És el futbol un esport globalitzador?

L’esport òbviament és una activitat globalitzadora a nivell individual i a nivell col·lectiu. El futbol per coherència també ho és. Però en aquest aspecte la teoria i la pràctica sembla ser que no es donen pas la mà. Però abans de fer afirmacions cal observar la realitat. Avui, els clubs de les grans lligues internacionals no estan configurats només per nadius de les federacions corresponents sinò que hi ha clubs que poden jugar un partit de futbol amb onze jugadors que no són nascuts al país de la federació corresponent. Espanya n’és un exemple. Davant la realitat, cal preguntar-se, qué  cal fer, seguir o canviar? El problema no està en els jugadors sinò en l’economia que els domina. Globalitzar no vol dir canviar d’idees sinò amb les teves idees ajudar a configurar la humanitat. I l’esport i per tant el futbol han d’aportar la seva col·laboració. Com? Aquesta resposta en l’actualitat és molt difícil. El futbol d’èlit és una professió remunerada, dominada per l’oferta i la demanda. Aquesta oferta quina llei la regula? Penso que la llei espanyola de l’esport la facilita, no la regula. Cada Club pot pagar els seus emoluments d’acord amb el seu potencial. I per a més inri, les clàusules de rescissió és una norma esportiva de fer esclaus. He llegit una nota de premsa que un club italià ha pagat la clàsula de rescissió d’un cadet. Un cadet és un noi que depen dels seus pares, no del club. És verdaderament llastimós que fins en l’edat escolar l’economia dirigeigi la vida dels jugadors de base. Des del meu punt de vista és una verdadera anomalia i una anormalitat. No és el primer cas perquè alguns pares davant el futur de fer diners ho accepten tot i fins i tot canvien de residència, que és la menara lícita de poder fer el canvi. Se’m dirà que al club la formació no li ha sortit de franc, d’acord, però la base esportiva, dissortadament, també la paguen els pares. No sé si hi ha alguna excepció. M’agradaria saber-ho. Penso que en aquest tema, el vist i plau i els beneficis els han de donar i rebre els pares. No podem oblidar que la possibilitat de ser milionari amb el futbol és una idea obsessionant i no és d’ara, ja la vaig viure els anys seixanta del segle passat. Em pregunto i m’agradaria trobar la resposta, quina orientació económica s’ha de donar a l’esport que sigui justa i raonable? Per què els milions que s’hi mouen avui dia no són ni justos, ni raonables. I aleshores l’esport passa de ser un configurador social a un manipulador per causar desequilibris. Cal seguir amb la línea actual en el futbol d’elit? La meva idea és que necessita un reciclatge just i humà afavorint a la humanitat, a tota, no a uns pocs. I no fuijo de les diferències, que són necessàries, però han de ser raonables, racionals, justes i solidàries. El jugador té dret a viure en dignitat d’acord amb la seva vàlua, però també té el deure de contribuir a la dignitat de la humanitat. No nego que els jugadors poden ser bones persones, però el sistema els devora, absorbeix i el concepte de bona vida els porta, a vegades, a l’escàndol. És una llàstima. També és veritat que alguns creen fundacions, però la finalitat és solidària o per estalviar-se impostos. El problema és de fons. Ha de conrtinuar l’organització actual o cal reciclar-la? I a un tema en el reciclatge, que potser s’hauria d’exigir als màxims mandataris. És una idea. El procès social hi té molt a dir en el món de l’esport i a exigir.