L’avi que estima
l’esport, aquesta pregunta se l’ha feta moltes vegades. El partit CF Barcelona-
Reial Betis de final d’any li ha tornat a proposar. Ha comprovat la llista de
convocats i el resultat és: 11 estrangers, 4 catalans i 2 castellans.
L’alineació de sortida la formaven: 9 estrangers i 2 catalans. I es pregunta:
és aquest un equip veritablement català? Qui determina la identitat d’un equip,
les persones o els diners, perquè dóna la impressió que el CF Barcelona està
format a cops de talonari per formar una gairebé selecció internacional. N’hi
ha prou que un equip sigui català perquè el seu club pertany a Catalunya?
Personalment penso que no. És veritat que la qualitat deportiva és una
característica molt important en el món de l’esport. I com es guanya aquesta
qualitat? Tots els mitjans són lícits mentre s’assoleixi? Aleshores ens movem
en un món competitiu en el que mana el diner abans que l’esport. Penso que
defensar la identitat d’una entitat esportiva catalana és un objectiu
prioritari i el diner ha d’estar al servei per fer-la realitat. Però el diner
ha de servir per treballar el planter català. Personalment penso que la pedrera
catalana no es treballa com cal, malgrat exemples molt positius i
dissortadament el FC Barcelona no és capdavanter, al marge de la seva Masia.
L’esport català, respectant el treball, que s’està duent a terme i és modèlic a
l’estat espanyol, està mancat de pedagogia i psicologia deportiva. El II
Congrés de l’Esport català en una de les PRINCIPALS ACCIONS A DESENVOLUPAR diu:
“Establir una hora de pràctica d’activitat física i esport al dia en totes les
franges del sistema educatiu, també en el postobligatori i universitari”. De
cara a la millora de la qualitat esportiva catalana opino que és aquesta la
millor de les deu conclusions, pensa l’avi. L’avi que va dedicar a l’activitat
física i esportiva la seva vida d’educador durant més de quaranta anys. I va
assolir fruits molt importants però no prou satisfactoris en la millora de la
qualitat. L’historial de l’avi és prou manifest en els escrits de Joan Sala
Vila, ara que és avi, i quan no ho era. No cal repetir els seus esforços en
favor de la qualitat deportiva dels esportistes escolars. I per aquesta raó
aplaudeix la conclusió del II Congrés de l’esport català en el marc de la
formació. A Catalunya es realitzen accions molt importants, però són a nivell
individual i era necessària una implicació política de país. En l’actualitat
jugadores joves de bàsquet de nivell estant estudiant en universitats dels
Estats Units la seva carrera preferida a la vegada que practiquen el seu esport
i milloren com jugadores del bàsquet. És important, però ho serà molt més quan
tota aquesta tasca es desenvolupi a Catalunya. L’esport a Catalunya va créixer
perquè molt abans de l’actual democràcia algunes persones hi van creure. El FC
Barcelona és un exemple. A Granollers, quin esport és el que millor coneix
l’avi, es podrien citar molts noms anònims i que es mereixen un reconeixement
que han fet possible els èxits actuals de l’esport a tots nivells. Al treball
de les persones, les entitats i les escoles hi faltava l’existència de la norma
proposada pel II Congrés Català de l’Esport. Els resultats, pensa l’avi, seran
brillants i no caldrà anar buscar a fora quan ho tenim a casa. La brillantor
actual de l’esport català té mèrit, però li manca el principal, ser un mèrit
cent per cent català. Només una educació en la que l’educació física i
esportiva hi sigui integradora, ho farà possible. Un incís el valor humà
pedagògic i esportiu Catalunya el té i és garantia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada