Penso que és necessari que la premsa catalana escampi arreu del país els triomfs de tots els esports catalans, no només dels grans, sinò també dels no tant grans però igualment importants en la internacionalització de Catalunya. La meva humil insincera felicitació a la Selecció Catala de Korfbal i a la seva Federació.

Super Copa Catalana de Futbol 2016

Vaig seguir el partit per televisió. I em va causar un sentiment de decepció, no pel joc, sinó pel missatge que em va semblar poder-hi llegir. Una festa catalana del futbol amb la presència dels dos màxims representants del futbol català. I la primera pregunta que em vaig fer fou: són verdaderament representants del futbol català els equips alineats? Qui fa que una activitat sigui catalana, el subjecte o l’objectiu? Els dos equips representaven realment la veritat del futbol català? Tal vegada del futbol que es fa a Catalunya, no ho nego, però que sigui català no m’ho crec. I quina festa! Per començar, hi vaig posar molta atenció, cap jugador dels dos clubs va cantar l’himne nacional de Catalunya. El llavis de cap jugador, seguint les imatges de la tele, van fer cap moviment. Molt trist. Davant de la realitat, em pregunto, quants d’elles eren verdaderament catalans? Aquesta va ser la primera decepció. Les alineacions, la segona. Si de veritat la Super Copa era una festa de la veritat del futbol català, com és que un dels equips només presentava sis jugadors de lla plantilla de la Divisió d’Honor? És veritat que tenia jugadors lesionats, però i els que no? La plantiilla penso que la configuren vint-i-quatre futbolistes, descomptats els vuit lesionats, en quedaven setze. No ho entenc. Van poder més les normes futbolístiques que la festa catalana del futbol. Així no es defensa la catalanitat i l’esport a Catalunya és un creador de convivència, fet que sobre la gespa no es va veure. El resultat, fou de sort o de bon futbol? El gol, una molt bona jugada. Però la victòria la va decidir la sort i la sort va decidir a favor del club que havia respectat millor la festa. És el que penso i em sap molt greu. Tot em porta a preguntar-me: val la pena celebrar-la? Amb la imatge viscuda no. No es pot donar la sensació de cobrir l’expedient. L’esport català és molt més que l’espectacle viscut. El futbol realitzat no em va agradar, perquè per una banda dominava la precipitació que és la base del descontrol i per l’altra, tant per un conjunt com per l’altre, la creativitat fou molt feble. Penso sincerament que Catalunya és mereix una festa del futbol més creativa, significativa i més catalana, referint-me als jugadors.

Clariana amb l’esport

L’esmorzar de forquilla del més d’octubre, que organitza l’entitat cultural granollerina, dedicava el tema de la conversa l’impacte de ser jugador del Barça. I el ponent, un granollerí, Ramon Alfonseda. La seva trajectòria esportiva comença a l’edat de tretze anys, arriba a jugar en el primer equip i en l’actualitat President de l’Associació de jugadors del CF Barcelona. Alfonseda viu intensament el futbol, i porta el barcelonisme arrelat fortament al seu cor. Persona humil i senzilla que va gaudir del seu dia de glòria quan en la final de Copa contra el València va el gol de la victòria amb el segell de gol estrella. En la seva exposició ha fet una anàlisi de les entreteles del Barça i del rol que viuen els jugadors del primer equip que se senten el centre del món. Ser jugador del Barça sempre ha portat un segell de qualitat que obre moltes portes, també alienes a l’esport. La dimensió actual del Barça d’avui no té res a veure amb el dels anys posteriors a la guerra i en el segon mil·lenni s’ha disparat volcànicament. En l’actualitat el Barça forma part dels factors globalitzadors de la humanitat. Però aquesta fugida astronòmica amb connotacions econòmiques milionàries no deixa, a vegades, entrar en les interioritats del club i descobrir el seu humanisme. Podríem parlar de les dues dimensions de l’entitat, una l’esportiva i l’altra la humanitària i formativa. Els valors astronòmics de jugadors del primer equip desdibuixen aquell treball que amb la tarja de presentació de l’entitat ajuda a trobar feina per a exjugadors que en la vida no tot són flors i violes, a donar sentit humà a l’escola de La Masia en la que es formen jugadors per a les diferents modalitats esportives, futbol, bàsquet, handbol, hoquei, atletisme, etc... i també a col·laborar organitzant partits amistosos de futbol, per exemple, veterans del Barça contra equips de nacions no massa desenvolupades. El debat ha estat intens, extens, enriquidor i a mi m’ha donat una altra dimensió del Club de Futbol Barcelona, en el que els diners són molt necessaris, es pot discutir el seu origen, però que les essències fundacionals de Joan Gamper continuen intactes i es milloren. Òbviament que en la seva tasca s’ha trobat amb entrebancs de tota mena, que tots pensem i no anomenem, però que amb la voluntat i treball de gent molt formada, Alfonseda n’és un exemple,

el fonaments de l’entitat són la solidaritat, l’humanisme i la dignitat de les persones. Ser del Barça, com sovint canten aficionats, és el millor que hi ha, no impedeix veure i reconèixer els problemes molt difícils de solucionar quan es tracta de diners. Dintre de la problemàtica del món de l’esport hi havia unanimitat en considerar la urgència d’una reorganització a nivell estatal de la programació educativa en la que la poca o nul·la participació de la formació esportiva dificulta la solució del fracàs escolar. L’esport és un factor indispensable per potenciar la intel·ligència i millorar el seu rendiment. I ho és a tots nivells, primària, secundària, batxiller i universitat. I en aquest aspecte el CF Barcelona hi col·labora. A casa nostra, al Vallès Oriental hi ha entitats modèliques en la seva tasca formativa i humanista. L’esmorçar del dia 26 d’octubre de 2016, organitzat per l’entitat Clariana, ha estat una d’aquelles activitats que des de la humilitat i sense fer soroll enriqueixen el nivell cultural i humà dels pobles.

QUAN ELS RESULTATS NO SÓN ELS DESITJATS...

He llegit a la premsa la classificació de l’equip femení de divisió d’honor del BM. Granollers. En aquest món tot és possible quan es juga amb fe. El defalliment corca el subconscient i multiplica les errades. L’esperança és allò darrer que es perd. Però per enfortir l’esperança hi cal la fe en un mateix i la convicció que s’és capaç de jugar millor. Dissortadament no puc combinar les meves hores amb les del partit de les noies per aplaudir-les. Aquestes ratlles volen ésser un encoratjament perquè estic segur que remuntaran l’escala classificatòria i continuaran en la Divisió d’Honor. Pel coneixement que en tinc a través de la premsa entenc que la gran renovació de jugadores pot haver enrederit l’assoliment de la intel·ligència col·lectiva i això esdevé perjudicial, sobre tot quan els resultats no són prou favorables. Al mateix temps l’handbol femení de divisió d’honor del BM Granollers és en el temps un equip jove que abans no assoleix la maduresa de la competició els resultats contraris poden esdevenir positius i molt més si el joc, malgrat perdre, és un bon joc. No sé si és una sort o una desavantatge no conèixer l’equip, però conec el club. I el club té potencial i experiència per solucionar problemes difícils i l’equip femení viurà aquesta experiència, n’estic convençut. És veritat que el subconscient fa males jugades i  i que la seva acció no és només efecte emotiu de la jugadora sinó dels comentaris exteriors si són massa negatius. Crec que el públic de Granollers no es desanima tan fàcilment i que quan cal sap empènyer i amb força. No sóc profeta, però m’arrisco. No sé amb qui jugarà el proper partit ni on, però les noies del Granollers faran un gran resultat. I serà el principi de la remuntada. Si alguna influència poden tenir les meves paraules, un consell, ja que estem en la celebració del 700 aniversari de la mort de Ramón Llull, per aconseguir mantenir la categoria. Un consell que li robo a l’autor mallorquí del seu LLIBRE DE L’AMIC I DE L’AMAT. L’amic li preguntava que tenia ell per estimar-lo. I la respongué, estima i ho descobriràs. Un primer pas, desitja la continuïtat, estima-la i la trobaràs. I un segon consell. Demanà l’amic a la intel·ligència i a la voluntat quina de les dues era la principal per assolir l’objectiu. I ambdues coincidiren que la intel·ligència perquè la intel·ligència genera coneixement i el coneixement desvetlla el desig. El desig és el principi de l’amor. I l’esport també es estimable. Que vol dir? Que és molt important dominar la pilota però ho és més el coneixement que tens de tu mateix per estar capacitat per controlar i com més et coneguis més desitjaràs jugar millor per dominar la pilota i aconseguir bons resultats. Autoconeixement aprofundit, coneixement de les companyes, coneixement del contrari i amb aquest coneixement desvetllaran el desig de guanyar i el del públic que amb els seus aplaudiments les portarà a jugar millor cada dia. N’estic convençut, l’equip femení no perdrà la categoria. Endavant, convençudes i amb alegria. El cor del BM Granollers no deixa mai de bategar. Un avi que estima el BM Granollers.

El COC en el camí de la independència i de la pau.

Quan vaig llegir a la premsa que l’UFEC i Pro seleccions catalanes ha ressuscitat el Comitè Olímpic Català vaig sentir un rejoveniment de més de vint anys. Als finals dels anys 80 del segle passat vaig arribar a creure que el COC seria una realitat a Catalunya perquè la seva trajectòria esportiva es mereixia aquest reconeixement. Però malauradament les il·lusions se n’anaren en orris per culpa d’una política que no coneix el valor de les entranyes dels pobles. Els primers anys del segle XX l’Agrupació Atlètica de  Barcelona fou convidada a formar part amb tots els drets del COI. La política s’hi creuà. Dissortadament mai Espanya ha fet cap pas important per agrair   allò que ha fet Catalunya en el món de l’esport i ha beneficiat a l’estat. Però dissortadament va ser un català que va tancar les portes al COC per ser reconegut internacionalment. És veritat que JA. Samaranch a les darreries de la seva vida va dir que en el món de l’esport seria allò que Catalunya volgués. Però de moment li va tancar les portes amb la modificació del reglament amb l’article que només en podien formar part els Comitès Olímpics dels estats. Jo, pobre de mi, pensava que es tindria en consideració l’oferta del COI de principis del segle XX. Espanya no ha considerat mai com agrair Catalunya quan foren catalans els fundador del Comitè Olímpic Espanyol, que tenia la seva seu a Barcelona i gràcies a aquesta iniciativa la Selecció Espanyola de futbol va poder participar en els Jocs Olímpics d’Amsterdam. Dissortadament la política espanyola no ha conegut mai la importància dels sentiments en l’assoliment de grans empreses, en el cas nostre, esportives. Pobre de mi.

Els treballs de l’ADOC malgrat ser positius, esdevingueren estèrils. I només faltava l’actuació del jutge Garzon fent empresonar un nombre considerable d’independentistes, tractats com a terroristes i de requisar les banderes catalanes barrant el seu pas als terrenys esportius en la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Una demostració de la justícia al servei de la política. És veritat que Europa donà la raó als empresonats condemnant Espanya a indemnitzar-los. Però la política espanyola va imposar la llei del silenci. Sortosament la història avança i estic convençut que l’esport català serà una força molt important en el camí cap a la independència.

El món reconeix el potencial de l’esport català i quina és la seva filosofia que té la seva qualitat en la formació de les persones i en la lluita per la igualtat. La força de l’esport català rau també en la realitat de formar part de la cultura, per què l’esport és cultura. Cultura física al servei de la gent. Òbviament que el diner també juga en el seu camp però un esport al servei d’un nou  estat independent serà un servidor a tots nivells de les persones. El COC amb la independència en la pau universal de la convivència.