L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimecres, 16 de setembre del 2015

L’esport que vull per la meva Catalunya



L’esport al segle XXI és un factor necessari de configuració mundial. Un instrument imprescindible en la globalització. Un instrument que no es passi a l’enemic aliant-se amb el capital des estructurador de la societat. Un esport treballador de la justícia social. No ha de ser enemic de la riquesa, sinó enemic dels manipuladors de la riquesa. No puc acceptar la pràctica esportiva que fabrica multimilionaris col·laborant amb el gran capital i la política generadora de pobresa. L’esport és un servidor de la societat i tot allò que l’aparti d’aquest concepte no és res més que un manipulador promotor de misèria. L’esport que jo vull és un esport pedagògic, un esport amic de l’art, les lletres i la ciència, un esport que contribueix a la vida digna de les persones, un esport que del diner en fa un servidor just de la societat, un esport generador de convivència en pau. I aquest esport ha de començar a la família i a l’escola i les institucions esportives han de ser les seves continuadores. No entenc una política esportiva que no faci de l’esport una assignatura del programa educatiu. Una assignatura seria no de passar l’estona com la d’educació física d’una hora a la setmana. L’educació física i l’esport s’ha d’explicar també a les aules i no només als camps, pistes i instal·lacions esportives. Crec que l’esport escolar ha de tenir les seves competicions amb la col·laboració de les institucions esportives, clubs, delegacions i ministeris. L’assignatura d’educació física dissortadament perd tota la seva eficàcia quan en el programa escolar és una signatura de segona fila. Per la meva edat he viscut experiències de la dictadura i dels primers anys de la democràcia. I sincerament i amb pena la democràcia no ha millorat la signatura d’educació física i les competicions esportives escolars han passat a ser controlades per les federacions, que esportivament són molt bones, però pedagògicament pateixen la manca de col·laboració de les escoles, És la meva opinió fruit de la meva experiència. L’esport que desitjo és aquell esport que té una base pedagògica impecable i que els esportistes quan arriben als clubs facin de l’esport la seva vida digna en el present i en el futur. L’esport no té sentit sinó forma persones íntegres que estimen el seu esport, la cultura, el treball i del diner en fan un instrument de justícia social lluitant contra la corrupció que desequilibra la convivència social. La ciència i art de l’esport, començant en l’escola, han de formar també dirigents honestos i justos perquè la societat gaudeixi de la pràctica esportiva, la senti com un valor i no només com una distracció. L’esport català que desitjo ha de ser un servidor de Catalunya amb excel·lents dirigents i extraordinaris esportistes. I només ho serà si l’esport és un constructor de la verdadera justícia social.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada