L’esport de la neu, en els 8 anys d’estada a Puigcerdà,
esdevingué una càtedra de pedagogia i psicologia de la vida. No per possibles
lliçons teòriques, sinò per les deduccions i consequències de la pràctica. La
primera gran lliçó fou la de saber comportar-me davant l’adversitat i
posteriorment n’arribaren de noves. L’exercici de l’esquí en la temporada de la
neu es convertí en una classe setmanal més, independentment dels dissabtes i
dies de festa. Tots els alumnes interns dedicaven un matí setmanal a la
pràctica de l’esquí a la Molina. Un any van disposar d’un professor austrìac
que va revolucionar l’esquí que es practicava a la Molina. Però no nomès
l’esquí, sinò l’educació física a l’escola. El dia de la seva prsentació al
Col·legi de Puigcerdà va dirigir una classe d’educac ió física que li va donar una
nova dimensió per la seva tècnica i la seva pedagogía. I els alumnes no van
desaprofitar les seves ensenyances i a mi personalment em va obrir nous horitzons
que vaig procurar portar a la pràctica durant els anys de professor d’educació
física i promotor esportiu. La pràctica de l’esquí no es limitava nomès a les
classes matinals a la Molina sinò que es complementava amb excursions i estades
en altres estacions d’esquí, especialment franceses. Una de les estacions era
la de Puymorens, molt propera a Puigcerdà, amb unes pistes molt fàcils per els
aprenents i divertides pels experts per la seva llargada i per les figures que s’hi
podien dibuixar. Unes altres instal·lacions eren les Aix Les Thermes, molt més
tècniques i mès apropiades pels esquiadors ja formats. Les estades que vaig gaudir foren una a
Courchevel i l’altra a Alp d’Huez, als Alps francesos. De la primera recordo
que coincidia amb l’any de la seva inauguració i que els alumnes dels
escolapis mereixeren l’atenció
d’esquiadors d’alt nivell francesos, un
dels qual em va demanar d’on eren aquells joves esquiadors i tot seguit va
afegir que si fossin francesos amb tota seguretat formarien part de la selecció nacional gala. Les pistes
eren excel·lents i l’Hotel on ens hostetjavem si no recordo malament era el de la Federació
d’esquí francesa. Alp d’Huez era un altre estil, amb pistes que enllaçaven amb
pistes suïsses i que satisfeien les exigències dels bons esquiadors. En una i
altra estació les meves habilitats eren un xic limitades i la precaució molt
exigent per la responsabilitat que tenia dels alumnes. No podía corre riscos.
Però les experiències foren molt saludables. Vaig assolir una idea més universal
i social de l’esport i les seves possibilitats de configurador de convivència.
La temporada d’esquí, a l’Internat d’alta muntanya, gaudia
d’una festa de fi de curs. Eren els campionats interns que se celebraven a la
Molina i en els que els pares i familiars hi tenien les seves proves per
competir al costat dels seus fills. La festa continuava al Col·legi de
Puigcerdà amb un dinar amb professors, alumnes i familiars acabant amb
l’atorgament dels corresponents guardons. Era la gran festa de familia de
l’esport de neu. La neu em va fer conèixer millor la natura i sobre tot
estimar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada