L’esport no és polític

És ben veritat aquella dita castellana, “no te acostaràs sin saber una cosa mas.” És una veritat que sempre fa meditar, no només pensar, que s’endinsa més en les idees i en els fet. I cada dia la meva sorpresa es multiplica per un fenomen d’invasió de responsabilitats. L’esport no ha d’assumir mai les responsabilitats de la política, però la política el pot cridar a l’ordre. Penso senzillament que les aigües de la història dels nostres dies, com diuen els castellans “se sale de madre”. Les federacions esportives tenen competències en els seus afiliats en relació a tot allò que fa referència a l’esport en quan esport i no té cap autoritat que legitima sancionar un club  perquè els seus socis manifestin les seves voluntats polítiques. Precisament aquests interferències porten a desequilibris socials. I allò que és greu per naturalesa rau en el fet que s’arroguen autoritat persones o entitats manifestament corruptes. La frase “no n’hi ha un pam de net” és massa veritat a ple segle XXI. La política que és la responsable de l’ordre públic té el deure, que no compleix, d’exigir als responsables de les entitats esportives respecte a la llibertat d’expressió i no fer-ho és una traïció a la història i a la naturalesa. No és l’esport que ha d’immiscir-se en la política sinó la política qui ha de cridar l’esport a l’ordre quan actua al marge de les seves obligacions. I sancionar un club perquè els seus socis manifestin en un camp de futbol les seves idees de l’ordre que siguin, polítiques incloses, és un greuge contra natura. Dissortadament massa sovint ens trobem amb interferències institucionals que no respecten els drets naturals de les persones. I davant dels problemes les actuacions es vesteixen de pell d’ovella i com a conseqüència no arriben solucions sinó més desequilibris i malestars. És greu que l’esport assumeixi competències que no té per què no li pertoquen i oblidi les que té per què no beneficien els seus interessos. I en aquest capítol hi ha matèria llarga per parlar-ne. Començant per la corrupció. La resposta a la postura de la UEFA l’he llegida a les xarxes, m’ha agradat . Diuen: la resposta del Barça ha de ser incloure l’estelada en els seus equipaments. Castigar a un innocent és delicte i el CF Barcelona en aquesta circumstància és innocent per què tampoc pot impedir als seus socis que expressin les seves idees, també independentistes, en un ambient de pau i lliure de violència. Defensar el dret a la independència d’un poble no és violència, sí ho és castigar al poble que defensa els seus drets. No nego, ho afirmo, que l’esport és un configurador social, el que no és polític social. Totes les activitats de les persones haurien de respondre a la característica “configurador social” que dissortadament no sempre ho són per intromissions d’altres configuradors, com la política, la religió i l’economia, que allò que fan és distorsionar i complicar la convivència atorgant atribucions a qui no li pertoquen i com a resultat, desastre convivencial. Dissortadament també l’esport se’l comparteix amb un factor de discòrdia. Exemple, les sancions de la UEFA al CF Barcelona.