L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 23 d’agost del 2016

Els Jocs Olímpics m’han fet pensar





Les persones que em coneixen saben què representa l’esport en la meva vida. La pedagogia esportiva l’he apresa practicant-la, observant i llegint. I manta vegades arriscant. Ara, els anys no m’ho permeten però em deixen llegir, observar i opinar. Honestament penso que la base de l’esport d’un país està en l’escola. Si en la programació l’esport hi té les hores adequades que la formació física del jovent necessita, el futur esportiu està assegurat. La millor garantia de l’esport d’un país la dóna la programació escolar i universitària. Sortosament s’ha superat la idea que l’esport era un destorb pels estudis. La gran diferència de les seleccions nacionals de bàsquet dels EEUU d’Amèrica amb les dels altres països ha refermat el meu convenciment. Em direu que les seleccions espanyoles no desentonaven tant al seu costat. Primerament, penso que desentonaven força. La que menys la de les noies, però cal tenir present que algunes seleccionades espanyoles actualment estudien en universitats americanes amb una beca esportiva de bàsquet, que la perden si no aproven el curs de l’assignatura que estudien. Però hi estudien per millorar el seu bàsquet i veritablement que en la selecció s’hi notava la seva presència i malgrat tot els dos partits jugats entre elles la victòria per diferència fou de les americanes. Francament, fa uns quants anys que estic jubilat, però, desprès dels Jocs de Rio, continuo pensant que el gran handicap de l’esport espanyol està en la base, en l’escola i la universitat. Vaig ser força anys professor d’Educació Física, he estat promotor d’esports i amb l’equip de gimnàstica esportiva d’una escola se’m va permetre participar en les finals del Campionat Escolar que es celebrava a Madrid i hi vaig viure l’entrellat i les manipulacions però l’equip que hi presentava assolí la segona plaça. També vaig conèixer una mica l’esport internacional en la inauguració de l’Institut Nacional d’Educació Física i esports celebrada a Madrid on vaig fer amistat amb el delegat nacional d’Esports d’Hongria. La meva història en el món de la pedagogia és força llarga i intensa. Durant la competició dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro no vaig dubtar mai de cap deportista espanyol, em vaig adonar que les deficiències venien de la base. L’esport de base espanyol té un defecte espectacular, li importen més les victòries dels equips que no pas la formació. I d’aquesta circumstància en puc donar fe i més encara la programació de l’educació física i de l’esport en l’època de formació es deficitària en el programa i en el temps. I en puc donar fe basat en la meva dedicació de més de vint anys en els que no podia fer allò que creia necessari sinó allò que m’imposaven per la necessitat d’aprovar una assignatura que els alumnes no gaudien de prou hores de pràctica i d’estudi. Fa vint-i-dos anys que estic jubilat i per allò que llegeixo i observo les deficiències continuen. Hi falta al país una verdadera  educació física de base malgrat als instituts d’Educació Física i Esport que no reben prou ben preparats els futurs capdavanters de l’esport nacional a tots nivells, esportistes, tècnics i directius. Ho veig així i el Jocs del Brasil, m’ho han confirmat. Humilment hi aporto la meva senzilla experiència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada