L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 27 de gener del 2015

L’esport actual defineix una filosofia global de la humanitat?

No sóc cap especialista del globalisme filosòfic però  em penso que entenc prou bé què significa globalització i globalitat. L’esport com esport hi ha de jugar o, tal vegada, el joc n’està al marge? La globalitat vol ser una imatge total i completa de la humanitat en cada moment de la història. Les bases filosòfiques d’aquest fet tenen molt dissenyades les normes de la globalitat en un món en formació i d’un món quan hagi assolit la seva perfeció total i absoluta invariable. On rau la problemàtica en la concepció filosófica global del món? Penso que en dilema individu-col·lectivitat. En donar a cada part tot el seu protagonisme, que comença per assolir la globalitat individual per poder construir la globalitat col·lectiva. I el primer pas exigeix un respecte màxim a la persona perquè només les persones poden crear la globalitat de la humanitat. Quan, la globalització es desplaça a una activitat que està al servei dels humans i se la col·loca davant de les persones, es tergiversa el concepte filosòfic i els seus objectius construint una col·lectivitat des de la materia, no des de la persona. Un objecte sempre estarà al servei de la humanitat, mai la humanitat al servei d’un objecte. I el diner és un objecte, no una persona. I presentar el diner com el dissenyador d’un model de societat significa atribuir el poder de l’ordre públic, de l’ordenament polític, a aquelles persones que acaparen el diner, posant l’economia com model globalitzador de la societat. I és aquest precisament el problema que està propiciant que la crisi económica sia per a un grup pobresa al límit i per a uns pocs motiu d’enriquiment desproporcionat. I en aquest joc de l’ordre social i del poder del diner quin paper hi juga l’esport? Senzillament que en el món de l’esport es pateixen els efectes de la crisi com en la societat en general. Uns pocs esdevenen riquíssims i la majoria feina a viure. I aleshores quina és l’orientació social i humana de l’esport? Ho estem vivint aquest més de gener del 2015 amb ocasió dels Campionats Mundials d’handbol? El diner fa i desfà. És tot dolent alló que fa el diner? Evidentment que no, però el que deixa de fer sí que ho és. El diner ha fet l’equip de Qatar competitiu amb una majoria clara de jugadors, que al fitxar han assolit una nova nacionalitat, i també ha intentat omplir les grades dels pavellons amb aficionats d’arreu del món. Amb el diner s’ha procurat donar una brillantor que no es tenia i col·locar l’handbol a un nivell superior al guanyat en la feina del dia a dia. Hi ha un punt que considero molt important globalment i és la formació dels equips dintre les federacions pròpies i dintre de les seleccions. I em pregunto, les competicions qui les organitza, la federació internacional o la política? Perquè són les federacions les que aporten els equips. Per què per exemple Espanya no ha pogut anar a Qatar amb els jugadors  estrangers que juguen la seva competició? Quina és la filosofia de l’esport? Fa la sensació que és aquella que primer imposa el diner, segon la política (amb treball de tapadora) i amb el xaiet les federacions. És aquesta la manera de treballar, globalment, l’esport? Si aquesta és la direcció que imposa el progrès històric i social actual que es fassi d’acord amb els avenços filosòfics i científics actuals respectant el protagonisme integral de les persones. Que la política, l’economia, la cultura, la ciència, la religió (sí, també) respectin aquesta centralitat, que elles estiguin clarament al servei de les persones i que les competicions mundials trobin un model social que els hi respecti el protagonisme i la dignitat que per naturalesa tenen i els hi pertoca. Que les institucions estiguin al servei de les persones i les ciències, les arts, les lletres, les tecnologies esdevinguin veritables servidores de la humanitat. De tota la humanitat, no d’uns pocs. Que els grans directius no estiguin cofois com en els darrers campionats mundials de futbol del Brasil perquè mil milions d’habitants del planeta havien gaudit televisament de l’esdeveniment esportiu? Els sis mil milions restants no hi tenien també dret. Mentre l’esport no comnpleixi el repte d’arribar a tothom, no complirà la seva funció social i histórica si no hi treballa i guanya dia a dia terreny. L’esport també està en deute amb la humanitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada