PSG – FC Barcelona

Amb tota franquesa, la decepció fou total, no per la pèrdua del partit sinó per la forma com es va perdre. Sincerament no crec que la culpa sigui tota dels jugadors, en tenen, però també cal que reflexionin la premsa i els tècnics quina part  en tenen. Els jugadors actuaven amb una gran càrrega psicológica que els impedia rendir al màxim. És per aixó que penso que estaven mancats de capacitat d’auto-imposar-se a les contrarietats i se sentien impotents a l’hora de solucionar el problema que els hi va caure a sobre. I en aquest punt hi jugava la feble psicologia personal, la càrrega dels millors escampada per la premsa i una manca d’intervencions lògiques per part dels tècnics. Amb tota sinceritat, he escoltat com l’entrenador es feia responsable de la derrota i estic convençut que ho és a tots nivells. Fou incomprensible l’estona de Reymar refesent-se sense cap intervenció des de la banda per aturar el joc i atendre al jugador, amb el greuge que es produí el primer gol i tal vegada una ràpida intervenció hauria aturat la jugada. Tota la culpa dels tècnics de la banqueta. Incomprensible l’actuació del trident, particularment de Messi i de Suàrez amb una xic més de valoració per a Reymar. Els tècnics no van saber respondre a la tàctica dels contraris per anul·lar el trident, anul·lant Messsi era suficient i la golejada el seu resultat. Vaig seguir per tele tot el partit i no vaig veure cap moviment al respecte. És molt significatiu que anul·lat un jugador, el Barça minvi tant, esportivament. Si d’atacant tenia més d’un jugador que li barrava el pas i la possibilitat de controlar la pilota,  no hi havia cap altra moviment per desplaçar el marcatge i obrir per a altres jugadors la possibilitat d’atacar. Si trist era el joc, amb tota franquesa decepcionant eren les intervencions dels periodistes de la tele. A l’escoltar-los jo em preguntava, per què no treuen el carnet i es dediquen a entrenar? La primera gran errada era pensar que el trident és imparable i que amb una genialitat hon solucionaran tot i per aquesta raó continuaren jugant i la continuitat quan és una errada rere l’altra, alguna solució demana. No em van convèncer els canvis i no em va convèncer l’alineació de sortida. I sobre tot no saber arriscar. Si no funcionava, per què no es canviava? Un canvi pedagògic i psicològic no és una sanció, és una lliçó. Potser el que hi mancava era el mestre per impartir la lliçó corresponent a la classe. El Barça està ja eliminat? Malgrat tot, no. La classe hi és, el geni també, però classe i geni sense pedagogia i psicologia no funciona per què la técnica resta trabada. Una altra probabilitat és l’estat de geni en que es trobi en el pròxim partit. I quan dic geni, no em refereixo a força o mala llet, em refereixo a inspiració que fa marcar la diferència. La lliçó rebuda a París amb el 4-0 pot ser el referent que de la humiltat en surt la força i la fe en un mateix de cada jugador esdevingui íntegra i convincent. A París no es comportaren ni íntegres, ni convincents. Estaven massa tocats i el contrari va saber acabar de desanimar-los.