Pep Guardiola, dignitat i transcèndencia esportiva.

Personalment penso que l’esport no té valors, necessita que els tinguin els seus fidels seguidors. Els valors defineixen la qualitat de les persones i aquesta qualitat es manifesta a través de les seves accions i paraules. El futbol no es practica perquè és digne sinò perquè mitjant el seu exercici la persona pot manifestar la seves qualitats i la seva dignitat. La qualitat del futbol i dels esports és útil per palesar els valors que el deportista defensa. Els valors bàsicament són psíquics però n’hi un que és material i que no fa cap favor a la dignitat de les persones com és la valoració económica de l’esportista, valoració que massa sovint està molt allunyada dels valors de la dignitat. Per què dedico aquest comentari a Guardiola? Precisament pel sentit dels èxits esportius davant l’atac injust que ha patit per lluir el llaç groc de la defensa dels polítics i ciutadans empresonats. La indignitat de sancionar-lo deportivament per arguments defensors d’idees de fidelitat al seu país en un país estranger, la història l’ha convertida en un nou èxit com és la setena lliga de futbol nacional en el seu palmarès d’entrenador a Catalunya, a Alemanya i darrerement al Regne Unit. L’entrenador sancionat per idees respon al sancionador fent al seu equip campió amb l’afegit d’abans d’acabar-se la competició. Pep Guardiola és un exemple de dignitat humana perquè una sanció injusta no ha minvat la seva capacitat esportiva i els seus jugadors han reforçat el seu mèrit. El Pep juga dos partits. El professional de la seva feina i el vital, la veritat del seu país. La seva és una lliçó de catedràtic humá de l’esportivitat que juga el partit de la seva vida en el seu treball. Un entrenador català que ha internacionalitzat la seva filosofia de director esportiu i ho fa i ha fet malgrat les llengües envejoses que l’han injuriat en tots els nivells de convivència de l’estat espanyol. Dissortadament la política nacional i mundial no és cap exemple de bon respecte a la dignitat de les persones i és precisament aquest respecte dóna més valor a l’anècdota deportiva. Que hi juga la sort, és veritat, que la proclamació avançada de campió li ha donat la sort, no ho nego, però la sort s’ha de buscar i el Pep com tots els bons entrenadors la busquen. És el jugador que no cobra, però fa guanyar. No el conec personalment, però he trobat en l’anècdota una lliçó de la importància de ser fidel a les pròpies idees malgrat les circcumstàncies adverses i que enalteix la dignitat i fa digne el treball que es desenvolupa.

Vint-i-cinc anys amb noces d’argent

Celebrar unes noces d’argent esportives ha estat el fruit d’una deportivitat generosa del club BM.Granollers i de la seva afició. Unes noces d’argent històriques d’una rivalitat esportiva en la que el procès ha estat dominat seguint el curs del temps superant l’esport aficionat per implantar l’esport professional. Malgrat els problemes i dificultats aquests vint-i-cinc anys l’handbol granollerí ha competit sempre a primera fila, fet que per a mi és el millor guardó esportiu. El BM Granollers venia d’una etapa gloriosa de l’esport amateur i el procès a la professionalitat li ha exigit sacrificis superats amb el seu esperit lluitador i de servei. Vint-i-cinc anys per tornar a guanyar el Barça en la seva pista, no són vint-i-cinc anys perduts, tot el contrari són una victòria d’un club que té fe i estima el seu esport com ho ha demostrat en múltiples ocasions en el llarg procès per salvaguardar la seva qualitat en el món de l’handbol. Qualitat sempre palesadada fins en els moments més difícils en que la pèrdua de categoría s’intuia en l’horitzó competitiu. La paciència i l’esportivitat sempre tenen premi i enguany el premi ha estat aquesta victòria merescuda sobre el totpoderós Barça. Copio els títol i els sotstítols de  L’ESPORTIU: EL GRANOLLERS FA HISTÒRIA. Handbol: L’equip vallesà guanya al Palau Blaugrana en una sensacional actuació i deixa la ratxa del Barça en 146 partits. Superats: Amb la lliga a la butxaca, els de Xavi Pascual van tornar a oferir una imatge decebedora. Per què he fet aquesta cita? Senzillament perquè trobo contradictòria i manipulada la victòria del Granollers. Dóna la impressió que el Barça li va donar peixet i quan es fan afirmacions hi ha d’haver lógica. No lliga l’afirmació de sensacional el Granollers amb imatge decebedora del Barça. Penso que hi ha d’haver en les cróniques més objectivitat i menys apassionament. Un cronista esportiu escriu per a tots els públics i una crónica apassionada no és creïble. A mí m’ha fet la impressió de tirar aigua al vi. Conec el Granollers i he seguit el Barça. Una victòria dels blaugrana l’hauria trobada normal. La del Granollers, excepcional. Les circumstàncies actuals d’un i altre equip marquen el seu historial i per coherència trobo esportivament molt bones les trajectòries dels dos equips. El BM Granollers va tenir els seus anys de glòria en un altre marc històric, el Barça tè els seus en l’actual, però els dos són clubs d’handbol capdavanters a Catalunya i ben valorats al món.

El Barça fora d’Europa és un fracàs?

En el món del futbol d’elit, perdre es considera un fracàs. Aquesta filosofia és destructiva no només de l’esportivitat sinò també de l’esport. Penso que el mèrit més important d’un equip rau en el fet de formar part dels millors i el perdre o guanyar ha de ser sempre considerat des d’el respecte a l’activitat i als esportistes. Vaig contemplar per TV3 l’espectacle esportiu Roma-Barça. I fou un autèntic espectacle en el que la Roma fou sempre superior al Barça i un continuat perill. El Barça no era el dels grans partits. Per què? Senzillament pèrquè no va saber plantar cara a una Roma molt il·lusionada, molt motivada i sobre tot molt lluitadora, fins al punt que en algun moment es va sobrepassar. Per posar-hi pau hi ha l’àrbitre. Penso que la Roma es va merèixer la classificació. És millor la Roma que el Barça en la mirada del ranking internacional?, no. Però el Barça té en les seves files un risc, massa seguretat en la seva figura genial. Els genis no tenen continuitat, són intermitents i ahir ho era. És la imatge que em va quedar del partit. I ho era perquè la Roma va sorprendre amb el seu plantejament i amb el seu coratge. Crec també que el tercer gol, el de la classificació, la defensa del Barça va fallar posicionalment i no va seguir com calia el curs de la pilota. Dissortadament l’equip català no va tenir continuitat en la seva arma básica, el màxim control de la pilota, control que perdia massa sovint per l’atent marcatge del contrari. La gran figura del Barça es passejava pel camp amb permís de la Roma i amb poca credibilitat al conjunt. Domini de la pilota, sí, però només domini, amb un atac inconsistent. I amb un arbitratge per a mis sense màcula, més aviat favorable. Malgrat el resultat no es pot parlar de fracàs, perdre o guanyar, és accidental, i ahir qui hi va guanyar va ser l’esport. En una Copa d’Europa, sobre tot en les fases finals no hi ha equips petits i davant diferències tècniques hi ha la força psicológica que impulsa i anima. I si el contrari no combat amb la mateixa motivació, i el Barça no la donava, té totes les de perdre, encara que, a vegades, la sort actúa de jutge. El tercer gol per a mi va ser una mica de mala sort, però la troba qui la busca. Va ser un fracssat el Barça? En cap de les maneres, el sol fet d’estar entre els millors del món és el millor guardó. El partit empatat, perdent la classificació europea, ha de ser el millor estímul per guanyar la lliga. I no la pot perdre. De moment és el millor de la lliga i amb un orgull ben entès no la pot perdre.

BM Granollers a Europa

El partit que classificava el BM Granollers pels quarts de final d’una competició europea esdevinguè un mirall que posava davant dels meus ulls el com i el perquè l’equip granollerí és un equip important a Europa. El partit de referència em va recordar aquell partit d’uns anys enrere en que un club català guanyava per a la Federació Espanyola el primer títol internacional. La trajectòria europea del BM Granollers és llarga, intensa no només pel fet de jugar partits sinò per altres accions que diuen moltíssim perquè l’esport sigui de veritat un configurador social. El BM Granollers no va ser el primer que jugava a Euroipa però fou el primer en internacionalizar de veritat l’handbol espanyol i català. La trajectòria europea té capítols de relacions esportives i humanes molt significatives. Unes relacions que van portar a Granollers en unes vacances d’estiu un entrenador alemany que va revolucionar l’handbol espanyol com ho palesa el fet que els equips on anava a jugar el BM Granollers esperaven conèixer el sistema de joc que havien après de l’entrenador estranger. No fou l`´unic, també un de suïs. Però les relacions tingueren una altra activitat, l’assistència d’entrenadors del Granollers a jornades internacionals sobre els valors i tècniques de l’handbol. I en aquest aspecte fou Pep Vilà el veritable promotor de la internacionalització del ‘handbol espanyol. Esportivament el BM Granollers és conegut a Europa i fins i tot al Japó. En aquesta internacionalització de l’handbol del Granollers hi juga una anècdota protagonitzada pel aleshores president Lluis Sitjes.

Un equip alemany va jugar un partit a Granollers el mateix dia que el Barça va guanyar un partit molt important. Quan l’equip alemany estava esparant a l’Hotel Europa pel sopà a que fou convidat, un grup d’aficionats del Barça celebraven la victòria davant de l’hotel. El president alemany preguntà a Lluis Sitjes perquè aquella celebració i ràpid de resposta com era li diu que estaven contents per la visita del seu equip. Decidit surt al carrer a donar les gràcies als aficionats. Una anécdota significativa a nivell personal i també esportiu. Un gran partit dels equips del BM Granollers sempre desperta records. És el valor humà que està per damunt dels valors esportius i dóna personalitat als clubs. No sé si passarà els quarts de final, penso que de qualitat n’hi ha però alló verdaderament important és ser-hi i el Granollers hi és. Amb un afegit, hi és amb història, una història treballada esportivament, formativament i humanament. BM Granollers, un orgull de l’esport.

Sr.Tebas, xiular és un dret de llibertat d’expressió

Polititzar l’esport amb el 155  seria una demostració  a nivell internacional de la política regressiva que es practica a l’estat espanyol. Les ideologies són lliures i la seva, pel seu historial, és d’ultradreta, no li recrimino, només li demano que respecti els drets dels que no pensen igual. En un camp de futbol la disconformitat és practica xiulant. I l’expressió d’una idea és un dret constitucional. Solucionar les diferències ideològiques amb la força, sigui de la llei, sigui de les armes, no és democràtic i pot ser un delicte per no respectar els drets de les persones. Les seves paraules són prou significatives quan comenta “no m’ha sorprès, era el lógic. Els que ens dediquem al món del dret sabiem que no quedava cap altra opció. Si un fa una malifeta ha d’acabar on ha d’acabar”.Sr. Tebas, de veritat que defensar idees sense violencia és una malifeta? Per vos no és una malifeta l’incompliment de l’article que proclama el dret sense límits d’opinió amb la condició de que no hi hagi violènca? No serà que la malifeta acusa a qui no ha valorat democràticament els fets? No ens apartem del futbol. Una altra forma d’expressió, les banderes. Una bandera és l’esperit d’un poble i no reconèixer aquesta veritat és una malifeta. No ho és per vos quan es tracta de la bandera espanyola quan s’oneja per maltractar uns tercers? Siguem respectuosos amb els signes i amb els mitjans d’expressió. Els catalans tenim tot el dret d’expressar-nos com a catalans i cap llei ens ho pot prohibir. Prohibir una bandera té el mateix significat polític que prohibir el llenguatge. I els catalans en sabem molt d’aquest problema. Les seves declaracions són una clara demostració de com es fa justícia sensse valorar com cal els fets. En quan a President de la Lliga de Futbol Professional què heu fet perquè els equips siguin respectats en tots els camps? En la pràctica res de res. Què heu fet en camps on els jugadors catalans són insultats pel fet de ser catalans? Sancionar al jugador perquè es defensa. I un pas més endavant, què heu fet per no polititzar el futbol? D’acord amb les vostres paraules res. Referent a les vostres respostes a la pregunta d’on jugaran els equips catalans, goso dir-li que no tindran cap problema perquè els mateixos camps on se’ls xiula els reclamaran. La taquilla és la taquilla. Per a la propera final de Copa menys amenaces, més respecte a les persones i gens de política. La filosofia de l’esport té per fonament ser un exercici solidari de relacions humanes. Ho serà el partit en qüestió? Si xiular l’himne és  delicte, xiular als jugadors que són més que la bandera, no ho és? Mai heu sancionat un camp on es xiula i s’insulta al contrari. I aquest comportament és una expressió que regula la Constitució. I una xiulada a l’equip que sigui és violència. Aquest comportament per vos no és una malifeta. Pobre esport.