L’esport al segle XXI és un factor necessari de
configuració mundial. Un instrument imprescindible en la globalització. Un
instrument que no es passi a l’enemic aliant-se amb el capital des
estructurador de la societat. Un esport treballador de la justícia social. No
ha de ser enemic de la riquesa, sinó enemic dels manipuladors de la riquesa. No
puc acceptar la pràctica esportiva que fabrica multimilionaris col·laborant amb
el gran capital i la política generadora de pobresa. L’esport és un servidor de
la societat i tot allò que l’aparti d’aquest concepte no és res més que un
manipulador promotor de misèria. L’esport que jo vull és un esport pedagògic,
un esport amic de l’art, les lletres i la ciència, un esport que contribueix a
la vida digna de les persones, un esport que del diner en fa un servidor just
de la societat, un esport generador de convivència en pau. I aquest esport ha
de començar a la família i a l’escola i les institucions esportives han de ser
les seves continuadores. No entenc una política esportiva que no faci de
l’esport una assignatura del programa educatiu. Una assignatura seria no de
passar l’estona com la d’educació física d’una hora a la setmana. L’educació
física i l’esport s’ha d’explicar també a les aules i no només als camps,
pistes i instal·lacions esportives. Crec que l’esport escolar ha de tenir les
seves competicions amb la col·laboració de les institucions esportives, clubs,
delegacions i ministeris. L’assignatura d’educació física dissortadament perd
tota la seva eficàcia quan en el programa escolar és una signatura de segona
fila. Per la meva edat he viscut experiències de la dictadura i dels primers
anys de la democràcia. I sincerament i amb pena la democràcia no ha millorat la
signatura d’educació física i les competicions esportives escolars han passat a
ser controlades per les federacions, que esportivament són molt bones, però
pedagògicament pateixen la manca de col·laboració de les escoles, És la meva
opinió fruit de la meva experiència. L’esport que desitjo és aquell esport que
té una base pedagògica impecable i que els esportistes quan arriben als clubs facin
de l’esport la seva vida digna en el present i en el futur. L’esport no té
sentit sinó forma persones íntegres que estimen el seu esport, la cultura, el
treball i del diner en fan un instrument de justícia social lluitant contra la
corrupció que desequilibra la convivència social. La ciència i art de l’esport,
començant en l’escola, han de formar també dirigents honestos i justos perquè
la societat gaudeixi de la pràctica esportiva, la senti com un valor i no només
com una distracció. L’esport català que desitjo ha de ser un servidor de
Catalunya amb excel·lents dirigents i extraordinaris esportistes. I només ho
serà si l’esport és un constructor de la verdadera justícia social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada