L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dilluns, 22 d’agost del 2016

Espanya en les XXXI Olimpíades de Rio de Janeiro



La participació espanyola, si parem esment en el nombre d’esportistes i en les modalitats  esportives en que ha participat, penso honestament que no es mereix gaire més que un aprovat i gràcies. Cal tenir present el nombre d’esportistes per Comitè Olímpic, el nombre d’esports en que ha pres part i en quins esports no es va classificar. Pel nombre d’esportistes cal situar-la en el grup capdavanter, superat només per quatre on cinc Comitès Olímpics. De les vint i buit modalitats esportives no s’ha inscrit en esgrima, futbol, pentatló modern i en les  modalitats de ciclisme BMX, gimnàstica de trampolí, salts de natació i voleibol pista. Entre les vint-i-buit modalitats ha aconseguit medalles només en deu amb un total de disset i en el medaller està situada Espanya en el catorzè lloc, superada per EEUU amb 121, Gran Bretanya amb 67, Xina amb 70, Rússia amb 56, Alemanya amb 42, Japó amb 41, França amb 42, Corea Sud amb 21, Itàlia amb 28, Austràlia amb 29,i Brasil amb 19. Els esport en els que ha assolit medalles són, atletisme 2, bàdminton 1, bàsquet 2, ciclisme muntanya 1, gimnàstica rítmica 1, halterofília 1, natació 2, piragüisme 4, taekwondo 2 i tennis 1. No discutiré la importància de les medalles que sempre són un indicador, com ho es també només la presència en una competició de nivell mundial com són un Jocs Olímpics. Estar entre els millors és un grau però allò que no és correcte és atribuir mèrits per sobre de les seves realitats. És veritat que Espanya ha estat una de les representacions més nombroses i aquesta circumstància cal tenir-la molt present a l’hora de valorar adequadament. Però també cal valorar certes absències. L’absència del futbol espanyol que es creu una de les millors lligues del món hi aporta un grau negatiu força important, com també la de l’handbol masculí. Parant esment en els esports individuals, en atletisme la participació espanyola fou de 30 atletes i només s’assoliren dues medalles i en modalitats atlètiques prou significatives com els relleus no hi havia cap participant; referent a la natació s’hi inscrigueren 23 participants i només aportaren 2 medalles. Si parem esment en les medalles és veritat que de les 14 són d’or, que hi dóna un valor de categoria excel·lent, però entre 300 participants només 7.  Entre els esports amb  medalla, només dos mereixen l’atenció de la premsa quotidiana, bàsquet i tennis quan els altres si vols seguir-los  els has de buscar amb lupa per trobar-los. També és veritat que algunes presències amb medalla han estat un regal de la sort, si bé és veritat que la sort s’ha de perseguir i el bàsquet femení  ho feu. A quatre segons d’acabar el partir per jugar la final el marcador marcava un empat i el geni i la búsqueda de la sort donà la cistella classificatòria que de no aconseguir-se l’equip hauria pogut quedar fora de les medalles i la sort també acompanyà al bàsquet masculí que podia molt bé haver perdut a pocs segons del final, el partit. No els hi nego el mèrit, allò que sí critico és una valoració desmesurada, com també critico el poc valor que es dóna a la presència i periodísticament allò més important és la medalla. Molts esportistes s’han vist apartats d’elles havent aportat mèrits suficients. Per a mi Espanya ha competit dignament i els mèrits assolits fan pensar sobre la realitat de l’esport espanyol. Hi ha resultats que palesen una superioritat ofensiva en el resultat final i en la forma. Per acabar, el programa educatiu espanyol és adequat a nivell esportiu? Penso, que no i que hi ha molt a desitjar. És un altre tema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada