Entendre la
filosofia del saber guanyar i saber perdre és entendre la grandesa social de
l’esport. Per què la qualitat de l’esport rau en la seva aportació a la
formació del ser humà, de les persones. La importància de l’esport s’ha de
mesurar per la seva col·laboració d’educador social i només des d’aquesta
condició l’esport és un factor històric
col·laborador de la convivència universal. Tots els altres condicionants poden
ser valors afegits i també importants, sempre que la seva intencionalitat es
dirigeixi a la integritat del ser humà. Dominar la tècnica d’un esport és
qualitativament valuós perquè incideix en la millora psíquica i física de
l’esportista com persona. Dissortadament l’assoliment de l’esport com un treball
per a la supervivència del ser humà ha dirigit la seva intencionalitat vers la
comercialització del joc basada en la filosofia econòmica de l’oferta i la
demanda, que n’ha fet dels jugadors una mercaderia. I aquesta filosofia té un
objectiu clar, el jugador interessa si és vàlid pels interessos econòmics. I els grans clubs
actuals del món es mouen entre la classe social de les grans fortunes. És
veritat que el clubs no les tenen, però les gaudeixen perquè les grans fortunes
que governen la societat han trobat en l’esport un model per augmentar les
seves riqueses. I ho fan fent milionaris a uns suposats genis, que la premsa té
prou cura d’enaltir-los i fer-los més cotitzats en el mercat que va contra
l’essència humana d’allò que és l’esport. No sóc contrari que l’esport sigui la
feina per guanyar-se una vida digna, sóc contrari d’aquell esport que es base
en tenir estrelles multimilionàries per convertir-se en amos i senyors. La
realitat del futbol actual està en aquest camí i encara que hi existeixen
minories excel·lents que en fan de l’esportista persones, hi ha una altra
minoria que d’excel·lent no en té res perquè l’esportista només li val per
guanyar diners i els diners els guanya amb victòries, no sempre prou clares.
L’esport del segle XXI necessita un reciclatge basat en el concepte de la
definició filosòfica de la persona digna i ésser natural. Però l’experiència de
l’esport del segle XXI defineix la persona si li fa guanyar diners perquè si no
és així la seva activitat no és esport i no ho és perquè no guanya. Sóc molt
conscient de la duresa d’aquest escrit, però per convicció aplaudeixo i admiro
i recolzo tots els esportistes que es guanyen la vida amb el seu esport amb la
dignitat de persona i amb la filosofia que el diner és necessari per viure i,
amb el que guanya, contribueix a la dignitat de vida d’aquelles persones que
també tenen dret a una vida digna i el repartiment de la riquesa no els hi
permet. Dissortadament hi ha esportistes que es troben en aquests condicions
gràcies a la conducta egoista del diner i d’una superioritat tècnica que no
sempre es manifesta però que és indispensable per omplir la cartera. L’esport
actual, el gran esport, necessita un reciclatge d’humanisme, justícia social i
solidaritat. Els que tenen fam també són persones i l’esport pot i té el deure
d’ajudar-les. Què han fet els polítics, responsables de la dignitat humana de
totes les persones en el món de l’esport? Goso dir que només seure a la llotja
de les grans manifestacions. L’esport necessita posar-se al dia en la filosofia
del guanyar i perdre. És la solució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada