No vaig veure tot el partit de la final entre el Madrid i el
Feuerbache amb aquell punt emotiu de
pensar que la final podia haver estat Madrid-Barcelona. No va poder ser perquè
l’esport és un joc i en el joc hi juga la sort i la psicologia. Òbviament que
el meu sentit independentista desitjava presència catalana però d’alguna manera
també hi va ser. TV3 va transmetre el
partit i el trofeig treball d’una empresa catalana
. La meva manera d’entendre l’esport
em va portar a la realitat i interiorment vaig felicitar als guanyadors. Cal
reconèixer que el contrari també va fer mèrits però uns imponderables de la
segona meitat del partit li van minvar molt la possibilitat malgrat que en el
cinc minuts finals l’emoció guanyà intensitat i es podia haver canviat el
resultat. Aixó no vol dir que el Madrid no fos un digne guanyador que ho fou.
Alló que m’agradaria de la força de l’esport és que esdevingués un argument
factor de democràcia, com activitat humana que és. I perquè no ho és?
Senzillament perquè la política ho embolica tot. És una activitat humana que la
realitzen persones, per tant les normes polítiques alló que han de fer és des
de fora que sigui una activitat verdaderament humana amb unes relacions d’amistat
deportiva i democrática, que vol dir de respecte mutuu sense interferències
extraesportives. La part de partit que vaig veure em va mostrar un Reial Madrid
més compacte, més conjuntat i més segur en els seus moviments, tot amanit amb
la lluita sense defallir que tant bons resultats li ha donat i li dóna. Des del
meu sentit d’una Catalunya lliure amb esperit democràtic he de reconeìxer els
mèrits i felicitar-lo. Felicitació que a la propera Copa d’Europa m’agradaria
tramétre-la al CF Barcelona. Amb democràcia cap a un esport verdaderament sport
i factor de bona convivència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada