L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dilluns, 28 de setembre del 2015

28S 2015 dia d’arrencada de la cursa per la independència



Les votacions del 27 S han esdevingut un molt significatiu tret de sortida de la cursa per la independència. Els equips de corredors són ferms, compactes i ben entrenats i ara només falta que els relleus tècnicament siguin perfectes per no perdre el testimoni i l’atleta trepitgi victoriós la línia de la pancarta d’arribada. Els entrebancs ja han començat a ser col·locats, desacreditant els equips i dubtant de la seva qualitat política de corredors i allò que és pitjor impugnant el dret d’organitzar la prova. La quantitat de paraules sense valor literari que s’han arribat a pronunciar, tot just acabada la primera cursa que es classificava per la definitiva, denuncien mentalitats d’una esportivitat antidemocràtica en un societat de dret que no té fonament humanista basat en el respecte a les persones, en aquest cas als corredors, que són els polítics que han rebut el testimoni de la societat en el relleu per la cursa de la independència final. Abans del 27S sorgiren una plèiade increïble d’entrenadors de models de societat dictant lliçons no de com s’ha de córrer per guanyar sinó com s’ha de caure per perdre. Aconsellaven caigudes econòmiques per evitar la riquesa i continuar en la pobresa fins arribar a la misèria. Els “corralitos” preparaven les seves curses i els seus àrbitres es fregaven les mans, però sembla ser que molts corredors coneixien molt bé la tècnica i l’estratègia per fer un bon cronòmetre. A algun d’aquests entrenadors, astorat, li va caure el rellotge de les mans. Uns altres entrenadors donaven lliçons de com la ignorància era una bona assignatura per viure millor i no haver de preocupar-se de la subsistència. Hi va haver entrenadors que van ensinistrar els corredors malalts de com no havien d’acceptar els medicaments ja que així estalviarien a les arques molts diners al morir-se més aviat. També n’hi va haver que tingueren la gosadia de voler corregir la pàgina als esportistes d’elit per evitar jugar amb les seleccions nacionals en les grans competicions de la vida com són uns Jocs Olímpics o un Campionats Mundials. Però tots aquests entrenadors s’han quedat amb un pam de nas. Els esportistes que volien en els seus equips, els hi demostraren que els equips els escollien ells. Una autèntica lliçó de política esportiva, perquè l’esport de la política en mans de la societat civil és més net i elitista que no pas el manipulat pels polítics de l’esport, en resum, l’esport metaforitza la convivència, que quan no és manipulada, les persones viuen dignament i respectades. Ara ja correm la darrera i definitiva cursa, la de la victòria en els Jocs Olímpics i Campionats Mundials de la independència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada