La participació d’Espanya en el Campionat d’Europa, masculí i
femení, aporta un gran missatge esportiu de solidaritat i una lliçó política de
com s’assoleix la convivència. Catalunya té tots els drets a defensar la seva
identitat en una bona convivència i la primera lliçó és crear-la. Catalunya no
hi podia participar perquè no és un estat, però Catalunya hi ha donat un do de
pit important. I ha demostrat que en Waterpolo pot formar una selecció de
primer nivell mundial. Primer esportivament i desprès convivencialment. En les
dues seleccions espanyoles, tan masculina com femenina la presència catalana
era majoritària. I els resultats han donat la raó. No només hi han participat
sinò que han palesat un alt nivell de joc, nivell mundial entre els millors. No
s’ha assolit cap primer lloc, però no vol dir que no se’l mereixeissin. I La lluita
ho ha palesat. Poden haver estat tècnicament superades per les seleccions
guanyadores, però l’esperit fou igual o millor. I aixó és un mèrit, una
victòria. Les dues seleccions han
demostrat que vivien intensament el seu esport i que el consideren
integrat a la seva vida.
I aquesta condició és fonamental. El coneixen, l’estimen,
el practiquen, el viuen i figuren entre les millors seleccions europees i mundials.
I aquesta és la gran victòria esportiva. El tercer lloc de la selecció femenina,
per mèrits, podía haver estat el segon i el primer. Eren les campiones de l’anterior
campionat. Però en l’esport cal no perdre la idea que els altres també milloren
i que les jugadores d’alt nivell, avui són d’una selecció i demà d’una altra. I
els mèrits assolits per les femenines també cal reconèixer en els nois. Van
jugar la final amb l’assoliment de la medalla d’argent amb possibilitats fins
al darrer segon de ser campionts, perdent en la tanda de penaltys. Un fort
aplaudiment pels jugadors. I abans de signar aquest article m’agradaria fer
esment de la presència catalana en els dues seleccions, dirigides les dues per
entrenadors catalans i formades, la femenina per tretze jugadores de les quals
deu eren catalanes, i en la masculina, tretze jugadors i d’ells set catalans.
Evidència que en l’esport espanyol, el català hi palesa un alt nivell i una
excel·lent participació, reconeixent el d’altres
autonomies. Quin fou el miracle? Senzillament estimar l’esport i segon ser
solidaris amb tothom independentment de l’autonomia a que es pertany. I aquesta
lliçó esportiva de companyonia i solidaritat de l’esport no l’enten la política
incapaç de fer-la brillar, tot el contrari la situa a la cua d’Europa. L’esport
alliçona, respecta les diferències, fa país i accepta els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada