ELS VALORS DE L’ESPORT, MEDITATS PER L’AVI QUE ESTIMA L’ESPORT

El valor és un mèrit, una qualitat, que  només poden gaudir els humans. L’esport per ell sol      no és cap valor, però sí és un desvetllador de valors. Els valors només els gaudeixen i tenen els ser racionals, els humans. Parlar de valors esportius és fer volar coloms. L’esport no és ni sa, ni savi, ni solidari, ni intel·ligent, ni negatiu, ni positiu, la llista pot ser més llarga. La bondat de l’esport, que no és de l’esport sinó de la persona que el practica, rau en el fet que sí és un revitalitzador dels valors de la persona perquè amb la pràctica esportiva el ser humà pot esdevenir més intel·ligent, més solidari, millor company, més sacrificat, més comprensiu, més positiu amb tota la llarga relació de qualitats definidores d’una  persona íntegra. Els esports, tots afavoreixen positivament algunes qualitats, òbviament els col·lectius dominen alguns aspectes i els individuals uns altres. Però quan parlem de valors esportius no oblidem mai que els seus protagonistes són els esportistes. I en la valoració de l’esport existeix el perill de tot si val per guanyar. Per una raó molt senzilla, avui dia es prima les victòries i es devarolitza  les derrotes. El poder més educatiu de l’esport normalment ve donat més per saber perdre que per saber guanyar. És més educadora una derrota que una victòria. La centralitat dels nomenats valors dels esports rau en l’efecte positiu que produeix en les persones. He llegit un article en un diari esportiu que parlava de deixar-se tallar un dit si aquesta circumstància portava a guanyar un partit. Francament això no és cap valor, és una passió provocadora de desequilibris personals. Allò, sí  veritat, rau en el fet que l’esportista és una persona que gaudeix de moltes facilitats per practicar els valors dits de l’esport, que traduït en llenguatge humà no són altre cosa que les qualitats humanes positives, sent una d’elles que gràcies a l’esport esdevé més persona. Hi ha moltes oportunitats en la pràctica esportiva que el perdre pot esdevenir un valor humà i guanyar una insolidaritat. En el meu contacte amb l’esport he estat testimoni de tota mena d’accions, des de escoltar un directiu d’un equip de Divisió d’Honor cridar, mata’l però fes el gol, ja l’enterrarem, fins a aturar-se i ajudar el company que anant primer caigué  i el segon, ajudar-lo i creuar junts la pancarta d’arribada. La pràctica dels anomenats valors esportius és el fruit d’una densa filosofia de comportament humà. L’esport és una activitat humana al servei de les persones i tot allò que és perjudicial pel desenvolupament humà és antiesportiu i negatiu des de l’òptica dels valors. Dissortadament l’esport d’elit, el de les grans competicions, Jocs Olímpics, Campionats del Món i Torneigs          Internacionals des de la vessant dels valors humans, necessita un reciclatge en profunditat. És una llàstima perquè són un mirador d’una immensa influència i d’un poder extraordinari de convocatòria. I si analitzem bé comportaments dels esportistes i dels espectadors, moltes vegades ens caurà la cara de vergonya. És una experiència tristament i personal viscuda.