La veritat de l’esport català no es promociona com cal en la
premsa esportiva catalana. Lector com n’és l’avi, ha dedicat un exàmen de
continguts a l’Esportiu del dia 10 de febrer de 2018. El diari constava de 24
pàgines amb un domini aclaparador del futbol. D’elles 18 estan dedicades al
futbol, en 3 es parla de bàsquet, en 2 d’handbol, en altres 2 als Jocs
Olpìmpics d’hivern i repartits en les pàgines lliures dels futbol s’hi troben
petites informacions de ciclisme, esquí, hoquei patins, golf i rugby.
Senzillament l’avi ha deixat,
desencisat, el diari sobre la taula. I es pregunta, per què tan futbol i
de molts esports ni una paraula? Òbviament que la premsa és un negoci però també
és un servei. A Catalunya existeixen més de vint federacions esportives
reconegudes per les respectives internacionals al costat de les no reconegudes
que incomprensiblement són les més celebrades. Rarament he llegit comentaris
als mèrtits esportius d’aquestes federacions catalanes que participen en
campionats mundials amb resultats excel·lents per l’esport català. I la premsa
catalana fa un trist servei a la categoria i qualitat dels esportites gairebé
oblidats. A Catalunya existeixen dues entitats dedicades plenament a l’esport
català com són l’ UFEC (unió de federacions esportives catalanes) i la
Plataforma pro seleccions catalanes. Afiliades a l’UFEC hi a 71 federacions que
donen fe de la gran capacitat d’acció de l’esport en les modalitats més
inversemblants. En el número que l’avi ha analitzat només hi figuren 9
modalitats esportives amb una abrumadora presència del futbol. La realitat de
l’esport dóna una imatge de la realitat política de la societat, perquè el
futbol és en el món de l’esport el màxim representant del domnini del diner.
L’avi defensa el futbol esport, està en contra del futbol diner. La persona
futbolista esdevé un esclau de l’economia i davant d’aquesta perspectiva l’avi
s’incomoda en gran manera quan es pretenen donar lliçons sobre els valorss
esportius del futbol. Pensa que aquests valors dels que es parla s’han de
treballar, promoure i educar els esportistes d’acord amb ells. Dissortadament
en el món del futbol els valors són els diners i aquesta política necessita un
reciclatge en benefici de la societat, perquè el futbol com esport és un
configurador social. I el que fa avui dia dissortadament, és posar-se al costat
del poder econòmic pervertint el necessari treball educatiu. És hipòcrita
parlar de valors quan els fitxatges es mesuren per milions d’euros i les clàusules
de rescissió de contracte per més de 100 milions. És una contradicció de la
pedagogia esportiva perquè les competicions no estan pensades en l’esport per
l’esport sinò per l’esport com fàbrica de guanyar diners. L’avi no té res
en contra de l’esport com un treball,
però d’un treball amb unes pagues justes i raonables, no amb pagues que
divideixen més la societat en rics i pobres. I en aquest camp, penso que la
premsa esportiva no hi juga des de la pedagogia dels valors sinò des de la
manipulació per fer diners. És molt trist que la premsa es vegi obligada a fer
aquest joc. Els aficionats de les més de setanta federacions catalanes no se
sentirien orgullosos d’una premsa que parèes d’ells, comentès les seves
competicons, donès a conèixer els seus esportistes i donaría vida al diari? És
una pregunta. L’avi pensa que
l’equilibri humà necessita la pedagogia de la formació esportiva. La
premsa hi és necessària, però des d’els valors humans, perquè l’esport no té
valors necessita i exigeix valors humans per poder ser un configurador social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada