Campionat d’Europa de Waterpolo 2018

La participació d’Espanya en el Campionat d’Europa, masculí i femení, aporta un gran missatge esportiu de solidaritat i una lliçó política de com s’assoleix la convivència. Catalunya té tots els drets a defensar la seva identitat en una bona convivència i la primera lliçó és crear-la. Catalunya no hi podia participar perquè no és un estat, però Catalunya hi ha donat un do de pit important. I ha demostrat que en Waterpolo pot formar una selecció de primer nivell mundial. Primer esportivament i desprès convivencialment. En les dues seleccions espanyoles, tan masculina com femenina la presència catalana era majoritària. I els resultats han donat la raó. No només hi han participat sinò que han palesat un alt nivell de joc, nivell mundial entre els millors. No s’ha assolit cap primer lloc, però no vol dir que no se’l mereixeissin. I La lluita ho ha palesat. Poden haver estat tècnicament superades per les seleccions guanyadores, però l’esperit fou igual o millor. I aixó és un mèrit, una victòria. Les dues seleccions han  demostrat que vivien intensament el seu esport i que el consideren integrat a la seva vida.

I aquesta condició és fonamental. El coneixen, l’estimen, el practiquen, el viuen i figuren entre les millors seleccions europees i mundials. I aquesta és la gran victòria esportiva. El tercer lloc de la selecció femenina, per mèrits, podía haver estat el segon i el primer. Eren les campiones de l’anterior campionat. Però en l’esport cal no perdre la idea que els altres també milloren i que les jugadores d’alt nivell, avui són d’una selecció i demà d’una altra. I els mèrits assolits per les femenines també cal reconèixer en els nois. Van jugar la final amb l’assoliment de la medalla d’argent amb possibilitats fins al darrer segon de ser campionts, perdent en la tanda de penaltys. Un fort aplaudiment pels jugadors. I abans de signar aquest article m’agradaria fer esment de la presència catalana en els dues seleccions, dirigides les dues per entrenadors catalans i formades, la femenina per tretze jugadores de les quals deu eren catalanes, i en la masculina, tretze jugadors i d’ells set catalans. Evidència que en l’esport espanyol, el català hi palesa un alt nivell i una excel·lent participació, reconeixent el  d’altres autonomies. Quin fou el miracle? Senzillament estimar l’esport i segon ser solidaris amb tothom independentment de l’autonomia a que es pertany. I aquesta lliçó esportiva de companyonia i solidaritat de l’esport no l’enten la política incapaç de fer-la brillar, tot el contrari la situa a la cua d’Europa. L’esport alliçona, respecta les diferències, fa país i accepta els altres.