L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
diumenge, 25 de desembre del 2022
L’ESPORT, CÀTEDRA DE FILOSOFIA DE LA VIDA
La Universitat de la Història gaudeix de
moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona
d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que
cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el
descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives
hi haurien de tenir el seu espai.
Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de
l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per
l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més
important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten
marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club
menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la
filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats.
No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels
grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra
presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la
plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila
d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada
2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la
informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la
majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya
per no generar grans jugadors? Els grans
clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats
esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres
països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats
que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una
entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és
catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per
exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la
globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en
realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la
universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però
aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric
té la paraula.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada