La catalanitat del Barça

El partit de les semifinals de la Copa del rei entre el Barça i l’Atlètic em va donà una imatge al marge de l’esportivitat, preocupant. La Catalunya que em dibuixa la formació de l’equip barceloní contra el bilbaí no és la Catalunya que la història necessita i dibuixa. Ha de ser una Catalunya de tots, en la que la identitat catalana sigui un mirall transparent i lluminós amb una convivència justa, digna, verdadera,  solidària i per damunt de tot catalana oberta al món. No serè jo que digui que el Barça no està obert al món, però tal vegada a aquesta apertura les portes no s’obren i es tanquen com cal. La meva argumentació d’avui m’emmirallo en l’alineació presentada. De sortida el Barça va començar el partit amb 9 jugadors dels onze que poden saltar al terreny de joc. És una imatge, des de la vessant de les persones, molt poc catalana. Entenc que el Barça treballi per ser el millor equip del món. Entenc que la seva forma d’actuar s’adapti al model actual. No ho comparteixo. I no ho comparteixo per dues raons: a) l’economia, b) la pedagogia. El Barça que va guanyar el partit de semifinals no era un equip format amb majoria de jugadors catalans, fets a Catalunya, era un equip format a cop de talonari amb el model imperant al món,avui dia, de bastir una convivència a cop de talonari que fa més rics als rics i més pobres al pobres. I la lliga espanyola de Primera Divisió és una lliga amb el model de fer molt rics a uns pocs i més pobres a la majoria. Però aquest comportament s’aplica també en la formació de la plantilla. La necessitat de ser el millor es pot aconseguir només a cop de talonari? Aquesta fórmula té una altra acusació: no es treballa com cal la pedagogia de l’esport del futbol a Catalunya, majoritàriament en els equips grans. Estic d’acord i ho conec prou bé que la capacitat física i intel·lectiva palesa diferències que poden repercutir en l’estil i rendiment del joc. Però s’està comprovant amb el moviment de fitxatges que els grans clubs mundials aporten a l’estil de joc del seu país, jugadors d’altres països amb estils diferents. També hi ha catalans jugant fora de Catalunya, la qual demostra que la identitat catalana està molt capacitada en el món de l’esport. I això em porta a pensar que a casa nostra no es treballa com cal la pedagogia de l’esport perquè la incidència que hi té en la programació escolar és mínima, insuficient i amb una pobre solidaritat amb les altres modalitats de l’ensenyament. I al costat d’aquesta pobresa pedagògica en la formació de l’equip de la semifinal de Copa hi he endevinat un model econòmic de la societat injust, insolidari i classista. L’esport pateix els mals d’una política que escolta poc o gens la veu del pobles, es mira massa el melic i la seva dignitat la fonamenta en si l’estat és ric o pobre, no si la ciutadania pot viure amb dignitat. Possiblement hi hagi qui em digui que confonc la gimnàstica amb la magnèsia. Allò que defenso és que el futbol, i tot l’esport, sigui un configurador d’una societat justa, verdadera, digna, solidària i cívicament modèlica. El Barça per ser el millor equip del món català hauria de començar per fomentar la tasca formativa de les escoles, entitats esportives que treballen per amor a l’art i fer de l’esport de base català la millor escola del món amb aules en tots els clubs de base del futbol de Catalunya. La solidaritat ben entesa comença a casa i desprès s’exporta al món amb els valors de casa.