Tapar les vergonyes amb els Jocs Mediterranis

L’acte inaugural dels Jocs Mediterranis 2018 ens convida a lectures contradictòries que evidencien la veritat desitjada de l’esport i la manipulació que en fa la política espanyola. El desenvolupament de la festa inaugural denuncia, acusa i manifesta. L’esport per l’esport era un desig, l’esport per a la política espanyola una manipulació. Sincerament considero una provocació contra Catalunya que els esportistes espanyols, dels quals cent eren catalans, desfilessin onejant banderins espanyols. La presència a les grades de banderes espanyoles no era un signe de germanor sinó de venjança com ho demostraren els xiulets contra el President Torra al ser nominat i felicitat pel Batlle de Tarragona. La dignitat, seriositat, respecte del President Torra palesà la voluntat de Catalunya per la pau, en particular quan obsequià al monarca espanyol amb dos llibres sobre el dia 1 d’octubre. Fermesa en la defensa, dignitat en la presència i Catalunya en el cor. La bellesa de la festa en ella mateixa, denunciava la feble presència, en les paraules, en la música i els artistes, d’una cultura catalana que l’estat no reconeix, però que malgrat la feblesa pretesa, la dignitat la va fer brillar. I foren els nens i nenes que amb els seus moviments li donaren un aire d’universalitat i globalitat que les paraules d’inauguració del Rei donava la impressió que feien trontollar. La presidència donava més la impressió d’una festa no volguda que una mà estesa a un poble que treballa, col·labora, vol ser lliure i és solidari. No era l’actitud d’una festa sinó d’un deure que la llei obligava però no es desitjava. Contrastava amb la presència estrangera. Malgrat el missatge que vaig interpretar de la presència política de l’estat, espero que en els terrenys esportius regni la deportivitat i l’esport esdevingui un configurador social donant una lliçó a la política. La qualitat esportiva catalana institucional, que del silenci a la que se l’obligava oblidant les seves federacions, encengué la torxa de l’esportivitat, serà la verdadera llum dels Jocs del Mediterrani 2018. Hi ho serà perquè els esportistes catalans són primer persones, a continuació demòcrates i sobre tot solidaris en l’exercici de la seva llibertat. Desitjo i espero que els Jocs Mediterranis de Tarragona, com en el seu dia els Jocs Olímpics de Barcelona, siguin un model esportiu desitjat per tot el món. I ho seran perquè el sacrifici en l’exercici de la llibertat és la llum més brillant de la veritat. La veritat dels jocs, desitjo que sigui el boomerang del títol d’aquest article.La història de l’esport ens posa davant dels ulls la diferent manera de celebrar-los des de la política. El Olímpics grecs se celebraven amb la pau i aturant les guerres, els actuals de Tarragona se celebren amb polítics i ciutadans empressonats perquè defensen la llibertat.

Jugada bruta d’Espanya als mundials de futbol

La intencionalitat de certes accions que, a primer cop d’ull, poden semblar una jugada brillant, fa que esdevingui bruta. Poder dir que en el meu club hi treballa el que serà el millor entrenador del món és una temptació difícil de resistir i molt més quan competint amb un altre club li vols arrabassar la llum de la seva imatge. He escoltat una estona les paraules del President de la Federació Espanyola, que està en el seu dret, la defensa dels seus interessos però m’ha semblat que les seves paraules patien la hipoteca d’un altre personatge tant o més representatiu, no federativament, en el món del futbol. L’estona que he seguit l’entrevista no ha pronunciat nom quan es referia als responsables. La defensa d’uns drets no s’ha de fer a la televisió sinó en un despatx amb un cara a cara amb l’actor principal. I no he llegit ni escoltat enlloc que amb motiu d’aquest escàndol s’hagin reunit el President de la Federació i el President del Club que ha comés l’acció. Crec que a l’instant de conèixer el fet el President de la Federació havia de moure fitxa per solucionar el problema a les bones i no deixar a l’estacada la Seleccio dos dies abans de començar el Campionat Mundial. En aquest problema hi juga molt la llibertat de cada actor i no s’ha respectat en públic aquesta condició, al marge del deure que és cert i obligatori de comunicar-ho primer al President que el tenia contractat. Però en el món de la fama hi ha situacions que juguen males passades a l’ambició i orgull dels responsables. Els jugadors, davant de la immediatesa també havien de ser consultats i perquè no s’ha fet? És un exemple de com no han d’actuar les autoritats. M’agrada l’esport i tinc la meva filosofia de la seva condició de configurador social. I en la ralització d’aquest concepte hi tenen part, els directius, els jugadors, els tècnics, els socis, la premsa i els aficionats. I aquesta condició no s’ha tingut en compte, només una norma molt pròpia dels governants d’imposar la seva autoritat i la millor manera d’imposar-la és dialogant amb els que hi tenen part en el problema. Un bon diàleg soluciona la immediatesa. I una veritat desagradable és la taca al futbol espanyol que coneix el món sencer. Aquest és el fruit de la immediatesa que no s’ha tingut en compte.  Com es pot esborrar aquesta taca? La millor manera seria proclamant-se campions del món. Suposem que el joc de la Selecció no convenç. Uns dirant, la Federació tenia raó i va actuar molt bé, altres, donaran la culpa a la destitució de l’entrenador. Qui hi sortirà perdent? Dissortadament el futbol. I aquesta vegada el culpable directe no seran els diners, encara que en els tractes se n’hi movien molts. Personalment penso que el futbol espanyol està de dol. Cal esperar que la competició superi els desitjos.

Carta oberta al granollerí Víctor Font

Víctor, felicitats i enhorabona per presentar una nova filosofia esportiva del C.F.Barcelona i amb ella presentar-se per presidir-lo. Són molt alliçonadors els tres punts programàtics per potenciar encara més la imatge del CF.Barcelona al món. La dignitat esportiva no pot minvar i han de desenvolupar-se noves idees i iniciatives per continuar millorant i ser present no només pel potencial econòmic sinó fundamentalment per la seva filosofia esportiva basada en el saber de les persones. És molt important la idea del que ha de ser i significar la Masia per potenciar el club. La Masia no és només una escola de futbolistes sinò que hauria de ser també una escola d’estudiosos de l’esport i en particular del futbol. Per què el futbol com activitat humana és un generador de convivència i aquesta condició és básica per assolir el millor nivell. Societat i esport són dos conceptes que es donen la mà i aquest fet tan senzill i tan humà és imprescindible i bàsic per assolir esdevenir elit. Sr. Víctor Font, vos baseu la vostra doctrina esportiva en tres capítols, que personalment penso que són essencials i necessaris. Però cada capítol necessita els seus especialistes des de la vessant esporiva. Els capítols són: a) modernitzar el club en l’àmbit financer. b) apropar els socis i c) deixar la tasca esportiva en mans d’exfutbolistes. En relació a la part económica vos sou un especialista i jo no hi entenc, però m’ha cridat l’atenció d’humanitzar-la i donar més protagonisme als socis. Una idea fundamental en l’organització d’una societat en un món democratitzat. El segon punt és imprescindible perquè els socis són sobirans en l’organitzación de les entitats i la seva presència és básica per desenvolupar la filosofia d’un club esportiu i molt més quan es tracta d’un club amb una imatge mundial com el Barça. Però aquest punt encara és més necessari par millorar la seva projecció. Amb el tercer punt hi estic d’acord però amb un incís que considero important. Exfutbolistes capaços de cobrir dos aspectes: 1) el joc i 2) la filosofia del joc. Calen exfutbolistes o persones especialitzades que es dediquin a una o altra modalitat o a les dues. Personalment penso que els exfutbolistes poden ser més efectius i decissius en la part tècnica i en la part de la filosofia  esportiva no ho són tant, encara que sortosament, com em comentava el meu amic Alfonseda, avui, són molts els jugadors amb estudis universitaris. Crec que aquest tercer punt és bàsic i imprescindible per potenciar la imatge del club que us agradaria presidir. Des de la meva humilitat, endavant, són necessaris en la societat del segle XXI persones amb visió de futur.