L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 1 de març del 2016

Les acampanades als escolapis de Puigcerdà



Els càmpings en el Pensionat d’Alta Muntanya dels escolapis de Puigcerdà eren un extraordinari reclam per a l’internat de l’hivern. El meu destí als Escolapis de Puigcerdà fou per cobrir un professor durant el mes d’agost de 1952, destí que es perllongar fins  l’estiu del 1960, que en principi anava destinat a Mèxic on m’hi van enviar però encara no hi he arribat. Les estades d’estiu eren unes activitats que destinades a recuperacions escolars allò que millor feien era despertar la verdadera vàlua de l’intern. L’estudi era important, però hi havia un altre valor que ho era més, la persona. I una de les activitats formatives eren les acampades. Les consagrades, per dir-ho d’alguna manera, eren les del Llac de Meranges. Des de Puigcerdà s’hi anava en cotxe fins a Guils de Cerdanya i de Guils a peu fins els llacs. El dia d’anada s’havia de matinar. Abans de la sortida del sol era convenient haver fet la part de camí més difícil que era la de Guils fins a l’entrada del bosc. Ben bé un parell d’hores de camí de  muntanya si no més. La sort era que el material fort el transportaven les mules de l’exèrcit i els alumnes només portaven allò més indispensable. L’internat havia fet un tracte amb l’exèrcit. Consistia en l’assistència tècnica del transport del material de cuina, tendes i aliments. Si no recordo malament eren cinc mules amb cinc  soldats que s’alliberaven durant el càmping de les guàrdies i per altra banda s’ho passaven bé amb els monitors i amb els seus fusells feien pràctiques i n’ensenyaven als professors i als alumnes més grans. Les tendes es plantaven prop del llac. L’excursió més important era la pujada al Puig Pedrós un xic més alt que el Puigmal. La vista des de la seva alçada era una meravella de la natura amb la visió del Pirineu francès i català. De pujada era freqüent la sorpresa de la perdiu  blanca que aixecava el vol a pocs metres de distància. El camí de tornada no era el mateix del d’anada perquè s’aprofitava el pas per un túnel de neus perpètues que donaven una sensació de la naturalesa dels temps prehistòrics. Un dels moments més impactants el donaven els focs de campament que vorejaven l’estany i encesos desprès de sopar li donaven a l’indret un espai màgic i mític. Una altra sensació eren les glaçades que et trobaves els matins al sortir de les tendes i la visita de es vaques, que a vegades feien de despertador als dormilegues. Un dels darrers anys de la meva estada a Puigcerdà el campament es plantà a Andorra en els terrenys on hi ha l’Andorra Parc Hotel, que s’estava construint i eren propietat d’un pare d’un intern del Pensionat i gaudia d’un càrrec molt important del govern d’Andorra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada