Les votacions del
27 S han esdevingut un molt significatiu tret de sortida de la cursa per la
independència. Els equips de corredors són ferms, compactes i ben entrenats i
ara només falta que els relleus tècnicament siguin perfectes per no perdre el
testimoni i l’atleta trepitgi victoriós la línia de la pancarta d’arribada. Els
entrebancs ja han començat a ser col·locats, desacreditant els equips i dubtant
de la seva qualitat política de corredors i allò que és pitjor impugnant el
dret d’organitzar la prova. La quantitat de paraules sense valor literari que
s’han arribat a pronunciar, tot just acabada la primera cursa que es
classificava per la definitiva, denuncien mentalitats d’una esportivitat antidemocràtica
en un societat de dret que no té fonament humanista basat en el respecte a les
persones, en aquest cas als corredors, que són els polítics que han rebut el
testimoni de la societat en el relleu per la cursa de la independència final.
Abans del 27S sorgiren una plèiade increïble d’entrenadors de models de
societat dictant lliçons no de com s’ha de córrer per guanyar sinó com s’ha de
caure per perdre. Aconsellaven caigudes econòmiques per evitar la riquesa i
continuar en la pobresa fins arribar a la misèria. Els “corralitos” preparaven
les seves curses i els seus àrbitres es fregaven les mans, però sembla ser que
molts corredors coneixien molt bé la tècnica i l’estratègia per fer un bon
cronòmetre. A algun d’aquests entrenadors, astorat, li va caure el rellotge de
les mans. Uns altres entrenadors donaven lliçons de com la ignorància era una
bona assignatura per viure millor i no haver de preocupar-se de la
subsistència. Hi va haver entrenadors que van ensinistrar els corredors malalts
de com no havien d’acceptar els medicaments ja que així estalviarien a les
arques molts diners al morir-se més aviat. També n’hi va haver que tingueren la
gosadia de voler corregir la pàgina als esportistes d’elit per evitar jugar amb
les seleccions nacionals en les grans competicions de la vida com són uns Jocs
Olímpics o un Campionats Mundials. Però tots aquests entrenadors s’han quedat
amb un pam de nas. Els esportistes que volien en els seus equips, els hi
demostraren que els equips els escollien ells. Una autèntica lliçó de política
esportiva, perquè l’esport de la política en mans de la societat civil és més
net i elitista que no pas el manipulat pels polítics de l’esport, en resum,
l’esport metaforitza la convivència, que quan no és manipulada, les persones
viuen dignament i respectades. Ara ja correm la darrera i definitiva cursa, la
de la victòria en els Jocs Olímpics i Campionats Mundials de la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada