Copa del rei: Sevilla 1 – Barcelona 2

Ja és humor als meus 89 anys està pendent de la tele fins a les 24 h. per visionar un partit de futbol; m’empenyien dos objectius: un l’esport, l’altre la política. Sí, ho he barrejat, potser és poc democràtic, però són activitats humanes d’un procès mundial globalitzador. Curiositats: a)una Copa d’Espanya que es jugava fora d’Espanya. b) un partit, final d’una etapa, que es jugava al començament de l’altre. c) els dos equips no jugaven amb la mateixa plantilla de 2017-2018 sinò amb la de 2018-2019. Des d’el punt de vista normatiu ho trobo una vergonyosa manipulació de la deportivitat, però entra de ple en el funcionament manipulador de l’estat espanyol. El fet de jugar-se a Tànger palesa la manipulació política de l’esport. Ho barregen, diuen que barrejar política i esport no és democràtic, però ho fan. Una cosa es dir i l’altre fer. Què em va suposar visionar aquest partit? Senzillament reforçar les meves idees sobre política esportiva. El Trofeu més significatiu, diuen d’Espanya, jugat a l’estranger i amb majoria de jugadors estrangers. Tot un símbol. Sóc partidari del globalisme, però en aquest cas no és l’esport un element globalitzador sinò un instrument manipulat per la política en el marc de la globalització económica. No m’interessa entrar en aquest tema, per què per començar en aquesta mena de partits, els jugadors representants d’un país, el partit ho era, haurien de jugar per honor i no rebre ni un cèntim. Ja cobren dels seus clubs. És alló que penso i per altra banda la Federació Espanyola de Futbol hauria de destinar tots els diners ingressats, entrades i publicitat, al futbol base,  ajudant als clubs que millor el treballen. Parlant  amb “roman paladino” em diran que jo “pixo fora de text”. No em queixo, però no em faran  canviar les meves idees, tot el contrari, malgrat l’edat, les defensarè encara amb més força el temps que em queda de vida. Què en tinc de dir del partit? Que em vaig aborrir força. Es notava que primava més el guanyar que crear bon futbol. El meu amic Tito Mas, en pau reposi, em deia que no era el jugador que tenia que corre més sinò la pilota. I el joc d’ahir era tot el contrari. Si he de ser franc, només em va agradar una jugada, la d’el gol de Dembelè, que fou sensacional. Una circumstància, que provocava lentitud, fou la quantitat de fores de joc que creava un jugador del Barça, ajudant, així, la defensa del Sevilla. Una darrera observació. Durant la meva estada a Puigcderà,  jo em movia en l’etapa dels vint anys, una revista d’Educació Física francesa em va insinistrar en aquests punts: a) la col·locació de jugadors al camp, seguint el moviment de la pilota. (en el partit molt pobre). b) la posició del peu a l’hora de rematar a porta. Em refereixo l’angle que el peu ha de formar amb la cama, perquè els dits marcaran la direcció amb que ha de sortir la pilota. Fatal. c) el mateix, amb el rematar amb el cap, com s’ha de picar la pilota i el moviment que cal per donar-li la direcció adequada de gol.

També fatal. Acabo, criticant, afirmant que tant en els jugadors d’un equip com de l’altre s’hi obserbava un excès de protagonisme que aconseguia que a l’hora del passi, la pilota no arribès allà on calia. I darrera crítica, els dos primers gols, tant el del Sevilla com el del Barça, dues errades aprofitades. Mentre contemplava el partit, amb la tele muda perquè els comentaris acostumen a ser-me sobrers, em preguntava perquè serveixen els entrenaments? És la meva opinió. Si voleu conèixer més el meu concepte del futbol, podeu llegir el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL.