La responsabilitat en l’esport

Darrerament alguns resultats m’han portat a reflexionar sobre el paper que en els terrenys de joc hi tenen les figures del partit, jugadors, entrenadors, directius i àrbitres. Senzillament penso que s’estan trepitjant mútuament els papers. Una curta incursió de la meva vida com àrbitre, independentment de les meves errades, em va demostrar la urgència existent en la pràctica esportiva de cada estament de complir amb els seus deures i estar preparat. Vaig comprovar i, també abans en la meva tasca més pedagògica que pràctica en l’esport, la necessitat que cada esportista és dediqui a complir els objectius, respecti el comportament de l’altre i no s’interposi en el seu exercici. L’estament més criticat és l’arbitratge i des de la meva experiència gaudint de l’espectacle, quan era possible, l’àrbitre és qui menys s’equivoca i a qui no se li perdonen les errades. En un partit tothom es veu amb cor de fer d’àrbitre, els jugadors, els entrenadors, els directius, els periodistes i també el públic. És veritat que els àrbitres s’equivoquen i, massa vegades, greument. Però no s’equivoquen molt més els jugadors fins i tot en jugades que han acabat malament i són aplaudides com a genials? Un xut a porta que ha sortit desviat fora dels pals, sovint se’l valora de mala sort quan simplement es deu a una mancança tècnica perquè els jugadors no l’han assajada prou i, a vegades, quan aquest jugador l’erra s’enfronta protestant a l’àrbitre. Els enfrontaments de jugadors amb l’àrbitre són autèntiques provocacions perquè el públic el xiuli o l’escridassi. Els enfrontaments dels jugadors amb l’àrbitre haurien de ser castigats amb targeta vermella automàtica per què són antiesportius. Els equips tenen un capità, que sigui aquest el qui es dirigeixi correctament a l’àrbitre com diu el reglament.

La figura de l’entrenador, penso que gaudeix de massa protecció oficial. Ell és el responsable de fer rendir l’equip amb tots els jugadors que el club li posa a les seves mans. En aquest punt penso que la normativa federativa hauria de protegir més als jugadors fins al punt que aquell jugador que no jugués un percentatge raonable de partits automàticament al final de temporada fos lliure per fitxar per un altre club. Penso que el temps de joc hauria de ser com a mínim un trenta cinc per cent de les competicions de la temporada. El manteniment per sistema de les alineacions per imposició dels diners i de la necessitat de guanyar és un microbi que mina la rendibilitat de l’equip. I en aquesta circumstància hi juga molt el públic que allò que primer desitja és guanyar, hi té dret, i per assegurar la jugada cal tenir tots els esportistes disponibles preparats per  rendir al màxim. I sovint no és així i les errades venen més pels anomenats titulars que no pas pels reserves. Penso sincerament que aquesta diferència discrimina com a jugador i com a persona i fa mal a l’entitat. Opino que l’entrenador pot ser un conseller a l’hora de fitxar, però no exigir tal o qual nom. Ser un bon entrenador amb els millors jugadors del món no és cap títol honorífic perquè un equip format pels millors jugadors, si de veritat ho són, no necessitarien ser dirigits perquè tindrien la suficient intel·ligència per auto-dirigir-se. L’entrenador ha de fer d’entrenador, que de feina en té prou i no pas fàcil. Una de força difícil és el coneixement psicològic dels jugadors en el camp, fora del camp i com s’adequa en determinats partits i moments de la vida esportiva. La mútua confiança jugador entrenador és vital, com també ho és la d’entre els companys de joc. Un partit fa endevinar si aquesta confiança existeix i he de confessar que molts partits demostren greus mancances. Un incís, quan en un partit de futbol, handbol, bàsquet, etc... la pilota és mou massa per un espai concret denuncia defectes psicològics amb les corresponents anomalies. Qui ha de corregir-ho? Òbviament que la direcció del club.