LA MEVA OPINIÓ DEL BAYERN-BARÇA

La meva reflexió de la presència del Barça en les competicions internacionals i nacionals es basa en dos apartats. A) l’esportiu i B) en l’identitari. Penso que per valorar la qualitat esportiva d’un equip català cal tenir presents els dos apartats. Si només analitzo l’eliminatòria contra el Bayern des de la qualitat esportiva, amb tota franquesa he de reconèixer que el Barça fou superior i es mereixia la classificació per jugar la final. Però el Barça és un equip català. Manté la catalanitat un equip que salta al terreny de joc només amb tres catalans i set estrangers i un castellà? Sempre he pensat que la identitat la palesen les persones que formen les entitats, en aquest cas els equips de futbol. Una presència massiva de jugadors que no són del país fa un trist favor a l’esport català. I encara s’agreuja més el tema quan els jugadors de fora no s’esforcen per aprendre la nostra llengua. Personalment m’entristeixo quan escolto que Barcelona té el millor jugador del món i mai l’he sentit parlar català. Que s’aixoplugui darrere un “visca Catalunya” m’agrada però nom em satisfà. Se’m dirà que el seu llenguatge és el futbol. D’acord, en el camp, però al carrer, no. I quan intento entendre aquest problema, em pregunto, cap a on va el futbol? És aquest el camí de la verdadera globalització? La globalització d’un jugador estranger serà vertadera quan sota la bandera del futbol s’integri al seu nou país amb tots els drets i deures. Potser, l’orientació globalitzadora de l’esport planteja un nou model de convivència en el que l’esport sia la centralitat i les identitats parts bastides en base a diferents nacionalitats. Aleshores quin nom li donem a una entitat catalana que fa esport? Òbviament l’organització haurà de tenir un caire mundial i com a conseqüència dividirem l’esport, encara que dissortadament ja n’està de dividit, perquè l’esport és la imatge d’una societat desequilibrada i injusta. I l’esport com activitat humana que és no hauria de ser col·laborador d’injustícies socials. És desconcertant escoltar en el camp del Barça en un moment símbol el crit d’independència. Aquest crit afalaga i palesa una contradicció posant la identitat al servei de l’esport, quan l’esport ha d’estar al servei de la identitat. Ens trobem en la cruïlla d’un nou concepte de l’esport global? Intentaré entendre el missatge, perquè hi és. Però una activitat humana no pot ser mai més important que el ser humà. M’agradaria entendre l’evolució progressiva de l’esport en la millora de la convivència universal. El FC Barcelona està en aquest camí? M’agradaria entendre-ho però de moment no em convenç.