Flama del Canigó

De molt petit, abans de la guerra del 1936, a casa, al voltant de la masia, s’encenia una gran foguera la vigília de Sant Joan. Recordo que el primer Sant Joan desprès de la guerra també es va fer la foguera i per una imprudència infantil que no va tenir efectes materials si va llençar un paquet de cartutxos de fusells amb les corresponents explosions i xiulades de les bales. La casa estava allunyada d’altres veïns i les bales morien en un marge en la seva trajectòria. Se celebrava que havia acabat la guerra amb una victòria que portà problemes a casa, empresonant a l’oncle i al pare per una denúncia de l’amo de la masia que si la recuperà intacta fou gràcies al treball i a la fidelitat dels avis i oncles. Va començar amb mal peu la suposada pau que unes avionetes prometien llençant proclames uns dies abans de l’entrada de “los nacionales”. Abans i desprès de la guerra Sant Joan sempre es va viure com una festa nacional catalana, religiosa, sí, però catalana. La flama del Canigó em recorda la meva infantesa per aquestes dades. Infantesa que he recuperat en l’edat madura d’avi i la flama del Canigó la porto sempre encesa en el meu cor. És molt festiva una riuada de   gent darrera la flama però ho és més encara si aquesta alegria la portem gravada al cor i cada dia des de que ens llevem fins anar a dormir fem arribar l’escalfor de la nostra foguera a totes les persones que ens envolten. A casa per celebrar-ho més i per fer més nostra la festa, quan les flames minvaven i les brases eren vives, saltaven el foc per fer més nostra la festa. No ens preocupaven les possibles cremades, era molt més important el significat de l’acte. Des de la talaia dels anys contemplo la flama del Canigó, no puc saltar, no m’és possible hores dempeus al carrer, però l’escalf de la seva flama, com el foc  de Sant Joan quan era un nen, continua en el meu cor encès d’amor per Catalunya.

I dos dies desprès de la festa de Sant Joan estaré atent als resultats d’unes votacions per comprovar si l’escalfor de la flama i dels focs de Sant Joan està reflectida en els resultats d’unes votacions que allò que volen és fer ignorar Catalunya al món. La seva festa continua des d’el dia de la victòria franquista i alçà aquesta setmana de Sant Joan,  la veu a Barcelona omplint-la de banderes espanyoles incomplint les lleis municipals. Una manera curiosa de voler apagar el foc de fidelitat a Catalunya contradient les lleis i amagant-se en la foscor de la nocturnitat. No cal conèixer els autors, els mateixos es descobreixen encara que neguin la seva participació. No cal, les evidències son prou clares encara que les amaguin a l’aixopluc de promeses de bona voluntat. Quan no hi ha fets podent-los haver fet, les paraules són sobreres, no convencen a la gent que pensa i és intel·ligent. Jo no diré mai que m’he de desnucar per parlar català a Madrid, Navarra, València  Saragossa, perquè seria mentida i quan ho he fet se m’ha respectat. Jo li demano a Sant Joan i a la Flama del Canigó que el diumenge dia 26 de juny el foc i la flama convencin a tots els catalans de veritat a votar per Catalunya. Per una Catalunya independent.