L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 30 d’octubre del 2018

És just destituir l’entrenador perquè l’equip perd?


Ha aixecat molt polseguera la destitució de l’entrenador del R. Madrid. Una polseguera tan plena com plena fou la propaganda quan se’l contractar. Dues situacions tan oposades que esdevenen signe de pobresa humana i esportiva d’alguns clubs de futbol en relació a les directives. Fou contractat fent un greuge considerable a la Selecció Nacional. Se l’ha destituit amb un greuge inacceptable a l’esportivitat. El dia de la signatura les campanes llençades al vol proclamaven futures grandeses del club sense considerar el mal que feien a d’altres i a la seva federació. La natura no oblida i sovint els presuposats èxits esdevenen un boomerang, com ha succeït en el fet que comento. M’he n’alegro, de cap manera, em fa pena perquè l’esport no és aixó. Destituir un entrenador perquè el seu equip sempre ha de guanyar, fet que em repuga esportivament, suposa un orgull exagerat de la pròpia vàlua amb un menyspreu prepotent contra els contraris. Òbviament que el fet de perdre exigeix reflexionar però també respectar. I alló que hauria de ser ben vist per palesar millores en els equips que abans sempre perdien resulta que és un fracàs de l’equip suposadament invencible. Una pregunta, d’on surten els jugadors que acostumen a donar tardes de glória als grans equuips, sinò dels humils que lluitant contra els millors els autèntics craks en surten d’ells? Per altra banda considero que és extraordinari que en una compeetició les dierències cada dia esdevinguin menys diferències per millora dels humils que són els que verdaderament fan triomfar l’esport. No és bo que els títols depenguin només de dos o tres equips que esdevenen intocables i superbs. En el rendiment d’un equip són molts els factors que cal tenir en compte des d’els psicològics, els físics, els tècnics i l’entorn, des de els companys, passant pels tècnics, la directiva, els socis, els aficionats i un de molt influient, la premsa. No recordo haver lleguit mai quan perd el Madrid o el Barça que es lloi el xoc de l’equip contrari valorant sempre com un fracàs el dels dos equips supers de la lliga espanyola. I aixó crea ambient, genera psicosis, i sobre tot mengüa de l’esportivitat. No oblidem que l’esport és un factor de convivència i avui dia dissortadament és factor de discórdia. Seguint amb el tema penso que seria molt bo que les autoritats competents sancionessin la destitució d’un entrenador amb el pagament fins l’últim cèntim del contracte amb un percetatge de multa perquè vulguis que no amb la desitució se’l desvalúa considerablement i possiblement és un gran entrenador en altres circcumstàncies. En la competició espanyola hi ha un entrenador estrella, que en el seu dia el seu club es desdí dels seus serveis i en el meu interior vaig pensar que el club s’equivocava. En la dimensió econòmica que s’ha situat el futbol en l’actualitat es valora poc la part humana, encara que els directius se n’omplin la boca, i esdeven esclaus dels èxits que depenen més dels diners que de la formació dels esportistes. Per què és un contrasentit que en una competició nacional molts equips salten al terreny de joc amb més jugadors estrangers que no pas de casa. Durant els meus anys d’educador i promotor esportiu entre els escolars vaig viure moments extraordinarisde futbol en equips infantils que no tenien res a desitjar al joc del Barça o del Madrid. I reflexionant sobre l’ahir que vaig viure personalment i l’avui que segueixo en la premsa escrita in audiovisual he arribat a la conclusió de la importància que té una bona relació escola-club i pel que dedueixo aquesta relació és gairebé inexistent. Comprar els millors no és fer esport configurador de convivència, més aviat és sembrar deisl·lusions entre les joves promeses. Hi ha i han existit excel·lents entrenadors, que jo recordo dels anys seixanta del segle passat, dels que ningú en parla i foren creadors de les estrelles dels clubs grans d’aquell temps. Un entrenador no és bo o dolent perquè l’equip guanya o perd, hi ha altres responsables dels que ningú en parla. No cal citar noms, ni institucions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada