ELS VALORS DE L’ESPORT

L’esport no en té de valors però és un instrument molt necessari per desenvolupar-los. El valor no és treball, ni sacrifici, ni companyerisme, ni amor, ni fidelitat, ni constància, ni solidaritat, la llista pot ser més llarga, però amb la pràctica esportiva es pot aconseguir que una persona esdevingui més treballadora, més sacrificada, més bona companya, més amant, més fidel, més constant, més solidària, en definitiva més humana. Però que l’esport col·labori a desenvolupar els valors psicològics, ètics, cívics, socials, històrics depen de la capacitat pedagògica i psicològica dels seus promotors, educadors, entrenadors, tècnics, i dels esportistes. Sovint en l’esport, com en totes les activitats humanes, l’eficàcia esdevè positiva si es respecten els drets fonamentals del ser humà. Perquè l’esport, com instrument, el seu objectiu és realizar la dignitat de l’esportista. I aquesta dignitat és global. L’esport en la globalitat de l’home i la dona hi té una parcela molt concreta: aconseguir el millor físic i el millor estat de salut possible dintre el marc de la seva vida i és veritat que aquesta millora física repercutirà en la millora psíquica. Per què la dualitat humana no actua com a dual sinó com a integral, formen una unitat indivisible i a l’hora que se separen succeeix el mateix que en l’aigua quan se separen l’oxígen i l’hidrògen, no és aigua, igual en el ser humà, quan se separen el físic i el psíquic, deixa d’existir la persona. La contribució de l’esport en el procès del desenvolupament humà, per ser verdaderament efectiu i positiu, ha d’adaptar-se a les diferents etapes de l’existència, començant per la concepció i formació en el ventre de la mare, continuar en els primers anys d’infant, nen, adolescent, jove, major d’edat, madur, vellesa. En cada etapa l’esport hi té la seva tasca. Depen de la pedagogia emprada en cada estadi de l’existència, el resultat positiu o negatiu de la tasca duta a terme. El problema presenta condicionants importants quan l’esport esdevé el treball, el modus vivendi. Però per arribar a aquest punt, l’etapa primera i més important, és la de nen, adolescent i jove, que fan de l’esport una activitat, sovint, preferencial. I en aquesta etapa l’escola no en pot estar al marge. No es pot donar tota la feina als clubs, que ja en tenen prou en la seva modalitat. Sense l’aportació pedagògica, que comença, goso afirmar, en les llars d’infants, és gairebé impossible aconseguir una formació esportiva global. No negarè les excel·lències de nivells impensables aconseguides en l’exercici esportiu. Però amb una formació des d’el concepte global de la persona, els objectius són inesgotables. Quan es fuig de l’esport per guanyar diners i s’entra en l’esport com valor humà en ell mateix apareixen figures com un Jornet o un equip de patinatge sobre rodes com el femení d’Olot, nou vegades campiones del món. No nego que el problema econòmic i tingui quelcom a fer, és la seva obligació perquè el diner ha d’estar al servei de la humanitat i no la humanitat al servei del diner, com és la tónica d’avui dia. I en aquest punt, malgrat les grans competicions olímpiques i mundials, hi trobem la base de les mancances formatives de l’esport que no té l’espai que se l’hi hauria de donar en els porgrames educatius, des de les llars d’infants a la universitat.