Dues circumstàncies han fet reflexionar a l’avi que estima l’esport,
sobre el Campionat del Món de bàsquet celebrat a Espanya. A) el partit de la
final i B) l’eliminació de l’equip espanyol. En ambdós esdeveniments hi endevina
posicionaments anquilosats i possible projecció de futur.
El significat del partit finalista, pensa l’avi que estima l’esport,
és prou eloquent i el resultat final pot ser-ne el missatge. Si els dos equips
finalistes són, sobre el paper, els millors del món, ens denuncien dues
filosofies molt distaciades l’una de l’altra sobre el concepte esportiu. Entre
Nord-Amèrica i Europa la distància és acusadora. Però alló que no s’enten és
com són possibles quan força jugadors europeus, presents en els quarts de
final, no han estat capaços d’equilibrar la balança de la diferència. No ha
vist per televisió massa partits, però els pocs li han donat idees. Tal vegada
la diferència no està en la técnica sinò en el seu concepte i domini. Sèrvia,
en principi el millor europeu, fou dominat a plaer fins que l’equip americà en
el darrer quart li permetè escurçar distàncies. En el joc americà hi havia el
concepte de passar-ho bé jugant tant en els moments d’imposar el seu domini quan
en els moments de demostrar que no era la seva voluntat avasallar per avasallar.
Darrere l’alegria del joc hi havia un missatge d’estudi i de treball conscient
i desitjat sense pors a l’esforç i sacrifici. Pensa l’avi, que el bàsquet
americà és més el bàsquet de l’alegria que el de la competició i que aquesta
arriba quan l’alegria del joc s’imposa sobre l’obligació de guanyar. Creu l’avi
que alló que necessita un reciclatge són els sistemes d’entrenament i adoctrinament.
Referent a l’eliminació d’Espanya no ho enten. No enten com
un equip ple de jugadors que han militat en la millor competició de bàsquet del
món van tenir un paper tan irregular. No va veure el França-Espanya, però sí el
França-Sèrvia i la confusió encara fou més gran. Alló que sobre el paper
periodístic havia de ser un passeig triomfal esdevinguè un fracàs difícil de
païr. Per què aquest resultat? L’avi pensa
que un excès d’auto-contemplació en la seva seguretat i una manca d’humilitat
sobre la pista al no reconèixer la seva pèrdua de control, pèrdua tant a la
pista com a la banqueta de direcció. S’ arribà al campionat sense forces
psíquiques i morals per demostrar la suposada superioritat. I aquesta vessant psicològica
és importantíssima per creure en el relleu de la joventut quan l’experiència no
funciona. Per creure en les pròpies forces massa sovint hi manca intel·ligència
i creativitat i l’una i l’altra, com demostren els resultats, foren exents. Resumint
la filosofía de l’alegria del joc fou molt superior a l’autoconvenciment de que
es jugarà la final. Els fets són el que compten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada