La
premsa esportiva
catalana no deixa de sorprendre’m pel seu model informatiu. És veritat que
recalca, i s’ha d’agrair l’esport com motor de la independència, però és molt
feble i gairebé nul·la la informació dels èxits esportius catalans dels esports
reconeguts internacionalment amb federació pròpia amb dret a les competicions
internacionals i mundials. Contrasta per exemple la quantitat de pàgines
dedicades a l’empat del Barça a València i a l’eliminació de la Copa del
Madrid, i l’escassa o gairebé nul·la informació de l’organització de l’Eurocopa
sub 21 de Futbol Sala, a Lloret, dels èxits del físic-culturisme català amb les
darreres sis medalles a la Copa d’Europa de powerlifting i benchpress i del
Campionat de la Copa d’Europa de Futbol femení guanyat per l’equip de Teià.
També és sorprenent, no ho he vist en la premsa escrita catalana ni en l’audiovisual,
l’èxit de la Jornada de Diplomàcia Internacional i Models esportius,
celebrada el 27 de novembre d’enguany al Museu Melcior Colet. Sincerament penso
que l’ajornament que es fa de l’activitat esportiva catalana amb federacions
reconegudes internacionalment és una greu mancança dintre de l’organigrama de l’esport
català, quan és per altra banda un argument molt important en la reclamació de
la independència de Catalunya. El Barcelona i el Madrid, és veritat, tenen el
seu nom i el seu reconeixement i el seu poder. Però siguem sincers són el model
d’una societat que es basa en el capital més que en el reconeixement de la
persona. Idolatrar noms, no és reconèixer personalitats. No serè tan incívic
que no reconegui la realitat dels esportivament elitistes però aquest fet no m’impedirà
la crítica d’una organització social, que a nivell esportiu, considero injusta.
I aquesta injustícia, també en l’esport, provoca corrupció. Amagar fets
concrets és corrupció. Valorar més del que és just, és corrupció. Una pilota d’or,
quan només es basa en qui fa més gols és corrupció, s’hauria de valorar qui
millor la juga i la mou. Un esport en el que l’èlite esdevé multimilionària, i
la resta, inclòs a divisió honor, s’hi troben sous mileuristes, és un esport
corrupte. Una organització, siguin clubs, federacions, que permeten assolir
fortunes milionàries és una organització corrupta. Podem parlar, a casa nostra,
d’una premsa pedagògicament esportiva que informa i educa racionalment? Sincerament acuso mancances informatives en l’extraordinari
moment esportiu que està vivim Catalunya gràcies a més de vint federacions d’esports
minoritaris reconegudes internacionalment i amb èxits internacionals i mundials.
Aquest és un valor que és necessari promocionar i fer conèixer. La premsa
esportiva catalana, penso, hauria de recolzar més la feina de l’UFEC i de la
Plataforma pro seleccions catalanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada